dimarts, 16 de gener del 2018

EL BÉ SUPERIOR

El canvi climàtic ha començat a capgirar dràsticament l’ecosistema global. A hores d’ara ja no és una amenaça evitable, és una catàstrofe fatal i irreversible. La quantitat de dimonis que hem desencadenat és tan gran que no hi ha forma humana de tornar-los a engrillonar. Però diuen els entesos que si ens hi posem ràpidament i amb totes les nostres forces, encara aconseguirem assuavir-ne els efectes.

Algunes vegades he sentit aquesta mena de reflexió moral:
La Terra ha passat al llarg de la seua història per catàstrofes de dimensions majors (vet ací el cas del meteorit que provocà, entre altres coses,  l’extinció dels dinosaures, per posar el més conegut), i sempre se n’ha acabat sortint. Sí, s’extingeixen algunes, o moltes, espècies, però en surten d’altres i, a la llarga, la Vida Sobre la Terra (VST), hi reïx. Al capdavall, si l’acció dels humans sobre el medi té com a conseqüència l’extinció de l'espècie, s’haurà produït un cert acte de justícia.  I no gaire traumàtica, perquè, malgrat que s’haurà perdut un bé menor: l’Espècie Humana (EH), es preservarà el bé major: la VST.

Però  per què la VST ha de ser considerada un bé major que la EH? Des de quin punt de vista es pot defensar això? Al capdavall, el bé i el mal (igual com la bellesa i la lletgesa) són invencions humanes, no existeixen com a tals en la natura. Sense el punt de vista dels humans, els actes (lleó que mata els cadells del mascle vençut) i (gossa que dóna de mamar a un gatet orfe) serien  simplement actes naturals, asèptics, sense atributs morals ni estètics.

Així doncs, desapareguda l’espècie humana, que qualifica de bell i bo o de lleig i dolent un fet, allò que li passe a la Terra, o l'esdevenir de l’Univers sencer, em produeix una certa indiferència. Què m’importa si existeix vida en altres galàxies si per a mi són inaccessibles? Quin interés té que hi haja universos paral·lels o exteriors si mai no en tindré notícia? I si algun dia n’arribava a tenir, de notícia, començarien a ser interessants pel fet d’haver-los conegut, no pas pel fet de la seua existència objectiva i independent del meu coneixement. Desapareguda l’espècie humana de la Terra, haurà desaparegut la bellesa i la bondat, i no tindrà cap sentit la justícia, ni la humana ni la poètica.

No em consola gens ni miqueta que la VST puga continuar el seu camí sense humans després de la previsible catàstrofe del Canvi Climàtic. No m’importa gaire que es puguen salvar el 10, el 20 o el 90 % de les espècies, si desapareix la meua. No em conhorta la justícia poètica de qui la fa la paga. L’única cosa que, ara per a ara, m’importa i dóna sentit als meus actes és l’existència pròpia, la dels meus descendents i la de la meua espècie. I és això, i només això, el que en motiva en la lluita contra el Canvi Climàtic. El bé superior de l’EH és l’EH, i és només en base als valors humans que la VST adquireix, també, una dimensió ètica i estètica. I és, doncs, d’acord amb aquests valors que sent la necessitat i reivindique la justícia de preservar-la. 

dimarts, 2 de gener del 2018

PER REIS, ÉS BOVO QUI NO HO CONEIX

Si sou matiners i curiosos, potser haureu observat que a hores d'ara el sol ix cada dia una mica més tard. Això sembla contradictori amb el fet que el 21 de desembre, solstici d'hivern, és el dia més curt de l'any. Teòricament, doncs, el sol hauria d'eixir cada dia més prompte. I així seria si mesurarem el temps amb un rellotge solar, però els rellotges mecànics tenen el seu propi ritme, que no coincideix exactament amb el del sol. I això produeix un desajust que resumim a continuació:

Entre el 21 de desembre (solstici d'hivern) i el 6 de gener el dia complet  haurà allargat 7 minuts i 23 segons. 
La vesprada havia començat a créixer per santa Llúcia (11 de desembre). El dia de reis la vesprada ja haurà allargat un total 14 minuts i 18 segons.
El matí continuarà minvant fins el 5 de gener.
El dia de reis és el primer en què creix el matí, tot i que de manera quasi imperceptible (el sol eixirà al voltant d'un segon abans que el dia anterior).

Si observem només lla posta del sol, el dia comença a créixer per santa Llúcia, i el dia de reis haurem guanyat més de 14 minuts de sol.
Si observem només l'eixida del sol, el dia minva fins a vespra de Reis, el dia de Reis haurem guanyat només 1 segon.

Sant Antoni 2018

–Lloat siau, sant Antoni.
Com va l’orgue per los alts?
Ací baix, roda la roda,
i el que es tufa té dos mals.

Tenim plantâ la foguera,
llustrosos los animals,
la berena en coixinera,
a punt per al gran sopar.

La porta de la capella
de trinca vos hem posat,
no mane Déu que, pel fred,
pescàreu un constipat.

I si encara no trobàveu
tota la comoditat,
a l’any que ve instal·laríem
un aire condicionat.

Ni buscant-lo amb candeleta
no trobareu un veïnat
tan devot del seu patró,
generós i agermanat.

Tot es fa de bon talent,
amb  estima i lleialtat,
sense afany de recompensa
ni ànim de notorietat.

I ara voldríem pregar-vos,
Si no és massa demanar,
que, per unes galindaines,
mos volguéreu advocar.

Deveu saber, sant Antoni,
com estem els valencians:
paguem molt i rebem poc,
i encara mos miren mal.

Que si somos aldeanos,
que si nos gusta llorar,
i que hablamos valenciano
no más que por fastidiar

No podríeu, vós, Sant Home,
dir als de la capital,
puix que entre tots omplim l’olla,
s’escudellen plats iguals?

Per si no n’hi havia prou
d’oloreta colonial,
de Madrid mos intervenen
les estrenes de Nadal.

N’heu vist, vós, de tan barruts,
que, t’espanten l’animal,
I encara posen destorbs
quan li vols ficar el ronsal?

Diuen els telenotícies
que a Sixena han retornat
unes relíquies i  sants
que un bisbe els havia pispat.

I no ho trobem mal ni bé,
però, si som tots germans,
podrien, la dama d’Elx,
tornar-la als il·licitans.

Tampoc mos agrada gens
que les nostres lleis forals
els botiflers se les passen
pel replec dels engonals.

I, com plorar és debaes,
tampoc no estaria mal
si a l’any que ve mos tocava
la sort grossa de Nadal.

Ja ho sé, ja ho sé, Sant Antoni,
que potser mo-n’hem passat,
vós teniu el vostre ofici,
no sou el rei Baltasar.

Podeu estar ben tranquil,
nosaltres els valencians,
tenim la llengua molleta,
però som molt conformats.

Al final, farem com sempre,
quatre remugons i avant ,
i quan tot se’n vaja a l’ascla,
cantarem per a ofrenar.

–Ai, fills meus, quina paciència
s’ha de tindre p’a ser sant.
Abans era tot més fàcil:
pregar i parar el cabàs.

Mes fa temps que al cel l’oratge
apunta de temporal,
lo que a uns els  sembla negre,
els altres ho veuen blanc.

Posem la guerra de Síria:
què fem amb els refugiats?
Uns diuen: cascú s’apanye,
i altres que fem caritat.

Els sobres, el tres per cent,
els paradisos fiscals,
la violència de gènere,
les sequeres i la fam.

Compteu com està el tuacte
que, amb el temps fent destrellats,
hi ha cosins que encâ se’n riuen
de l’escalfament global.

Per si no n’hi havia prou,
també en la cort celestial
se mos han amotinat
els angelets catalans.

L’arquebisbe de la capa,
el del nom d’ungüent de grans,
els diu que la Unidad Patria
l’ordena l’Esperit Sant.

Mes, davant les  amenaces,
en compte d’acatxar el cap,
els rebels, tots a una veu,
entonen el Virolai.

Déu no sap on amagar-se,
Sant Pere s’ha fet malalt,
la Maredéu broda randes,
i el colomet, desplomat.

I és que per totes bandes
mos estiren el ramal,
per ponent lo sant Lorenzo,
i per llevant, Montserrat.

Ja veieu, valencianets,
com tinc la cort celestial:
si les galindaines piquen,
vos les haureu de rascar.