COSCINOMÀNCIA
A finals dels noranta, recorria els
camins de la Vall d’Albaida a la cerca i captura de rellotges de sol oblidats
en els murs d’antigues construccions rurals. En més d’una ocasió el pretext
dels rellotges m’obria les portes de
finques vedades, convents de clausura, jardins romàntics, sagristies perfumades
o criptes secretes. Així, vaig descobrir una comarca íntima i misteriosa, desconeguda
per a la gran majoria. I no foren només edificis i paisatges, també vaig
conéixer persones excepcionals disposades a compartir els seus secrets i la
seua filosofia, altres maneres de veure i de viure el temps: monges de
clausura, masovers nonagenaris, pastors, llauradors, artesans...
Una dia vaig aturar el cotxe
vora un mas del terme d’Albaida. A la porta, una velleta m’observava amb
curiositat. M’hi vaig acostar amb l’aire despitat de la bona gent per a no
despertar suspicàcies. Ella no mostrava gens de temor ni de malfiança. Duia un
barret de llana calat arran de celles, una bata llarga a petits quadres blancs
i blaus i unes sabates vellíssimes que deixaven veure la pell resseca i rogenca dels peus.
La vaig saludar afablement i ella se’m quedà mirant una estona abans de
preguntar-me de quin poble era. Quan en va sentir el nom, li canvià el color de
la cara. Després que s’havia recuperat, em digué que ella també era d’Otos. Si
això era veritat, li vaig respondre, jo devia
conéixer la seua família. Llavors rectificà. No era d'Otos, exactament, ni
tampoc no hi tenia família, però hi havia viscut en la seua joventut i sempre
l’havia considerat el seu poble. Ens donàrem les mans en senyal de fraternitat,
em va fer passar dins de la casa i m’oferí cadira a la mateixa entradeta. Ella s’assegué a un balancí de platja que
feia autèntica pena, com quasi tot en aquell mas antic i arruïnat. De seguida
començà a parlar.
Li deien Consuelo Torró, havia nascut
a Ontinyent i tenia noranta quatre anys. Allà pels anys vint, son pare feia de
mitger de les finques d’un tal senyor Baldomero. Ells vivien a la casa dels criats,
annexa a la dels amos, en el número 1 del carrer del Crist. El pare treballava la
terra, i la mare i ella l’hi ajudaven i també feien de criades de l’ama, la
senyora Isabel. Estaven ben contents amb la faena i amb els amos, però hi va
haver dos anys seguits de sequera, els sembrats es van arruïnar, les vinyes no
van fer raïm i les oliveres no floriren. Patien fam de veritat, i el pare hagué
de buscar faena en un altre lloc. Aquells anys a Otos els recordava, Consuelo,
com els més feliços de la seua vida.
Els amos, continuà explicant, tenien
dos filles fadrines, Teresa i Isabel. Enfront de casa hi havia la ferreria del tio
Facundo, amb tota la caterva de fills. Al costat vivien la tia Sunsion i el senyor Vicent, germà de
l’ama, amb dos o tres sagals menuts. Una mica més avall, al Palacio, hi vivia
la senyora Dolores casada amb un home ceguet que tocava el piano. Tenien una
filla que es deia Lolita, més jove que ella, molt guapa i molt senyoreta també,
com les filles de Baldomero.
En el mateix carrer vivia la tia
Balbina la Collassa, una dona, que tirava les cartes i ballava el sedàs. Ella havia assistit a més
d’una sessió d’esperitisme amb la tia Balbina. Aquella dona clavava unes estisores
en un costat del cernedor i el sostenia amb dos dits en equilibri. Les dones li
feien preguntes i el sedàs responia amb moviments que ella sabia interpretar. Una
dona, de la qual Consuelo no en recordava el nom, va demanar a Balbina si el
seu marit tornaria de la Guerra d’Àfrica. El sedàs va dir que no tornaria
perquè estava tancat en la presó.
Consuelo parlava amb gran serenitat,
en un valencià genuí de quan la televisió encara no havia confós la ment dels
jóvens i la llengua dels vells. Molta de la gent que ella recordava eren de la
meua pròpia família, alguns els havia conegut i d’altres en tenia referències i
fotografies. De la tia Balbina la Collassa havia sentit que era molt guapa i
que havia estat amant de senyoret German, germà de l’avi Vicent.
Uns anys després de l’entrevista amb
Consuelo, vaig adquirir la casa del senyor Baldomero i la seua adjunta, en la
qual havia viscut la família Torró. En
un armari hi havia els documents familiars, entre els quals, el contracte d’arrendament
de finques pactat entre Baldomero Alfonso i Mateo Torró Gramache, el pare de
Consuelo.
A més dels documents, la casa
conservava molts objectes antics: eines del camp, roba, mobles, estris de
cuina, gerres, llibres, fotos, quadres, imatges religioses... un autèntic museu
etnogràfic. Davall l’escala hi havia, i encara hi ha, el pastador, una petita
dependència que tradicionalment es dedicava a elaborar el pa i les pastes. S’hi
conservaven totes les eines tradicionals: motles, posts, llibrells, coixineres,
boixos, escaletes de cerndre, almuds, barcelles... i, naturalment, un sedàs. Però
no un sedàs qualsevol, sinó un autèntic sedàs d’endenvinar secrets, un
instrument màgic i original de consultar forces ocultes, i molt més que
probablement, el mateix sedàs que havia fet servir la tia Balbina la Collassa en
les seues sessions d’espiritisme. El sedàs té dos foradets justos per a clavar-hi
les puntes de les estisores i situats en el seu punt d’equilibri.
De seguida se’m va plantejar quina
mena de misteri era això de ballar el sedàs. Es tractava sistema d’endevinació
antic, o d’una una andròmina inventada per Balbina la Collassa? I si no l’havia
inventat ella, era una cosa purament local o es practicava en altres
indrets? A Internet he trobat unes
quantes pàgines que en parlen. El que segueix és un resum de les informacions
més interessants. Al final en pose alguns enllaços que he consultat, la majoria es repeteixen en
diverses pàgines i no sé quina és la publicació original. Amb un cercador serà
fàcil trobar-les.
COSCINOMÀNCIA
L’endevinació amb un sedàs o garbell
suspés en equilibri s’anomena coscinomància. Se’n desconeix l’origen, però ja
es practicava en l’antiga Grècia. En un poema de Teòcrit (310-260 aC)
un pastor consulta un κοσκινόµαντις (endevinador amb sedàs) que li diu que deixe de
sospirar entre les cabres perquè la jove que pretén no té gens d’interés per
ell. Cornelius Agripa (1486-1535) n’explica el funcionament en els seus
llibres sobre filosofia oculta. També apareix al Pantagruel de Rabelais
(1532) o a De Praestigiis Daemonum et
Incantationibus ac Venificiis de Joahann Weyer (1583).
La coscinomància consisteix a clavar les puntes d’unes estisores en el lateral d’un sedàs i sostenir-lo en equilibri amb dos dits sota els ullals de les estisores (també es feia penjar el sedàs d’un fil). Sembla que en alguns llocs es pronunciaven a continuació unes paraules misterioses que instaven el dimoni a manifestar-se a través dels moviments del sedàs: “dies, mies, jeschet, benedoe, fet, dowima, enitemaus”. Després es deia el nom d’un sospitós de robatori, si el sedàs es movia, la persona era culpable. El mètode també s’usava per a resoldre altres misteris, conéixer els pensaments ocults de les persones, interrogar absents, esbrinar informacions secretes, descobrir candidats amorosos, etc.
L’ús
del sedàs sol anar associat a dones velles, però no a bruixes descregudes i
herètiques, sinó persones creients i supersticioses que apel·laven a la
intercessió dels sants. El 1556, el clergue William
Hassylwoode va ser acusat de bruixeria per invocar a sant
Pere i sant Pau, en una sessió de coscinomància. L’home va confessar que
havia aprés el mètode de sa mare. El 1692, al comtat de Salem,
Rebecca Johnson acusà
la seua nora d'haver utilitzat el sedàs i les tisores en una invocació a Sant
Pere i Sant Pau.
Probablement
el sedàs es considera l’instrument ideal per a trobar coses amagades perquè
la seua funció original és de separar el gra de la palla, el bo del roín, l’útil de l’inútil i
doncs, la veritat de la mentira. Amb este simbolisme, el sedàs apareix en la mà
d’Isabel I d’Anglaterra (1533-1603) en un famós quadre. Al costat de
l'instrument es pot llegir: A TERRA ILBEN // AL DIMORA IN SELLA (el bo a terra,
el roín al seient). El sedàs és el símbol
de la virginitat de la Reina en referència a la història de la Vestal Tucia,
bellament cantada per Petrarca, a més la inscripció llatina li afegeix un nou significat: Isabel coneix el bo
i el dolent de l'ésser humà, ella és com el sedàs, capaç de distingir allò útil
de l'inútil.
Erasme de Roterdam (1466-1536) considerava que el sedàs era
el més segur de tots els mètodes d’endevinació. Per això usà el proverbi
"Endevinat amb el sedàs" com a
certesa d'una informació. Pierre D'Abanne (1250-1316) en una obra sobre màgia explica
que va utilitzar aquest mètode tres vegades amb gran èxit, i que el va
abandonar per temor que el dimoni en prenguera venjança per obligar-lo a dir
tantes veritats.
https://luzdetea.wordpress.com/2021/08/04/coscinomancia-i-as-sortes-da-peneira-e-as-tesorias/
https://es.wikipedia.org/wiki/Coscinomancia
https://www.facebook.com/carnotanotempo/posts/coscinomanciaseguramente-case-ningunha-das-persoas-que-nos-seguen-sabe-o-signifi/812180216106547/
