dimarts, 27 de setembre del 2011

CASSOLES I CASSOLES (II)

I això no seria res,
senyor rector, de veritat,
que mai no he deixat de fer
una obra de caritat,
si algú l’ha de menester,
sense mirar-li el dentat.
Però es que a la setmana,
me la tornava a pegar.
I dos setmanes després,
em barata una tortà
d’ametles de la collita
i ous del nostre corral
per una coca de dacsa
més redura que un cantal.

 
Jo encara la perdonava,
don Maties, que em sap mal,
que sense eixir de sa casa,
ja té ella prou vectigal,
amb un home que la sagna
i no la servix com cal.
I això no és que ho diga jo,
ho comenta el personal.

Però un dia que féiem,
al llavaor la bugà,
passava ella amb  l’ombrel·la
del bracet del desbravat.
P’a començar no saluden,
ni amb paraules ni amb la mà.
Mos miren per dalt del muscle
i es giren mig de costat,
i prou fort perquè  sentírem
son parlar de capital,
li amolla ell a ella:
«-Yo no me puedo explicar
como pueden estas viecas
con este solano llavar.»
I ella que li responde:
«-No és cosa d’estrañar,
són pobres i pueblerinas,
i bien han de trabacar.
Com dico bien Quesús
a nuestro padre Adàn:
pa ganar-se las garrofas
con su fronte han de suar.
I encara pueden dar gracias
si en arribar a su hogar
su marido no les pega
cuatro o cinco correàs. »
«-Suerte tenemos, Mariana,
que a l’hora de criar,
Dios no quisso que los ricos
se mataran a trabacar.
I por mandato devino,
les ordenó combregar,
dar llimosna a los pobritos
comer, dormir i passejar.»
Compte vosté, don Maties,
si no n’hi ha p’a rebentar

Pos si això passà dimecres,
el dijous mos vam topar
al forn amb la cassoleta,
i me la torna a canviar.
La seua, creïlles, cebes
i unes bledes de secà.
La meua amb botifarra
morro i pota... tot com  cal...
Però aquell dia amb el caldo,
hi havia barrejat
un manoll d’herba pudenta
que al rebost tenim alçà
p’a fer-li un beuratge al matxo
quan li puja la parà.
I es veu que esta brosseta,
segons que l’àvia em contà,
quan te’n passes del pessic,
s’apodera del trellat.
Per això fou que encabant
d’haver dinat ben dinats,
a Mariana Povila
I el seu marit desvagat,
els agafaren les basques
maldeventres i bossars,
i tot seguit la fal·lera
d’enfilar-se pel reixat
i a cavall d’una granera,
llançar-se els dos del terrat
amb el ganxo dels melons,
volent la lluna enganxar.
Sort que és el temps de batuda
i algú havia deixat
quatre carregues de palla
davall el seu finestral.
Ella que es trenca una cama,
ell una cama i un braç.
I encara els passava poc,
com si es trencaven lo cap.
Però sap que li he de dir
Que m’hauria sabut mal
Com que no sóc envejosa
Amb això estic conformà.
I ara m’absol don Maties,
i si no vol, em té igual.
Si he vingut a confessar-me,
no es per fer-me perdonar,
només per a demanar-li,
si no és massa demanar,
que si anara a visitar-la
per donar-li el combregar,
li diga que si té falta,
no cal que vaja a robar,
que al costaet de sa casa,
viu la filla de Bernat,
que un bon plat d’arròs al forn
a ningú mai li ha negat.

dilluns, 26 de setembre del 2011

CASSOLES I CASSOLES (I)-Ave Maria Puríssima

Dissabte passat, ens ajuntàrem a ca l'abuela de Xàtiva una llarga colla de llenguaters desficiosos  d'arreu dels països cassolans amb dos objectius fonamentals: menjar arròs al forn i lloar l'arròs al forn. Si en voleu saber més: http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-reportatge-al.html
La meua col·laboració va ser en forma de romanç. Com que era llargot, ací va la primera part

-Ave Maria Puríssima
-Concebuda sens pecat...
-Senyor rector, sóc Balbina,
la filla de tio Bernat
-Tu per ací Balbineta,
Quina mosca t’ha picat?
-És que volia contar-li...
per si vosté encà’a no ho sap,
el cas de Marianeta,
que ha caigut del terrat
i s’ha trencat una cama
i el seu marit cama i braç.
-Mare de Déu de l’ermita!
Com dimonis ha passat?
-Per ara només li dic
que no per casualitat.
-Santa Antoni de Gabarda!
Va, Balbina, amolla-ho ja.
-Mire vosté, don Maties,
abans d’haver-nos casat,
Mariana i jo teníem
més que una bona amistat.
Ella era rica, i jo
pobra de solemnitat.
Però l’àvia sempre em deia:
«no és més ric qui està més fart,
sinó aquell que amb el que té
es troba més conformat.»
I seguint esta lliçó,
mai no la vaig envejar.
Si ella duia un vestit nou,
jo el duia apedaçat;
si ella estudiava en les monges,
jo ni en monges ni en seglars;
si ella sabata i calça,
jo espardenyeta d’espart;
si ella fa nóvio a València,
el meu, de Beniatjar;
ella es casa a sant Esteve,
jo a l’ermiteta del Pla;
que se’n van a Barcelona,
mosatros al mas de Baix;
i si ella era feliç,
jo de goig no em puc queixar.
Però passaren uns mesos
I s’acabà l’amistat.
Al seu marit no devíem
semblar-li prou estufats.

Com que al poble no trobaven
qui els alçara el pet prou alt,
van i posen a València
una botiga de draps.
Però es veu que aquell negoci
de patrons i de retalls
va ser una gran ruïna
i al poble se’n van tornar:
una maneta darrere,
l’altra maneta davant.
Els bancs, que res no perdonen,
diuen que els han embargat
les hortes de la sort Vella
i els secans del Caminal,
i per no anar a la presó,
tenen casa hipotecà.
I així fou com Mariana
De rica en pobra es tornà.

Mentre ells s’entretenien
bufant en caldo gelat,
nosaltres, com formiguetes,
anàvem estalviant,
i mercàrem en la fira
Un matxo per a llaurar.
El meu marit xino xano,
solc amunt i solc avall,
va criant els mallolets,
oliveres i sembrats.
I quan passen uns anyets,
ja tenim un bon passar.

I ve un dia que em presente,
amb tota la voluntat,
en casa de Mariana,
per mor d’aquella amistat:
que si res necessitaven,
em tenien al costat.
I ella tota orgullosa,
em mirà de dalt a baix
i m’espolsa un espolsó
com un gos espolsa un gat.

I així passaven els dies
sense moltes novetats,
fins que mos topem al forn
amb  la cassola entre mans.
La meua amb potes i morro,
cigrons, botifarra i alls.
La seua amb cebes grillades,
naps revinguts i espinacs,
i una ganya d’abaejo
flotant en un brou aiguat.

Ja tens tu que allà al migdia,
quan és l’hora de dinar,
vaig al forn amb la capçana,
per la cassola de carn,
i em trobe que no n’hi ha altra
que una plena de badalls,
amb tot d’espines ronyoses
i uns quants cigrons rebentats.
Li demane a la fornera
què deu ser el que ha passat.
Obri els ulls i alça les celles
i no s’ho sap explicar.
Mentre el forn ella escombrava,
dos n’hi havia sobre el banc,
ha vingut la Povileta,
i eixa és la que s’ha deixat...

divendres, 2 de setembre del 2011