dimecres, 5 de juny del 2024

 

EL DIA 9 JO VOTARÉ


Hi havia un temps en què la correcció política impedia a determinats sectors de la dreta de fer públiques les seues idees sobre masclisme, llengües, autonomies, migració, etc. Fins que, farts d’aguantar-se, una colla d’herois campeadors van decidir crear un nou partit, un partit valent, un partit capaç de propugnar obertament, sense complexos, opinions i desitjos racistes, xenòfobs, aporòfobs, masclistes, centralistes, anticatalans, antialencians, antibascs, franquistes i feixistes. S’havia acabat de comportar-se com una derechita cobarde, ells serien la derechona molona que la chaqueta se desbotona.

De retruc, a aquella derechita cobarde se li presentava una oportunitat d’or. Si es desvinculaven de la derchona molona, podrien reivindicar amb orgull la seua posició centrada, moderna, democràtica, europea, constitucionalista. Serien una dreta més preocupada, com és natural, pels beneficis empresarials que no pels drets laborals, més apegada a l’església que a les llibertats individuals , més fidel a Espanya que als espanyols, però amb una postura ètica raonable en temes com emigració, pobresa, sanitat, feminisme, cultures, conspiracions judeo-masòniques, canvi climàtic i totes aquestes endergues de l’humanisme elemental, la democràcia occidental i les oportunitats universals. Però devien considerar, els de la derechita cobarde, que el viver de vots de la ultradreta era massa gros i temptador per a renunciar-hi explícitament. O tal vegada que el nou panorama polític exigia fer pactes amb la derechona molona. O que els vents bufaven ultramontans i podien perdre el tren. I decidiren desaprofitar l’oportunitat o, si ho preferiu, deixar-se dur per l’esperit del temps i comportar-se com autèntics ultres.

El cas és que, ben pensat, la derechona molona tampoc no és tan valenta com diu, de fet és ben covarda. És veritat que diuen coses que callen els altres, però hi ha moltes altres coses que només gosen dir en la barra del bar, en els sopars de cunyats i en la cua del super. En aquestes palestres, ells matarien i degollarien, prohibirien i expulsarien, empresonarien i torturarien, fins i tot violarien i castrarien a aquells que no pensen ni viuen com cal, aquells que gaudeixen plaers prohibits, que pronuncien paraules pecaminoses, als que no són prou machotes ni prou ibéricos.  Però quan estan davant de les càmeres, als escons dels parlaments o en les tribunes dels mítings, els líders de la derechona es posen la pell corder de la família, de la constitució, de la democràcia, de la solidaritat (bien entendida, eso sí), de la llibertat i tot (no, no en tenen vergonya). I callen el que de veritat pensen, i fan aquella careta hipòcrita de no haver ha trencat mai un plat. Em sap una mica greu per una bona part dels seus votants, gent de bona voluntat i molta grisor, que en serien els primers  escalivats el dia que s'aplicaren les polítiques de la derechona molona. Déu mos en guard!

Ara, per a cagamandúrrios de veritat els de la izquierdita cobarde, el súmmum de la correcció política. Ells son tan bons i tan educats, ells són els pares i les mares de la prosperitat, de la solidaritat, del respecte... Però ho són sense ser-ho del tot, com aquell que no ho és, no sé si m’explique. Són d’esquerres, però sense passar-se’n, no siga cosa que això moleste algú.  Són molt espanyols, però tampoc no són massa espanyols, i sense ser-ne massa, ho són més que ningú, perquè l’Espanya de deveres, la de bon rotllo, no existia abans que ells l’hagueren inventada. I també són valencians, però valencians bien entendidos, és a dir, més valencians que les falles i els moros, que la paella i l’arròs al forn, que la música de banda i la botifarra de ceba, però no tant valencians que pogueren paréixer catalans. Ah, i ecologistes!, més ecologistes que la Greta, però no tant que això poguera fer la mà als caçadors, als toreros, als llauradors, als comerciants. És a dir, ecologistes però no d’aquells que solten serps des dels helicòpters, sinó dels que es compren cotxes elèctrics de cinquanta mil euros. Són, en definitiva, autèntics especialistes en el ser i en el no ser de cada dia, petits Hamlets d’opereta. Més blancs i més negres que ningú, més rojos i més blaus, més cristians i més ateus, i molt més feministes, és clar.

I sí, amics, també hi ha una esquerrona, o, millor dit, n’hi ha unes quantes. Hi ha aquella que defensa els Països Catalans en el llit de matrimoni, però que en la plaça no sabe no contesta, l’esquerrona que es considera l’essència dels valencianisme però n’amaga els símbols històrics, l’ esquerrona que posseeix el pot de les essències proletàries i no s’encanta en subtileses inútils d’accents oberts o tancats. L’esquerrona colorin colorado, que s’arma uns embolics filosòfics de mil dimonis amb els drets dels animals i les plantes, amb el menjar  natural i la carn vegana, amb l’ecologisme angelical i els transgènics demoníacs, amb el canvi global i l’escalfament climàtic, amb l’energia nuclear i les macroplantes... Són esquerrones que quan senten campanes xupi-pirulli i guai del paraguai, pugen ipso facto al carro de la modernitat i assumeixen les veritats més absolutes adobades amb grans pessics  d’ignorància i cabassos d’irreflexió. Les que en nom de la correcció política prohibeixen, censuren, sacrifiquen, espanten i marginen qualsevol que gose posar en dubte es principis elementals del xupi-pirulisme.

Jo mateix, que sóc un poc xupi-piruli, he estat a punt d’autocensurar tot açò per por d'ofendre. Reconec que em sap greu molestar a ningú, però és que hui m’he alçat d’aquest humor i m’abelleix cagar-me en tot, en la derechita cobarde i en la molona, en la izquierdita cobarde i, sobretot, en l’esquerrona colorin colorado... i este cuento se ha acabado.

Bé, en realitat no s'ha acabat del tot, perquè malgrat tot el que he dit, jo votaré. Votaré perquè entre totes les opcions, n'hi ha de molt pitjors. I no mane Déu!

dilluns, 25 de març del 2024

 COSCINOMÀNCIA


A finals dels noranta, recorria els camins de la Vall d’Albaida a la cerca i captura de rellotges de sol oblidats en els murs d’antigues construccions rurals. En més d’una ocasió el pretext dels rellotges  m’obria les portes de finques vedades, convents de clausura, jardins romàntics, sagristies perfumades o criptes secretes. Així, vaig descobrir una comarca íntima i misteriosa, desconeguda per a la gran majoria. I no foren només edificis i paisatges, també vaig conéixer persones excepcionals disposades a compartir els seus secrets i la seua filosofia, altres maneres de veure i de viure el temps: monges de clausura, masovers nonagenaris, pastors, llauradors, artesans...

Una dia vaig aturar el cotxe vora un mas del terme d’Albaida. A la porta, una velleta m’observava amb curiositat. M’hi vaig acostar amb l’aire despitat de la bona gent per a no despertar suspicàcies. Ella no mostrava gens de temor ni de malfiança. Duia un barret de llana calat arran de celles, una bata llarga a petits quadres blancs i blaus i unes sabates vellíssimes que deixaven veure la pell resseca i rogenca dels peus. La vaig saludar afablement i ella se’m quedà mirant una estona abans de preguntar-me de quin poble era. Quan en va sentir el nom, li canvià el color de la cara. Després que s’havia recuperat, em digué que ella també era d’Otos. Si això era veritat, li vaig respondre,  jo devia conéixer la seua família. Llavors rectificà. No era d'Otos, exactament, ni tampoc no hi tenia família, però hi havia viscut en la seua joventut i sempre l’havia considerat el seu poble. Ens donàrem les mans en senyal de fraternitat, em va fer passar dins de la casa i m’oferí cadira a la mateixa entradeta.  Ella s’assegué a un balancí de platja que feia autèntica pena, com quasi tot en aquell mas antic i arruïnat. De seguida començà a parlar.

 




Li deien Consuelo Torró, havia nascut a Ontinyent i tenia noranta quatre anys. Allà pels anys vint, son pare feia de mitger de les finques d’un tal senyor Baldomero. Ells vivien a la casa dels criats, annexa a la dels amos, en el número 1 del carrer del Crist. El pare treballava la terra, i la mare i ella l’hi ajudaven i també feien de criades de l’ama, la senyora Isabel. Estaven ben contents amb la faena i amb els amos, però hi va haver dos anys seguits de sequera, els sembrats es van arruïnar, les vinyes no van fer raïm i les oliveres no floriren. Patien fam de veritat, i el pare hagué de buscar faena en un altre lloc. Aquells anys a Otos els recordava, Consuelo, com els més feliços de la seua vida.

Els amos, continuà explicant, tenien dos filles fadrines, Teresa i Isabel. Enfront de casa hi havia la ferreria del tio Facundo, amb tota la caterva de fills. Al costat vivien  la tia Sunsion i el senyor Vicent, germà de l’ama, amb dos o tres sagals menuts. Una mica més avall, al Palacio, hi vivia la senyora Dolores casada amb un home ceguet que tocava el piano. Tenien una filla que es deia Lolita, més jove que ella, molt guapa i molt senyoreta també, com les filles de Baldomero.  

En el mateix carrer vivia la tia Balbina la Collassa, una dona, que tirava les cartes i  ballava el sedàs. Ella havia assistit a més d’una sessió d’esperitisme amb la tia Balbina. Aquella dona clavava unes estisores en un costat del cernedor i el sostenia amb dos dits en equilibri. Les dones li feien preguntes i el sedàs responia amb moviments que ella sabia interpretar. Una dona, de la qual Consuelo no en recordava el nom, va demanar a Balbina si el seu marit tornaria de la Guerra d’Àfrica. El sedàs va dir que no tornaria perquè estava tancat en la presó.

Consuelo parlava amb gran serenitat, en un valencià genuí de quan la televisió encara no havia confós la ment dels jóvens i la llengua dels vells. Molta de la gent que ella recordava eren de la meua pròpia família, alguns els havia conegut i d’altres en tenia referències i fotografies. De la tia Balbina la Collassa havia sentit que era molt guapa i que havia estat amant de senyoret German, germà de l’avi Vicent.

Uns anys després de l’entrevista amb Consuelo, vaig adquirir la casa del senyor Baldomero i la seua adjunta, en la qual havia viscut la família Torró.  En un armari hi havia els documents familiars, entre els quals, el contracte d’arrendament de finques pactat entre Baldomero Alfonso i Mateo Torró Gramache, el pare de Consuelo.

 





A més dels documents, la casa conservava molts objectes antics: eines del camp, roba, mobles, estris de cuina, gerres, llibres, fotos, quadres, imatges religioses... un autèntic museu etnogràfic. Davall l’escala hi havia, i encara hi ha, el pastador, una petita dependència que tradicionalment es dedicava a elaborar el pa i les pastes. S’hi conservaven totes les eines tradicionals: motles, posts, llibrells, coixineres, boixos, escaletes de cerndre, almuds, barcelles... i, naturalment, un sedàs. Però no un sedàs qualsevol, sinó un autèntic sedàs d’endenvinar secrets, un instrument màgic i original de consultar forces ocultes, i molt més que probablement, el mateix sedàs que havia fet servir la tia Balbina la Collassa en les seues sessions d’espiritisme. El sedàs té dos foradets justos per a clavar-hi les puntes de les estisores i situats en el seu punt d’equilibri.


De seguida se’m va plantejar quina mena de misteri era això de ballar el sedàs. Es tractava sistema d’endevinació antic, o d’una una andròmina inventada per Balbina la Collassa? I si no l’havia inventat ella, era una cosa purament local o es practicava en altres indrets?  A Internet he trobat unes quantes pàgines que en parlen. El que segueix és un resum de les informacions més interessants. Al final en pose alguns enllaços que he consultat, la majoria es repeteixen en diverses pàgines i no sé quina és la publicació original. Amb un cercador serà fàcil trobar-les.  

 

COSCINOMÀNCIA

 

L’endevinació amb un sedàs o garbell suspés en equilibri s’anomena coscinomància. Se’n desconeix l’origen, però ja es practicava en l’antiga Grècia. En un poema de Teòcrit (310-260 aC) un pastor consulta un κοσκινόµαντις (endevinador amb sedàs) que li diu que deixe de sospirar entre les cabres perquè la jove que pretén no té gens d’interés per ell. Cornelius Agripa (1486-1535) n’explica el funcionament en els seus llibres sobre filosofia oculta. També apareix al Pantagruel de Rabelais (1532)  o a De Praestigiis Daemonum et Incantationibus ac Venificiis de Joahann Weyer (1583).

La coscinomància consisteix a clavar les puntes d’unes estisores en el lateral d’un sedàs i sostenir-lo en equilibri amb dos dits sota els ullals de les estisores (també es feia penjar el sedàs d’un fil). Sembla que en alguns llocs es pronunciaven a continuació unes paraules misterioses que instaven el dimoni a manifestar-se a través dels moviments del sedàs: “dies, mies, jeschet, benedoe, fet, dowima, enitemaus”. Després es deia el nom d’un sospitós de robatori, si el sedàs es movia, la persona era culpable. El mètode també s’usava per a resoldre altres misteris, conéixer els pensaments ocults de les persones, interrogar absents, esbrinar informacions secretes, descobrir candidats amorosos, etc.





L’ús del sedàs sol anar associat a dones velles, però no a bruixes descregudes i herètiques, sinó persones creients i supersticioses que apel·laven a la intercessió dels sants. El 1556, el clergue William Hassylwoode va ser acusat de bruixeria per invocar a sant Pere i sant Pau, en una sessió de coscinomància. L’home va confessar que havia aprés el mètode de sa mare. El 1692, al comtat de Salem, Rebecca Johnson acusà la seua nora d'haver utilitzat el sedàs i les tisores en una invocació a Sant Pere i Sant Pau.

Probablement el sedàs es considera l’instrument ideal per a trobar coses amagades perquè la seua funció original és de separar el gra de la palla, el bo del roín, l’útil de l’inútil i doncs, la veritat de la mentira. Amb este simbolisme, el sedàs apareix en la mà d’Isabel I d’Anglaterra (1533-1603) en un famós quadre. Al costat de l'instrument es pot llegir: A TERRA ILBEN // AL DIMORA IN SELLA (el bo a terra, el roín al seient). El sedàs  és el símbol de la virginitat de la Reina en referència a la història de la Vestal Tucia, bellament cantada per Petrarca, a més la inscripció llatina li  afegeix un nou significat: Isabel coneix el bo i el dolent de l'ésser humà, ella és com el sedàs, capaç de distingir allò útil de l'inútil.


 

Erasme de Roterdam (1466-1536) considerava que el sedàs era el més segur de tots els mètodes d’endevinació. Per això usà el proverbi "Endevinat amb el sedàs"  com a certesa d'una informació. Pierre D'Abanne (1250-1316) en una obra sobre màgia explica que va utilitzar aquest mètode tres vegades amb gran èxit, i que el va abandonar per temor que el dimoni en prenguera venjança per obligar-lo a dir tantes veritats.


https://luzdetea.wordpress.com/2021/08/04/coscinomancia-i-as-sortes-da-peneira-e-as-tesorias/

https://es.wikipedia.org/wiki/Coscinomancia

https://www.facebook.com/carnotanotempo/posts/coscinomanciaseguramente-case-ningunha-das-persoas-que-nos-seguen-sabe-o-signifi/812180216106547/