dimecres, 22 de setembre del 2021

 

SETÉ DIA

El primer dia, Casimir es va girar el peu. De camí cap a Dadés, entràrem en una farmàcia i compràrem una crema antiinflamatòria. S’ha passat el viatge coixejant, però com que més aïna hem caminat poc, ha resistit molt bé. Ara ens acabem de despertar i s’hi està posant crema. Es veu que li prova prou.

Hui el port anava animadíssim. Ens hi hem ficat entre els venedors i els subhastadors. Deu meu, quin xafarís! No es pot fer una passa sense trepitjar caps, ventres, bassals de sang. Tot plegat és un autèntic festí per als gats i les gavines. No n’havia vist mai tants ni tan llustrosos, de felins. Malgrat l’abundor del recapte encara hi ha disputes abrandades entre els comensals. Sense que hi arribe a córrer la sang, això sí.

Ara farem una passejada per la medina i comprarem algunes cosetes per a regalar a la família, que això s’acaba. Pep i Miquel se la coneixen com la palma de la mà. Diuen que hi ha un carrer que és ple d’artesans de la fusta que et fan uns preus immillorables. Fusta de tuia, un arbre autòcton que desconeixia. En una raconada veem un petit taller. A la porta, un home. La seua mirada m’explica una història d’humilitat, misèries i submissió. Miquel s’hi acosta. Els ulls de l’humil s’il·luminen. Amb una hospitalitat que frega el servilisme ens fa entrar en un taller on resulta gairebé impossible encabir-nos-hi tots. A dins encara hi ha un altre senyor, el senyor callat. El senyor humil ens ofereix de mirar la mercaderia. Esplèndida. Li demanem preus. Somriu. Diu que això ve després. L’home humil ens explica la seua vida. Treballen molt, tot manual (ens mostra una serra medieval que ja es veu de lluny que és només per a mostrar), i han de pagar un lloguer molt alt per aquell local tan xicotet que pertany a la mesquita. Gràcies a la protecció de Déu tiren avant. Una vegada, explica el senyor humil, que era a punt d’acabar-se el termini per a pagar el lloguer i no tenien un dirham, es van encomanar a Allah, i Ell els va protegir.  Com que el bon Déu no va poder convéncer els responsables de la mesquita perquè els ajornaren el lloguer, a última hora va fer aparéixer del no res un client que els féu una gran compra, just el que necessitaven per a pagar el deute. Allah eazim!

Casimir s’ha assegut a terra, tot just davant l’home callat. No ho creureu, el que passa ara. El meu amic descalça l’home callat, trau la crema antiinflamatòria de la seua motxilla i comença a fer-li una frega al peu. Se m’acudeixen moltes referències bíbliques, però no s’hi pot comparar: açò és real, ho estic vivint. Mentre li fa els massatges, Casimir explica que l’home callat li havia dit, així en privat, que li feia mal el peu. I havia volgut la casualitat (o més probablement Allah) que ell portara la crema. No sé descriure molt bé el gest de l’home callat. No era de gran estranyesa, ni tampoc d’agraïment, sinó de comunió mística amb un fet insòlit i sublim. Si tenia cap dubte sobre l’existència de Déu, se li acaba d’esvair.

Hem acabat seleccionant més d’una dotzena de productes. L’home humil agafa un llapis, ajup el cap sobre el paper i entra en una mena de trànsit. Finalment, amb un esforç fora mida, hi escriu una xifra, només una. Miquel prova de regatejar, però li dic que no. Ja està bé així. No vull desfer l’encís del moment, no vull col·lapsar amb la meua fiblada occidental la pulsió quàntico-mística que ens uneix a tots plegats en una única funció d’ona marroquina. Amén.

dimarts, 31 d’agost del 2021

REFLEXIONS SOBRE UNA RABOSETA I UN GARROFER

 Reflexions sobre un garrofer i una raboseta.

Tots els pobles, grans i menuts, tenen els seus mites i les seues llegendes, la seua història i els seus personatges. Mireu Roma, per exemple. Ròmul i Rem mamaren dels pits d’una lloba i fundaren una ciutat que havia de canviar el món. Si aneu a qualsevol ciutat romana, voreu monuments que rememoren les seues gestes i n’homenatgen els personatges. Quasi res, diu el paperet: Roma!, una de les ciutats i de les cultures més glorioses del món. I per això té tan gran història i tan grans monuments. Però els poblets menuts també tenen la seua història, petita, però igualment digna de ser recordada i homenatjada en els seus monuments i les seues memòries.
Otos, com Roma, té un bonic mite fundacional. Diu que una raboseta va pujar al campanar i hi va donar a llum una preciosa cria de quatre o cinc rabosetes. També diu la tradició que els otosins actuals som rabosetes, és a dir, descendents d’aquella rabosa escaladora de torres. Vet ací que si els fundadors de Roma mamaren d’una lloba, els d’Otos, d’una rabosa. Durant segles i segles, les rabosetes d’Otos hem viscut nombroses vicissituds històriques i, naturalment, tenim gestes i personatges dignes de ser recordats.
Els viatgers que passen per Otos poden contemplar els petits, o grans, monuments commemoratius d’aquesta nostra petita història i d’homenatge als personatges més recordats i estimats de la terra. La pedra de Basset commemora el pas del General Valencià per Otos; la de Jaume I ens recorda el 800 aniversari del naixement del rei que conquerí el nostre Castellet i fundà el Regne de València; el rellotge del Gatet d’Otos, es fa ressò del centenari de la mort d’aquest mític roder temut i estimat arreu del País; el colom d’Amorós, fa memòria dels otosins morts en les guerres del s. XX; la columna de Sanjuan, repassa els dos-cents anys de festes patronals; el mural de la fil•loxera, homenatja els emigrants de l’any deu; el rellotge del depòsit de Joanfran, recorda la conducció de les aigües de 1916...
Fa deu anys vam inaugurar al parc del Garrofer de Benitaia el rellotge del Repoblament, obra de l’artista Tino Pla, que dona la benvinguda als visitants i homenatja els repobladors cristians de primeries del s. XVII. En un mur annex, l’artista ollerià Jordi Albinyana pintà uns anys després un preciós mural sobre el mite fundacional d’Otos: una rabosa en estat de transició a persona que sosté en la mà un garrofer. Es tracta del garrofer de Benitaia, que presidia fa uns anys l’entrada al poble i devia el nom a una família procedent del llogaret de la Vall de Gallinera, i que s’instal•là a Otos en el s. XIX. El mural també representa com la Raboseta otosina acull amb estima una nova fornada de repobladors, aquests descendents dels mallorquins que havien arribat a la Gallinera dos-cents anys abans.
El preciós mural de Jordi l’hem convertit en un nou i original rellotge de sol. Com que la paret sobre la qual s’ubica, està orientada al nord, no rep els raigs directes del sol. Per superar aquesta dificultat, hem dissenyat un rellotge de reflexió. En la part superior de la paret s’ha instal•lat un espill que reflecteix els raigs solars i els projecta sobre les línies horàries dibuixades sobre el cop del garrofer. Aquesta reflexió ens parla, també, de les diferents maneres de cultivar la memòria. De vegades a través de l’estudi objectiu de la història, d’altres, a través de la imaginació, dels mites, la literatura i fins els miratges.
Amb aquest nou rellotge, el parc del Garrofer de Benitaia completa un espectacular conjunt gnomònic amb un compendi dels processos històrics i els mites fundacionals del nostre poble. A l’entrada del parc, la pedra commemorativa del naixement del nostre rei fundador, de Tino Pla. A la vora del Trinquet, el rellotge dels xiprers, commemoratiu del Repoblament del s. XVII. En la paret de l’escola, el rellotge mural, que ens explica el mite de la Raboseta acollint nous repobladors del XIX.
Atenent les recomanacions de l’il•lustre valencià Joan Francesc Mira, els otosins hem tret la història a passejar. I ho hem fet a través d’unes obres artístiques que ens recorden que el temps no s’atura, que tot passa, però que algunes coses poden quedar per sempre si els pobles les estimen i en saben guardar memòria.



dimarts, 20 d’abril del 2021

TERRITORI AMAZIG

1. QUATRE HOMES

Miquel regenta una pròspera ferreteria. No amaga la seua satisfacció quan explica que se l’ha muntada ell solet partint de zero, tot i que, segons diu, ja no li interessen els negocis tant com abans. Ara pensa més a viatjar arreu del món, però especialment pel Marroc, país del qual es confessa enamorat d’ençà que el descobrí fa més de trenta anys. D’aquest amor, en puc donar fe després d’haver-lo vist gaudir com un infant mentre ens mostrava els seus tresors amagats en territori Amazig.  
Pep és un home de profundes i honestes conviccions. Abans de jubilar-se, era camioner i ara és hortolà i viatger infatigable. No sol anar als destins turístics convencionals, més aïna prefereix les vies secundàries, a través de les quals busca, i sovint troba, episodis de la vida autèntica de les persones i els pobles. Quan encerta el lloc, no s’està passar-hi llargues temporades, submergit i camuflat entre els paisans. Home discret i bonhomiós, té facilitat per a passar desapercebut i exerceix un respecte exquisit (no pas una vulgar tolerància) per la diferència.
Casimir em resulta difícil de definir, i no perquè el conega poc (som amics des de la infantesa) sinó perquè qualsevol intent de mostrar-me objectiu causarà en el lector l’efecte d’una exageració impròpia. Em limitaré doncs a dir que és voluntariós, amable, solidari, despés, afectuós, inquiet, manifasser, temerari... i que totes aquestes virtuts, i moltes més, les exerceix amb total desmesura. Potser ho entendreu tot una mica millor després que n’ hàgeu llegit la història completa.
El quart home sóc jo, i no em prendre gran molèstia  a definir-me. No m’agrada viatjar, estic massa bé a casa, però quan m’hi decidisc en solc gaudir. Sóc tafaner de mena, però no gaire xafarder, i tinc qualques pretensions literàries. No gaires, tampoc, perquè l’edat m’ha anat col·locant en el meu lloc i no m’hi trobe gens incòmode.
Tots quatre fem una cervesa a la terrassa d’una cafeteria de la plaça de la Coronació. Planegem un viatge al Marroc. L’any passat vaig estar uns dies a Marràqueix i en vaig quedar absolutament fascinat. La plenitud amb què es viu el moment, l’ara mateix, és corprenedora, impactant, entranyable. Tota la ciutat és un gran mercat, i la gent és al carrer totes les hores del dia i de la nit. No pots evitar de demanar-te quan descansen, quan viuen la seua pròpia vida. És una pregunta viciada, carregada de prejudicis. Els occidentals treballem huit hores diàries (o les que siguen), i durant aquest temps assumim resignadament la maledicció bíblica, renunciem a la plenitud de la vida, ens aletarguem emocionalment, amb la il·lusió que unes hores d’esplai, unes vacances lluny de casa o un cap de setmana “de somni” ens compensarà amb escreix la suor i les mancances. Ells s’ho prenen d’una altra manera: passen 12 hores (o les que siga) treballant però mentre treballen no deixen de viure: mengen, resen, conversen, dormen... no hi ha una frontera estricta entre el goig de viure i la condemna del treball, perquè goig i condemna és barregen en un únic i indestriable acte d’existència. Segurament idealitze una situació que es fonamenta en la misèria i l’opressió, gairebé en l’esclavitud. He d’admetre, i admet, que darrere aquesta imatge bucòlica hi ha una altra realitat, molt més crua, de servilisme, violència, astúcia, crueltat, misèria.

En qualsevol cas, no puc evitar de fer comparacions amb el nostre món, amb el món ordenat i quadriculat del nord geogràfic, econòmic, polític. La gent del nord són (i ara no gose dir som) més responsables, evidentment, però també més estirats i presumptuosos, paternalistes i freds. Em pregunte si podria existir un món ideal en el qual l’hospitalitat i l’afabilitat del sud conviviren amb el sentit de la responsabilitat i el respecte a la norma del nord. Però em fa l’efecte que això és voler la mare i els pardalets. I com diu la saviesa popular, això és massa voler. Que quin món m’agrada més? Doncs mireu... no tinc una resposta.

dilluns, 4 de gener del 2021

Sant Antoni 2021

  



Lloat siau sant Antoni,

mos haureu de disculpar,

però no estem per a gaites,

aixina que anem al gra:


Segurament, car patró,

recordeu que l’any passat

ploràvem amargament

per unes calamitats

que, en aquell moment, pensàvem,

no podien ser més grans.

Que si el preu de les taronges,

que els caquis ni regalats

que si Trump i que si el Brèxit,

que si el calfament global,

que els jóvens se’n van del poble,

que el futur pinta fatal.


La fi del món pareixia

que estava a punt d’arribar.

Qui mos havia de dir

que al pastís d’adversitats

faltava la cirereta

de la pandèmia global!


Aixina que, sant Antoni,

encâ que mos sàpia mal,

vos quedeu sense foguera

ni bunyols, coets ni sopar,

ni coques ni processons,

ni gossos, gats ni pardals.


No penseu que és per venjança.

No vos volem castigar, 

ni encara menys baratar-vos

per un atre patronat.

Lo que passa, sant Antoni, 

és que el món ha entropessat

en una pedra més  xica

que una agulleta de cap,

i totes les grans certeses

de sobte s’han capgirat.


Però , mireu, la desgràcia

mos ha fet reflexionar.

Les coses que pareixien

abans les més importants

s’han quedat ben a la cua

i unes altres van davant.


En primer lloc, la salut

de familiars i arrimats, 

de veïns i coneguts,

forasters i emigrants,

dels que patixen misèria

i tota la humanitat.

I tot seguit, l’alegria,

l’estima ,  la caritat,

la bona fe, la justícia

i la generositat.

Perdoneu que, per la rima,

quede un poc desordenat.


Els cotxes grans, els viatges,

els luxes i vanitats

els hem deixat ben arrere, 

alguns fins els hem borrat.


No remugueu, sant Antoni,

que encara no hem acabat.

De la festa del Patró,

tampoc mos hem oblidat,

però han quedat en el ranking 

una escaló més avall.


Per sort, gràcies a la ciència,

als metges i els practicants,

la llum al final del túnel

ha començat a brillar.


Ja podeu estar tranquil,

si tot lo món fa bondat,

mos posarem la vacuna

i l’any que ve a celebrar

la festa més gran del poble,

la del sant més estimat,

amb alegria i salut

i amb el fervor redoblat


Sense oblidar la lliçó 

que el virus mos ha donat:

serem humils, solidaris 

i mos voldrem com germans,

com vós, benvolgut patró,

estimeu els animals.


Pregueu a Déu, sant Antoni,

que mos guarde de tot mal, 

de furgaes de dimoni

i de virus coronats.

Doneu records a sant Pere,

a sant Roc, a sant Josep,

als bons santets de la Pedra i

tota la cort celestial,

i l’amoret més sentit

als que al cel se n’han pujat.  

dimecres, 3 de juny del 2020

L'ARBRE D'OR I EL NOMBRE D'OR


L'ARBRE D'OR I EL NOMBRE D’OR


Algebricament, el nombre d’or és la solució positiva de l’equació de segon grau f2-f-1=0 que, com podeu calcular, és f=1,618033…
Geomètricament, el nombre d’or es pot construir tal com es veu en la figura adjunta.


També està relacionat amb  la famosa successió de Fibonacci 1,1,2,3,5,8,13,21… en la qual cada terme és igual a la suma dels dos anteriors

El nombre d’or s’ha emprat en l’arquitectura i l’art des de molt antic. L’exemple més conegut és el de la façana del Partenó d’Atenes, però el podem trobar en cultures tan distants com l’egípcia i l’asteca. En l’actualitat s’utilitza en les targetes de crèdit (si en dividiu la llargària entre l’amplària, obtindreu 1,618…) i molts altres objectes artístics, tècnics i d’ús quotidià.
El nombre d’or és omnipresent en la natura: les proporcions del cos humà, de la closca del caragol, de la disposició dels pètals d’una flor, etc.
A la terrassa de Ca les Senyoretes, podreu trobar un exemplar de ginkgo biloba, un arbre sense parents pròxims que es va separar de les altres plantes fa més de 270 milions d’anys. El gingo és un arbre molt conegut, entre altres coses pel característic color daurat de les fulles en la tardor. 



El nombre d’or també fa acte de presència en les fulles d’aquest autèntic fòssil vivent tal com es pot veure en el gràfic adjunt.

No és un cas extraordinari, les dimensions la majoria de fulles dels arbres tenen alguna relació amb el nombre d’or. En el gràfic següent podem veure les dimensions àuries d’una fulla de figuera.




divendres, 28 de juny del 2019

rellotge agnomònic


RELLOTGE AGNOMÒNIC

Els propietaris de la casa del carrer Maulets ens encomanen un rellotge de sol per a la doble porta d’accés de  l’immoble . Les dues portes, metàl·liques, formen entre sí un angle de 83,3º. La de la casa declina 18,6º a llevant i la del garatge, 78º a ponent. Les hores d'insolació se situen entre les 8 del matí i les 6 de la vesprada.


De bon començament ens plantegem el repte d'eliminar el gnòmon per tal d'evitar la possibilitat d’enganxar-s'hi accidentalment.

Un rellotge Solar bàsic consta de tres elements:
1)      el gnòmon, que produeix l'ombra
2)      la línia horària, que marca la direcció amb què s'ha d'alinear l'ombra del gnòmon
3)      la xifra horària que indica l'hora que correspon a cada línia.



En alguns rellotges es prescindeix de la línia horària: el número en fa el paper. S’hi perd una mica de precisió perquè el número sol ser extens i l’arribada de l’ombra al punt exacte no queda ben definida.

En aquest cas hem decidit fer una síntesi màxima dels elements del rellotge tot prescindint de la línia horària i del gnòmon. El número assumeix els tres papers simultàniament. La Solució consisteix en crear uns números d'acer i col·locar-los sobre la porta paral·lelament al pla meridià que ocupa el Sol a l'hora representada.


El 12 queda en situació vertical i paral·lel a la direcció nord sud. És a dir, paral·lel al meridià del lloc.


 A l’11 li correspon un angle d’inclinació sobre la vertical i un altre d’abatiment sobre la superfície de la porta de manera que queda  paral·lel al meridià que ocupa el Sol quan a casa nostra són les 11 (correspon aproximadament al meridià de la ciutat siciliana de Pollina, quan ací són les 11, allí és migdia).


Al número 1 li correspon una inclinació i un abatiment de manera que queda paral·lel al meridià que ocupa el Sol a aquesta hora (aproximadament el meridià de la ciutat de Tiamene, en Senega)l. I així successivament per un costat i per l’altre.

 Amb aquesta Solució aconseguim que quan el Sol passe per un meridià concret, quede alineat amb  el número corresponent, de manera que la seua ombra quedarà reduïda  a una simple línia recta perfectament alineada amb la inclinació del número.


Els altres números, mentrestant, faran ombres extenses.Quan una hora encara no ha passat, l’ombra indica la xifra horària invertida (com reflectida en un espill). Quan l’hora ja ha passat, l’ombra es llegeix directament.


El fet que cada número funcione independentment dels altres (en realitat cada número és un rellotge) permet que els ordenem de la manera desitjada. En aquest cas hem optat per posar-los en línia recta.


El disseny del rellotge representa un homenatge a la Lluna. Fa al·lusió a un membre de la família propietària i a l’indret, la casa està en les proximitats d'una partida rural anomenada el Barrancó de Lluna. L'han fet Rafa Amorós i Joan Olivares.

dijous, 11 d’abril del 2019

TEORIA DEL CAOS I ELECCIONS



Resultado de imagen de teoria del caos
Contràriament al que suggereix el seu nom, la teoria matemàtica del caos no fa al·lusió a fenòmens absolutament imprevisibles. Imprevisible és aquell procés que pot conduir a resultats diferents a partir d’unes mateixes condicions inicials. Per exemple, el llançament d’un dau. La impossibilitat absoluta de predir el futur en cap situació conduiria inevitablement al caos absolut. Imagineu, per exemple que veiem com ens cau sobre el cap una pedra i per a evitar-ho ens apartem de la seua trajectòria vertical. Acabem de fer una previsió de futur que ens permet evitar la catàstrofe. Si no poguérem fer la previsió, és a dir, si la pedra que en principi cau vertical de sobte variara la seua trajectòria sense cap motiu, llavors el caos ens devoraria.
Però, malgrat el seu nom, la teoria del caos no diu que hi ha fenòmens imprevisibles, sinó que a vegades una petita variació en les condicions inicials d’un procés pot derivar en un final dràsticament diferent. Estem acostumats a pensar que això no és així, que un petit canvi en les condicions inicials determina una petita variació en el resultat final. Però sabem que no sempre és així: si un jugador fa un llançament de falta amb precisió exquisida, el baló entra en la porteria fregant l’escaire, però si hi ha una llesqueta de gespa defectuosa i el peu del futbolista impacta un parell de mil·límetres més avall d’on pertoca, el baló s’enlairarà dos centímetres més del que es pretenia (petita variació). Però resulta que aquesta petita variació serà prou perquè el baló impacte en el pal, es desvie una mica i no es produïsca el gol (variació enorme). Potser un equip que hauria guanyat, perdrà. Un afeccionat que havia d’estar content, estarà trist. Tornarà a casa més prompte del que preveia. No tindrà un accident que d’una altra manera hauria tingut... I podríem seguir indefinidament.
La teoria del caos va sorgir arran de l’aniversari del rei Òscar II de Suècia. L’interés per la ciència d’aquest eminent monarca va fer que oferira un premi de 2500 corones a aquell que fóra capaç de demostrar l’estabilitat del Sistema Solar. El matemàtic francés Henri Poncaré es va presentar al concurs amb un treball anomenat “El problema dels tres cossos” i hi va guanyar. Els francesos se’n van alegrar molt perquè feia anys que els alemanys els havien pres la davantera en el camp de les matemàtiques, i s’afanyaren a publicar el treball. Poincaré  hi donava per fet, sense demostració, que un petit arredoniment d’una dada, per dalt o per baix, produiria diferències inapreciables en el resultat. L’editor va sol·licitar a l’autor que aclarira aquesta manca de demostració. Quan ho va intentar, Poincaré s’adonà que havia ficat la pota, que una petita variació en una variable inicial sí que podia canviar dràsticament els resultats finals. Aparentment, entre uns i altres van llençar a perdre l’aniversari del monarca, però gràcies a l’error, Poincaré  va inaugurar un dels conceptes matemàtics més importants del s. XX. La teoria del caos.
Aquest és el problema que impedeix que les previsions meteorològiques siguen prou encertades a llarg termini. Per una banda hi ha la gran quantitat de variables que intervenen en la meteorologia. Per una altra, quan introduïm les dades en els algorismes del nostre model, només podrem afinar fins a un nombre determinat de decimals. I això, a llarg termini, resulta determinant.  Tothom ha sentit parlar de l’efecte papallona: “l’aleteig d’una papallona al Brasil pot produir un tornado a Texas.”. Es tracta d’una exageració perquè els efectes del petit ventijol que provoquen les ales de la papallona es difuminaran, segurament, en el vent amazònic, però és ben il·lustratiu de la teoria del caos.
Si a tot això hi afegim l’efecte de la voluntat humana, els efectes caòtics és multipliquen. Vaja per davant que no és recomanable viure pendents de les conseqüències caòtiques que els nostres actes poden tenir sobre la natura, sobre la humanitat o sobre la nostra pròpia vida, però tampoc no convé tirar-se la manta al coll i deixar-ho tot en mans de l’atzar (origen del caos).  Per exemple, quan llancem un cigarret per la finestra o una bossa de plàstic al mar, segurament no provocarem un incendi ni ofegarem una tortuga marina, però això no ens eximeix de la nostra responsabilitat. De la mateixa manera, quan decidim anar a votar o no anar-hi, quan decidim votar un partit o un altre, és probable que el nostre petit acte es difumine enmig d’un mar de vots, però això no ens eximeix de la responsabilitat que ens governen lladres, estúpids, pinxos, supremacistes, feixistes, o psicòpates. I molt menys encara si tenim en compte que un sol vot podria determinar un escó; un escó, una majoria; una majoria, un govern; un govern, una llei; una llei, la nostra vida.