dimecres, 5 de juny del 2024

 

EL DIA 9 JO VOTARÉ


Hi havia un temps en què la correcció política impedia a determinats sectors de la dreta de fer públiques les seues idees sobre masclisme, llengües, autonomies, migració, etc. Fins que, farts d’aguantar-se, una colla d’herois campeadors van decidir crear un nou partit, un partit valent, un partit capaç de propugnar obertament, sense complexos, opinions i desitjos racistes, xenòfobs, aporòfobs, masclistes, centralistes, anticatalans, antialencians, antibascs, franquistes i feixistes. S’havia acabat de comportar-se com una derechita cobarde, ells serien la derechona molona que la chaqueta se desbotona.

De retruc, a aquella derechita cobarde se li presentava una oportunitat d’or. Si es desvinculaven de la derchona molona, podrien reivindicar amb orgull la seua posició centrada, moderna, democràtica, europea, constitucionalista. Serien una dreta més preocupada, com és natural, pels beneficis empresarials que no pels drets laborals, més apegada a l’església que a les llibertats individuals , més fidel a Espanya que als espanyols, però amb una postura ètica raonable en temes com emigració, pobresa, sanitat, feminisme, cultures, conspiracions judeo-masòniques, canvi climàtic i totes aquestes endergues de l’humanisme elemental, la democràcia occidental i les oportunitats universals. Però devien considerar, els de la derechita cobarde, que el viver de vots de la ultradreta era massa gros i temptador per a renunciar-hi explícitament. O tal vegada que el nou panorama polític exigia fer pactes amb la derechona molona. O que els vents bufaven ultramontans i podien perdre el tren. I decidiren desaprofitar l’oportunitat o, si ho preferiu, deixar-se dur per l’esperit del temps i comportar-se com autèntics ultres.

El cas és que, ben pensat, la derechona molona tampoc no és tan valenta com diu, de fet és ben covarda. És veritat que diuen coses que callen els altres, però hi ha moltes altres coses que només gosen dir en la barra del bar, en els sopars de cunyats i en la cua del super. En aquestes palestres, ells matarien i degollarien, prohibirien i expulsarien, empresonarien i torturarien, fins i tot violarien i castrarien a aquells que no pensen ni viuen com cal, aquells que gaudeixen plaers prohibits, que pronuncien paraules pecaminoses, als que no són prou machotes ni prou ibéricos.  Però quan estan davant de les càmeres, als escons dels parlaments o en les tribunes dels mítings, els líders de la derechona es posen la pell corder de la família, de la constitució, de la democràcia, de la solidaritat (bien entendida, eso sí), de la llibertat i tot (no, no en tenen vergonya). I callen el que de veritat pensen, i fan aquella careta hipòcrita de no haver ha trencat mai un plat. Em sap una mica greu per una bona part dels seus votants, gent de bona voluntat i molta grisor, que en serien els primers  escalivats el dia que s'aplicaren les polítiques de la derechona molona. Déu mos en guard!

Ara, per a cagamandúrrios de veritat els de la izquierdita cobarde, el súmmum de la correcció política. Ells son tan bons i tan educats, ells són els pares i les mares de la prosperitat, de la solidaritat, del respecte... Però ho són sense ser-ho del tot, com aquell que no ho és, no sé si m’explique. Són d’esquerres, però sense passar-se’n, no siga cosa que això moleste algú.  Són molt espanyols, però tampoc no són massa espanyols, i sense ser-ne massa, ho són més que ningú, perquè l’Espanya de deveres, la de bon rotllo, no existia abans que ells l’hagueren inventada. I també són valencians, però valencians bien entendidos, és a dir, més valencians que les falles i els moros, que la paella i l’arròs al forn, que la música de banda i la botifarra de ceba, però no tant valencians que pogueren paréixer catalans. Ah, i ecologistes!, més ecologistes que la Greta, però no tant que això poguera fer la mà als caçadors, als toreros, als llauradors, als comerciants. És a dir, ecologistes però no d’aquells que solten serps des dels helicòpters, sinó dels que es compren cotxes elèctrics de cinquanta mil euros. Són, en definitiva, autèntics especialistes en el ser i en el no ser de cada dia, petits Hamlets d’opereta. Més blancs i més negres que ningú, més rojos i més blaus, més cristians i més ateus, i molt més feministes, és clar.

I sí, amics, també hi ha una esquerrona, o, millor dit, n’hi ha unes quantes. Hi ha aquella que defensa els Països Catalans en el llit de matrimoni, però que en la plaça no sabe no contesta, l’esquerrona que es considera l’essència dels valencianisme però n’amaga els símbols històrics, l’ esquerrona que posseeix el pot de les essències proletàries i no s’encanta en subtileses inútils d’accents oberts o tancats. L’esquerrona colorin colorado, que s’arma uns embolics filosòfics de mil dimonis amb els drets dels animals i les plantes, amb el menjar  natural i la carn vegana, amb l’ecologisme angelical i els transgènics demoníacs, amb el canvi global i l’escalfament climàtic, amb l’energia nuclear i les macroplantes... Són esquerrones que quan senten campanes xupi-pirulli i guai del paraguai, pugen ipso facto al carro de la modernitat i assumeixen les veritats més absolutes adobades amb grans pessics  d’ignorància i cabassos d’irreflexió. Les que en nom de la correcció política prohibeixen, censuren, sacrifiquen, espanten i marginen qualsevol que gose posar en dubte es principis elementals del xupi-pirulisme.

Jo mateix, que sóc un poc xupi-piruli, he estat a punt d’autocensurar tot açò per por d'ofendre. Reconec que em sap greu molestar a ningú, però és que hui m’he alçat d’aquest humor i m’abelleix cagar-me en tot, en la derechita cobarde i en la molona, en la izquierdita cobarde i, sobretot, en l’esquerrona colorin colorado... i este cuento se ha acabado.

Bé, en realitat no s'ha acabat del tot, perquè malgrat tot el que he dit, jo votaré. Votaré perquè entre totes les opcions, n'hi ha de molt pitjors. I no mane Déu!

dilluns, 25 de març del 2024

 COSCINOMÀNCIA


A finals dels noranta, recorria els camins de la Vall d’Albaida a la cerca i captura de rellotges de sol oblidats en els murs d’antigues construccions rurals. En més d’una ocasió el pretext dels rellotges  m’obria les portes de finques vedades, convents de clausura, jardins romàntics, sagristies perfumades o criptes secretes. Així, vaig descobrir una comarca íntima i misteriosa, desconeguda per a la gran majoria. I no foren només edificis i paisatges, també vaig conéixer persones excepcionals disposades a compartir els seus secrets i la seua filosofia, altres maneres de veure i de viure el temps: monges de clausura, masovers nonagenaris, pastors, llauradors, artesans...

Una dia vaig aturar el cotxe vora un mas del terme d’Albaida. A la porta, una velleta m’observava amb curiositat. M’hi vaig acostar amb l’aire despitat de la bona gent per a no despertar suspicàcies. Ella no mostrava gens de temor ni de malfiança. Duia un barret de llana calat arran de celles, una bata llarga a petits quadres blancs i blaus i unes sabates vellíssimes que deixaven veure la pell resseca i rogenca dels peus. La vaig saludar afablement i ella se’m quedà mirant una estona abans de preguntar-me de quin poble era. Quan en va sentir el nom, li canvià el color de la cara. Després que s’havia recuperat, em digué que ella també era d’Otos. Si això era veritat, li vaig respondre,  jo devia conéixer la seua família. Llavors rectificà. No era d'Otos, exactament, ni tampoc no hi tenia família, però hi havia viscut en la seua joventut i sempre l’havia considerat el seu poble. Ens donàrem les mans en senyal de fraternitat, em va fer passar dins de la casa i m’oferí cadira a la mateixa entradeta.  Ella s’assegué a un balancí de platja que feia autèntica pena, com quasi tot en aquell mas antic i arruïnat. De seguida començà a parlar.

 




Li deien Consuelo Torró, havia nascut a Ontinyent i tenia noranta quatre anys. Allà pels anys vint, son pare feia de mitger de les finques d’un tal senyor Baldomero. Ells vivien a la casa dels criats, annexa a la dels amos, en el número 1 del carrer del Crist. El pare treballava la terra, i la mare i ella l’hi ajudaven i també feien de criades de l’ama, la senyora Isabel. Estaven ben contents amb la faena i amb els amos, però hi va haver dos anys seguits de sequera, els sembrats es van arruïnar, les vinyes no van fer raïm i les oliveres no floriren. Patien fam de veritat, i el pare hagué de buscar faena en un altre lloc. Aquells anys a Otos els recordava, Consuelo, com els més feliços de la seua vida.

Els amos, continuà explicant, tenien dos filles fadrines, Teresa i Isabel. Enfront de casa hi havia la ferreria del tio Facundo, amb tota la caterva de fills. Al costat vivien  la tia Sunsion i el senyor Vicent, germà de l’ama, amb dos o tres sagals menuts. Una mica més avall, al Palacio, hi vivia la senyora Dolores casada amb un home ceguet que tocava el piano. Tenien una filla que es deia Lolita, més jove que ella, molt guapa i molt senyoreta també, com les filles de Baldomero.  

En el mateix carrer vivia la tia Balbina la Collassa, una dona, que tirava les cartes i  ballava el sedàs. Ella havia assistit a més d’una sessió d’esperitisme amb la tia Balbina. Aquella dona clavava unes estisores en un costat del cernedor i el sostenia amb dos dits en equilibri. Les dones li feien preguntes i el sedàs responia amb moviments que ella sabia interpretar. Una dona, de la qual Consuelo no en recordava el nom, va demanar a Balbina si el seu marit tornaria de la Guerra d’Àfrica. El sedàs va dir que no tornaria perquè estava tancat en la presó.

Consuelo parlava amb gran serenitat, en un valencià genuí de quan la televisió encara no havia confós la ment dels jóvens i la llengua dels vells. Molta de la gent que ella recordava eren de la meua pròpia família, alguns els havia conegut i d’altres en tenia referències i fotografies. De la tia Balbina la Collassa havia sentit que era molt guapa i que havia estat amant de senyoret German, germà de l’avi Vicent.

Uns anys després de l’entrevista amb Consuelo, vaig adquirir la casa del senyor Baldomero i la seua adjunta, en la qual havia viscut la família Torró.  En un armari hi havia els documents familiars, entre els quals, el contracte d’arrendament de finques pactat entre Baldomero Alfonso i Mateo Torró Gramache, el pare de Consuelo.

 





A més dels documents, la casa conservava molts objectes antics: eines del camp, roba, mobles, estris de cuina, gerres, llibres, fotos, quadres, imatges religioses... un autèntic museu etnogràfic. Davall l’escala hi havia, i encara hi ha, el pastador, una petita dependència que tradicionalment es dedicava a elaborar el pa i les pastes. S’hi conservaven totes les eines tradicionals: motles, posts, llibrells, coixineres, boixos, escaletes de cerndre, almuds, barcelles... i, naturalment, un sedàs. Però no un sedàs qualsevol, sinó un autèntic sedàs d’endenvinar secrets, un instrument màgic i original de consultar forces ocultes, i molt més que probablement, el mateix sedàs que havia fet servir la tia Balbina la Collassa en les seues sessions d’espiritisme. El sedàs té dos foradets justos per a clavar-hi les puntes de les estisores i situats en el seu punt d’equilibri.


De seguida se’m va plantejar quina mena de misteri era això de ballar el sedàs. Es tractava sistema d’endevinació antic, o d’una una andròmina inventada per Balbina la Collassa? I si no l’havia inventat ella, era una cosa purament local o es practicava en altres indrets?  A Internet he trobat unes quantes pàgines que en parlen. El que segueix és un resum de les informacions més interessants. Al final en pose alguns enllaços que he consultat, la majoria es repeteixen en diverses pàgines i no sé quina és la publicació original. Amb un cercador serà fàcil trobar-les.  

 

COSCINOMÀNCIA

 

L’endevinació amb un sedàs o garbell suspés en equilibri s’anomena coscinomància. Se’n desconeix l’origen, però ja es practicava en l’antiga Grècia. En un poema de Teòcrit (310-260 aC) un pastor consulta un κοσκινόµαντις (endevinador amb sedàs) que li diu que deixe de sospirar entre les cabres perquè la jove que pretén no té gens d’interés per ell. Cornelius Agripa (1486-1535) n’explica el funcionament en els seus llibres sobre filosofia oculta. També apareix al Pantagruel de Rabelais (1532)  o a De Praestigiis Daemonum et Incantationibus ac Venificiis de Joahann Weyer (1583).

La coscinomància consisteix a clavar les puntes d’unes estisores en el lateral d’un sedàs i sostenir-lo en equilibri amb dos dits sota els ullals de les estisores (també es feia penjar el sedàs d’un fil). Sembla que en alguns llocs es pronunciaven a continuació unes paraules misterioses que instaven el dimoni a manifestar-se a través dels moviments del sedàs: “dies, mies, jeschet, benedoe, fet, dowima, enitemaus”. Després es deia el nom d’un sospitós de robatori, si el sedàs es movia, la persona era culpable. El mètode també s’usava per a resoldre altres misteris, conéixer els pensaments ocults de les persones, interrogar absents, esbrinar informacions secretes, descobrir candidats amorosos, etc.





L’ús del sedàs sol anar associat a dones velles, però no a bruixes descregudes i herètiques, sinó persones creients i supersticioses que apel·laven a la intercessió dels sants. El 1556, el clergue William Hassylwoode va ser acusat de bruixeria per invocar a sant Pere i sant Pau, en una sessió de coscinomància. L’home va confessar que havia aprés el mètode de sa mare. El 1692, al comtat de Salem, Rebecca Johnson acusà la seua nora d'haver utilitzat el sedàs i les tisores en una invocació a Sant Pere i Sant Pau.

Probablement el sedàs es considera l’instrument ideal per a trobar coses amagades perquè la seua funció original és de separar el gra de la palla, el bo del roín, l’útil de l’inútil i doncs, la veritat de la mentira. Amb este simbolisme, el sedàs apareix en la mà d’Isabel I d’Anglaterra (1533-1603) en un famós quadre. Al costat de l'instrument es pot llegir: A TERRA ILBEN // AL DIMORA IN SELLA (el bo a terra, el roín al seient). El sedàs  és el símbol de la virginitat de la Reina en referència a la història de la Vestal Tucia, bellament cantada per Petrarca, a més la inscripció llatina li  afegeix un nou significat: Isabel coneix el bo i el dolent de l'ésser humà, ella és com el sedàs, capaç de distingir allò útil de l'inútil.


 

Erasme de Roterdam (1466-1536) considerava que el sedàs era el més segur de tots els mètodes d’endevinació. Per això usà el proverbi "Endevinat amb el sedàs"  com a certesa d'una informació. Pierre D'Abanne (1250-1316) en una obra sobre màgia explica que va utilitzar aquest mètode tres vegades amb gran èxit, i que el va abandonar per temor que el dimoni en prenguera venjança per obligar-lo a dir tantes veritats.


https://luzdetea.wordpress.com/2021/08/04/coscinomancia-i-as-sortes-da-peneira-e-as-tesorias/

https://es.wikipedia.org/wiki/Coscinomancia

https://www.facebook.com/carnotanotempo/posts/coscinomanciaseguramente-case-ningunha-das-persoas-que-nos-seguen-sabe-o-signifi/812180216106547/

 

 






dimecres, 22 de setembre del 2021

 

SETÉ DIA

El primer dia, Casimir es va girar el peu. De camí cap a Dadés, entràrem en una farmàcia i compràrem una crema antiinflamatòria. S’ha passat el viatge coixejant, però com que més aïna hem caminat poc, ha resistit molt bé. Ara ens acabem de despertar i s’hi està posant crema. Es veu que li prova prou.

Hui el port anava animadíssim. Ens hi hem ficat entre els venedors i els subhastadors. Deu meu, quin xafarís! No es pot fer una passa sense trepitjar caps, ventres, bassals de sang. Tot plegat és un autèntic festí per als gats i les gavines. No n’havia vist mai tants ni tan llustrosos, de felins. Malgrat l’abundor del recapte encara hi ha disputes abrandades entre els comensals. Sense que hi arribe a córrer la sang, això sí.

Ara farem una passejada per la medina i comprarem algunes cosetes per a regalar a la família, que això s’acaba. Pep i Miquel se la coneixen com la palma de la mà. Diuen que hi ha un carrer que és ple d’artesans de la fusta que et fan uns preus immillorables. Fusta de tuia, un arbre autòcton que desconeixia. En una raconada veem un petit taller. A la porta, un home. La seua mirada m’explica una història d’humilitat, misèries i submissió. Miquel s’hi acosta. Els ulls de l’humil s’il·luminen. Amb una hospitalitat que frega el servilisme ens fa entrar en un taller on resulta gairebé impossible encabir-nos-hi tots. A dins encara hi ha un altre senyor, el senyor callat. El senyor humil ens ofereix de mirar la mercaderia. Esplèndida. Li demanem preus. Somriu. Diu que això ve després. L’home humil ens explica la seua vida. Treballen molt, tot manual (ens mostra una serra medieval que ja es veu de lluny que és només per a mostrar), i han de pagar un lloguer molt alt per aquell local tan xicotet que pertany a la mesquita. Gràcies a la protecció de Déu tiren avant. Una vegada, explica el senyor humil, que era a punt d’acabar-se el termini per a pagar el lloguer i no tenien un dirham, es van encomanar a Allah, i Ell els va protegir.  Com que el bon Déu no va poder convéncer els responsables de la mesquita perquè els ajornaren el lloguer, a última hora va fer aparéixer del no res un client que els féu una gran compra, just el que necessitaven per a pagar el deute. Allah eazim!

Casimir s’ha assegut a terra, tot just davant l’home callat. No ho creureu, el que passa ara. El meu amic descalça l’home callat, trau la crema antiinflamatòria de la seua motxilla i comença a fer-li una frega al peu. Se m’acudeixen moltes referències bíbliques, però no s’hi pot comparar: açò és real, ho estic vivint. Mentre li fa els massatges, Casimir explica que l’home callat li havia dit, així en privat, que li feia mal el peu. I havia volgut la casualitat (o més probablement Allah) que ell portara la crema. No sé descriure molt bé el gest de l’home callat. No era de gran estranyesa, ni tampoc d’agraïment, sinó de comunió mística amb un fet insòlit i sublim. Si tenia cap dubte sobre l’existència de Déu, se li acaba d’esvair.

Hem acabat seleccionant més d’una dotzena de productes. L’home humil agafa un llapis, ajup el cap sobre el paper i entra en una mena de trànsit. Finalment, amb un esforç fora mida, hi escriu una xifra, només una. Miquel prova de regatejar, però li dic que no. Ja està bé així. No vull desfer l’encís del moment, no vull col·lapsar amb la meua fiblada occidental la pulsió quàntico-mística que ens uneix a tots plegats en una única funció d’ona marroquina. Amén.

dimarts, 31 d’agost del 2021

REFLEXIONS SOBRE UNA RABOSETA I UN GARROFER

 Reflexions sobre un garrofer i una raboseta.

Tots els pobles, grans i menuts, tenen els seus mites i les seues llegendes, la seua història i els seus personatges. Mireu Roma, per exemple. Ròmul i Rem mamaren dels pits d’una lloba i fundaren una ciutat que havia de canviar el món. Si aneu a qualsevol ciutat romana, voreu monuments que rememoren les seues gestes i n’homenatgen els personatges. Quasi res, diu el paperet: Roma!, una de les ciutats i de les cultures més glorioses del món. I per això té tan gran història i tan grans monuments. Però els poblets menuts també tenen la seua història, petita, però igualment digna de ser recordada i homenatjada en els seus monuments i les seues memòries.
Otos, com Roma, té un bonic mite fundacional. Diu que una raboseta va pujar al campanar i hi va donar a llum una preciosa cria de quatre o cinc rabosetes. També diu la tradició que els otosins actuals som rabosetes, és a dir, descendents d’aquella rabosa escaladora de torres. Vet ací que si els fundadors de Roma mamaren d’una lloba, els d’Otos, d’una rabosa. Durant segles i segles, les rabosetes d’Otos hem viscut nombroses vicissituds històriques i, naturalment, tenim gestes i personatges dignes de ser recordats.
Els viatgers que passen per Otos poden contemplar els petits, o grans, monuments commemoratius d’aquesta nostra petita història i d’homenatge als personatges més recordats i estimats de la terra. La pedra de Basset commemora el pas del General Valencià per Otos; la de Jaume I ens recorda el 800 aniversari del naixement del rei que conquerí el nostre Castellet i fundà el Regne de València; el rellotge del Gatet d’Otos, es fa ressò del centenari de la mort d’aquest mític roder temut i estimat arreu del País; el colom d’Amorós, fa memòria dels otosins morts en les guerres del s. XX; la columna de Sanjuan, repassa els dos-cents anys de festes patronals; el mural de la fil•loxera, homenatja els emigrants de l’any deu; el rellotge del depòsit de Joanfran, recorda la conducció de les aigües de 1916...
Fa deu anys vam inaugurar al parc del Garrofer de Benitaia el rellotge del Repoblament, obra de l’artista Tino Pla, que dona la benvinguda als visitants i homenatja els repobladors cristians de primeries del s. XVII. En un mur annex, l’artista ollerià Jordi Albinyana pintà uns anys després un preciós mural sobre el mite fundacional d’Otos: una rabosa en estat de transició a persona que sosté en la mà un garrofer. Es tracta del garrofer de Benitaia, que presidia fa uns anys l’entrada al poble i devia el nom a una família procedent del llogaret de la Vall de Gallinera, i que s’instal•là a Otos en el s. XIX. El mural també representa com la Raboseta otosina acull amb estima una nova fornada de repobladors, aquests descendents dels mallorquins que havien arribat a la Gallinera dos-cents anys abans.
El preciós mural de Jordi l’hem convertit en un nou i original rellotge de sol. Com que la paret sobre la qual s’ubica, està orientada al nord, no rep els raigs directes del sol. Per superar aquesta dificultat, hem dissenyat un rellotge de reflexió. En la part superior de la paret s’ha instal•lat un espill que reflecteix els raigs solars i els projecta sobre les línies horàries dibuixades sobre el cop del garrofer. Aquesta reflexió ens parla, també, de les diferents maneres de cultivar la memòria. De vegades a través de l’estudi objectiu de la història, d’altres, a través de la imaginació, dels mites, la literatura i fins els miratges.
Amb aquest nou rellotge, el parc del Garrofer de Benitaia completa un espectacular conjunt gnomònic amb un compendi dels processos històrics i els mites fundacionals del nostre poble. A l’entrada del parc, la pedra commemorativa del naixement del nostre rei fundador, de Tino Pla. A la vora del Trinquet, el rellotge dels xiprers, commemoratiu del Repoblament del s. XVII. En la paret de l’escola, el rellotge mural, que ens explica el mite de la Raboseta acollint nous repobladors del XIX.
Atenent les recomanacions de l’il•lustre valencià Joan Francesc Mira, els otosins hem tret la història a passejar. I ho hem fet a través d’unes obres artístiques que ens recorden que el temps no s’atura, que tot passa, però que algunes coses poden quedar per sempre si els pobles les estimen i en saben guardar memòria.



dimarts, 20 d’abril del 2021

TERRITORI AMAZIG

1. QUATRE HOMES

Miquel regenta una pròspera ferreteria. No amaga la seua satisfacció quan explica que se l’ha muntada ell solet partint de zero, tot i que, segons diu, ja no li interessen els negocis tant com abans. Ara pensa més a viatjar arreu del món, però especialment pel Marroc, país del qual es confessa enamorat d’ençà que el descobrí fa més de trenta anys. D’aquest amor, en puc donar fe després d’haver-lo vist gaudir com un infant mentre ens mostrava els seus tresors amagats en territori Amazig.  
Pep és un home de profundes i honestes conviccions. Abans de jubilar-se, era camioner i ara és hortolà i viatger infatigable. No sol anar als destins turístics convencionals, més aïna prefereix les vies secundàries, a través de les quals busca, i sovint troba, episodis de la vida autèntica de les persones i els pobles. Quan encerta el lloc, no s’està passar-hi llargues temporades, submergit i camuflat entre els paisans. Home discret i bonhomiós, té facilitat per a passar desapercebut i exerceix un respecte exquisit (no pas una vulgar tolerància) per la diferència.
Casimir em resulta difícil de definir, i no perquè el conega poc (som amics des de la infantesa) sinó perquè qualsevol intent de mostrar-me objectiu causarà en el lector l’efecte d’una exageració impròpia. Em limitaré doncs a dir que és voluntariós, amable, solidari, despés, afectuós, inquiet, manifasser, temerari... i que totes aquestes virtuts, i moltes més, les exerceix amb total desmesura. Potser ho entendreu tot una mica millor després que n’ hàgeu llegit la història completa.
El quart home sóc jo, i no em prendre gran molèstia  a definir-me. No m’agrada viatjar, estic massa bé a casa, però quan m’hi decidisc en solc gaudir. Sóc tafaner de mena, però no gaire xafarder, i tinc qualques pretensions literàries. No gaires, tampoc, perquè l’edat m’ha anat col·locant en el meu lloc i no m’hi trobe gens incòmode.
Tots quatre fem una cervesa a la terrassa d’una cafeteria de la plaça de la Coronació. Planegem un viatge al Marroc. L’any passat vaig estar uns dies a Marràqueix i en vaig quedar absolutament fascinat. La plenitud amb què es viu el moment, l’ara mateix, és corprenedora, impactant, entranyable. Tota la ciutat és un gran mercat, i la gent és al carrer totes les hores del dia i de la nit. No pots evitar de demanar-te quan descansen, quan viuen la seua pròpia vida. És una pregunta viciada, carregada de prejudicis. Els occidentals treballem huit hores diàries (o les que siguen), i durant aquest temps assumim resignadament la maledicció bíblica, renunciem a la plenitud de la vida, ens aletarguem emocionalment, amb la il·lusió que unes hores d’esplai, unes vacances lluny de casa o un cap de setmana “de somni” ens compensarà amb escreix la suor i les mancances. Ells s’ho prenen d’una altra manera: passen 12 hores (o les que siga) treballant però mentre treballen no deixen de viure: mengen, resen, conversen, dormen... no hi ha una frontera estricta entre el goig de viure i la condemna del treball, perquè goig i condemna és barregen en un únic i indestriable acte d’existència. Segurament idealitze una situació que es fonamenta en la misèria i l’opressió, gairebé en l’esclavitud. He d’admetre, i admet, que darrere aquesta imatge bucòlica hi ha una altra realitat, molt més crua, de servilisme, violència, astúcia, crueltat, misèria.

En qualsevol cas, no puc evitar de fer comparacions amb el nostre món, amb el món ordenat i quadriculat del nord geogràfic, econòmic, polític. La gent del nord són (i ara no gose dir som) més responsables, evidentment, però també més estirats i presumptuosos, paternalistes i freds. Em pregunte si podria existir un món ideal en el qual l’hospitalitat i l’afabilitat del sud conviviren amb el sentit de la responsabilitat i el respecte a la norma del nord. Però em fa l’efecte que això és voler la mare i els pardalets. I com diu la saviesa popular, això és massa voler. Que quin món m’agrada més? Doncs mireu... no tinc una resposta.

dilluns, 4 de gener del 2021

Sant Antoni 2021

  



Lloat siau sant Antoni,

mos haureu de disculpar,

però no estem per a gaites,

aixina que anem al gra:


Segurament, car patró,

recordeu que l’any passat

ploràvem amargament

per unes calamitats

que, en aquell moment, pensàvem,

no podien ser més grans.

Que si el preu de les taronges,

que els caquis ni regalats

que si Trump i que si el Brèxit,

que si el calfament global,

que els jóvens se’n van del poble,

que el futur pinta fatal.


La fi del món pareixia

que estava a punt d’arribar.

Qui mos havia de dir

que al pastís d’adversitats

faltava la cirereta

de la pandèmia global!


Aixina que, sant Antoni,

encâ que mos sàpia mal,

vos quedeu sense foguera

ni bunyols, coets ni sopar,

ni coques ni processons,

ni gossos, gats ni pardals.


No penseu que és per venjança.

No vos volem castigar, 

ni encara menys baratar-vos

per un atre patronat.

Lo que passa, sant Antoni, 

és que el món ha entropessat

en una pedra més  xica

que una agulleta de cap,

i totes les grans certeses

de sobte s’han capgirat.


Però , mireu, la desgràcia

mos ha fet reflexionar.

Les coses que pareixien

abans les més importants

s’han quedat ben a la cua

i unes altres van davant.


En primer lloc, la salut

de familiars i arrimats, 

de veïns i coneguts,

forasters i emigrants,

dels que patixen misèria

i tota la humanitat.

I tot seguit, l’alegria,

l’estima ,  la caritat,

la bona fe, la justícia

i la generositat.

Perdoneu que, per la rima,

quede un poc desordenat.


Els cotxes grans, els viatges,

els luxes i vanitats

els hem deixat ben arrere, 

alguns fins els hem borrat.


No remugueu, sant Antoni,

que encara no hem acabat.

De la festa del Patró,

tampoc mos hem oblidat,

però han quedat en el ranking 

una escaló més avall.


Per sort, gràcies a la ciència,

als metges i els practicants,

la llum al final del túnel

ha començat a brillar.


Ja podeu estar tranquil,

si tot lo món fa bondat,

mos posarem la vacuna

i l’any que ve a celebrar

la festa més gran del poble,

la del sant més estimat,

amb alegria i salut

i amb el fervor redoblat


Sense oblidar la lliçó 

que el virus mos ha donat:

serem humils, solidaris 

i mos voldrem com germans,

com vós, benvolgut patró,

estimeu els animals.


Pregueu a Déu, sant Antoni,

que mos guarde de tot mal, 

de furgaes de dimoni

i de virus coronats.

Doneu records a sant Pere,

a sant Roc, a sant Josep,

als bons santets de la Pedra i

tota la cort celestial,

i l’amoret més sentit

als que al cel se n’han pujat.  

dimecres, 3 de juny del 2020

L'ARBRE D'OR I EL NOMBRE D'OR


L'ARBRE D'OR I EL NOMBRE D’OR


Algebricament, el nombre d’or és la solució positiva de l’equació de segon grau f2-f-1=0 que, com podeu calcular, és f=1,618033…
Geomètricament, el nombre d’or es pot construir tal com es veu en la figura adjunta.


També està relacionat amb  la famosa successió de Fibonacci 1,1,2,3,5,8,13,21… en la qual cada terme és igual a la suma dels dos anteriors

El nombre d’or s’ha emprat en l’arquitectura i l’art des de molt antic. L’exemple més conegut és el de la façana del Partenó d’Atenes, però el podem trobar en cultures tan distants com l’egípcia i l’asteca. En l’actualitat s’utilitza en les targetes de crèdit (si en dividiu la llargària entre l’amplària, obtindreu 1,618…) i molts altres objectes artístics, tècnics i d’ús quotidià.
El nombre d’or és omnipresent en la natura: les proporcions del cos humà, de la closca del caragol, de la disposició dels pètals d’una flor, etc.
A la terrassa de Ca les Senyoretes, podreu trobar un exemplar de ginkgo biloba, un arbre sense parents pròxims que es va separar de les altres plantes fa més de 270 milions d’anys. El gingo és un arbre molt conegut, entre altres coses pel característic color daurat de les fulles en la tardor. 



El nombre d’or també fa acte de presència en les fulles d’aquest autèntic fòssil vivent tal com es pot veure en el gràfic adjunt.

No és un cas extraordinari, les dimensions la majoria de fulles dels arbres tenen alguna relació amb el nombre d’or. En el gràfic següent podem veure les dimensions àuries d’una fulla de figuera.