dijous, 21 de desembre del 2017

SOLSTICI D'HIVERN: EL DIA MÉS LLARG DE L'ANY

EL DIA MÉS LLARG




El mot dia té diverses accepcions, les dues més usuals són:
A)    Temps durant el qual  el sol és per damunt de l’horitzó. Oposada a nit, temps durant el qual el sol és per davall de l’horitzó.
B)    Temps  transcorregut entre dos trànsits consecutius del sol pel mateix meridià (dia natural). És a dir, temps transcorregut entre una mitjanit i la següent.

A la primera accepció fa referència l’adjectiu diürn (oposat de nocturn); a la segona correspon l’adjectiu diari. Aquests dos significats de dia han conviscut al llarg de la història i han donat lloc a cèlebres equívocs: Cleòmenes (segle VI aC.), rei d’Esparta, pactà una treva de set dies amb els habitants d’Argos, però a la tercera nit els atacà i els derrotà. Per excusar-se hi al·legava, el monarca pocavergonya, que la treva parlava de dies però no de nits.

Tots hem sentit a dir que el 21 de desembre, solstici d’hivern, és el dia més curt de l'any. Però això només és veritat si ens referim a la primera accepció de dia, és a dir, al temps en què el sol es troba sobre l'horitzó (part diürna del dia). En la nostra latitud aquesta durada és:

dia 20 de desembre: 9 hores 16 min 38 segons
dia 21 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons
dia 22 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons
dia 23 de desembre: 9 hores 16 min 35 segons  

Si ens referim al temps transcorregut entre dos passos consecutius del sol pel meridià oposat al nostre (mitjanit solar), es dóna el cas que el 21 de desembre no és el més curt sinó justament el més llarg de l’any. En posem uns quants exemples. Des d'aquest punt de vista, un dels dies més curts de l’any és el 22 de setembre.

dia 20 de desembre: 24 hores i 30 segons
dia 21 de desembre: 24 hores i 31 segons
dia 22 de desembre: 24 hores i 30 segons
dia 21 de març: 23 hores, 59 minuts i 42 segons
dia 22 de setembre: 23 hores, 59 minuts i 39 segons.


diumenge, 10 de desembre del 2017

Pérez Reverte i Cañizares


Iñaki López entrevista Pérez Reverte en la Sexta Noche. Un Pérez Reverte moderat i equànime. De sobte, titular: Espanya és un estat frustrat. Després de deu minuts de publicitat, ve l’aclariment: la gent, no; la gent és fantàstica, però per raons històriques que només saben els que han llegit història (religió, feudalisme, monarquia, corrupció...), l’estat no ha sabut imposar-se, no ha sabut crear un relat; potser ens ha faltat guillotina. Sí que ho ha sabut fer l’estat francés, allà en totes les escoles hi ha una bandera francesa; la guillotina. Més o menys hi estic d’acord, tot i les ironies.

Ara ve Catalunya. L’independentisme català sí que ho ha sabut fer, ha creat un relat propi (basat en realitat o ficcions, com tots els relats nacionals) que l’ha gent s’ha cregut. Els jóvens tenen fe, esperança en el futur. Conseqüència: en deu anys la cosa haurà quallat, però per a pitjor. Pum: nou titular i deu minuts més de publicitat. Per a no aclarir res, perquè en aquest cas ja estava tot dit. L’independentisme català (de moment no hi ha estat) ha estat capaç de crear un relat propi (que inclou, entre altres, carregar-se el feudalisme i la monarquia), aconsegueix que els seus jóvens tinguen fe, esperança en el futur. És a dir, tot allò que Pérez Reverte troba que, per desgràcia, l’estat espanyol no ha sabut fer, això que li falta a Espanya per a ser un estat completament collonut (el clima i la gent els té). Doncs resulta que l’independentisme català ho ha aconseguit, però en aquest cas serà per a mal. Com quedem? Mal per a qui? Una estona pegant-li voltes fins que  m’il·lumina el gran pensador Cañizares: la Unitat d’Espanya és cosa de l’Esperit Sant. Així ja ho entenc. Els catalans potser aconseguiran un relat propi, fe, esperança en el futur, il·lusió, però llençaran a perdre un bé superior, infinitament superior: la Unitat d’Espanya. Entre Pérez Reverte i Cañizares m’ho han deixat clar. A veure com s’aclareixen entre ells per a la cosa de la guillotina.