dijous, 24 de juliol del 2014

podem o no podem?




Podemos em genera, com m’imagine que a més d’un, dos sentiments encontrats. Per una banda em fa feliç sentir aquest discurs tan nítid contra la corrupció, les polítiques antisocials, l’imperi neoliberal... M’agrada molt veure com els qui els acusen de voler enganyar l’electorat i pronostiquen que, si arribaren a governar, afonarien el País, ho han de fer amb la boca petita. Perquè això és justament el que ells han fet: governar i afonar el País.
Per una altra banda, i especialment com a valencià, no puc evitar un cert recel. Fa poc hi va haver una assemblea al PV de Podemos, i quan algú hi va voler intervenir en valencià, va saltar de seguida el típic cosmopolita que dóna lliçons sobre com s’ha de parlar i com no s’ha de parlar. N’estem tan farts, els valencians que parlem valencià, de paisans i forasters que ens alliçonen sobre educació, civilitat i eficàcia... Fer bandera de la llengua es paga molt car en el nostre país, i aquesta càrrega no la suporta, de moment, Podemos. Però s’hi trobaran, de fet ja s’hi han trobat, i no els resultarà fàcil trobar-ne la solució. Si es decideixen per la coherència, perdran vots; si es decideixen pels vots, perdran coherència. I no es poden permetre, no ens ho podem permetre, cap de les dues coses. Que tingueu sort, amics, i tant de bo que ens trobem pel camí. 

diumenge, 6 de juliol del 2014

L'INSTITUT D'ALBAIDA




Durant el curs 2013-2014 s’ha celebrat el 50é aniversari de l’Institut d’Albaida, on hi han estudiat un bon grapat de jóvens valldalbaidins i les comarques del voltant. En aquells primers anys, les famílies hagueren de fer un gran esforç, sobretot perquè renunciaven a l’aportació econòmica del jornal xiquets. A més, els que no vivien a Albaida, havien de pagar-se el transport i fer viatges pesadíssims, a vegades de més d’una hora per les tortuoses carreteres de l’època.
Tot amb l’esperança de millorar les expectatives de futur dels jóvens i del país. L’esforç va acabar valent la pena. Unes quantes generacions de joves eixits de l’Institut han exercit arreu del món les seues professions qualificades: mestres, metges, advocats, actors, enginyers. Quin gran mèrit el d’aquelles famílies, i el d’aquelles persones que es posaren en el cap la idea de fer un institut en la Vall d’Albaida. Penseu  que era el quart institut de la província, el primer després de la Guerra Civil, quan ciutats com Gandia, Alzira, Sagunt... encara no en tenien.

A més de la formació intel·lectual dels seus alumnes, l’Institut ha servit de catalitzador del sentiment comarcal. La Vall d’Albaida ha estat i és a hores d’ara una de les comarques valencianes amb major consciència d’unitat i de pertinença. Els alumnes, hi van aprendre moltes més coses que les matèries pròpies del currículum educatiu. Van saber que els Solers s’Albaida, els Albinyanes de l’Olleria, els Ordinyanes de Castelló, els Nàchers d’Atzeneta, els Durans del Palomar, els Martins d’Alfarrasí, els Cortell de Beniatjar, els Chàfer del Ràfol, els Alborch de Salem, els Benavent de Quatretonda, els Català, els Garcia, els Canet, els Quilis, els Pastor, els Alfonso, els Revert, els Marrahí... formàvem part d’una gran família. Descobriren que més enllà de les fites del seu poble, a dins d’aquest horitzó valldalbaidí que tan diàfanament ens marquen les serralades del Benicadell i la serra Grossa, hi havia un munt de pobles que compartien la llengua, la cultura, la història, l’economia, les tradicions. I també coneguérem la diversitat, les diferències en la manera  de ser i de fer de tots aquests llocs i tota la seua gent. I com que conéixer és estimar, durant aquells anys germinà la llavor de l’estima per la terra, per la gent, per la cultura, per les festes i les tradicions: el sentiment valldalbaidí, un sentiment que els polítics actuals tenen l’obligació de mantenir i cultivar.

publicat a LEVANTE (4-7-2014)

PÀTRIA



La pàtria és el paisatge de la consciència. La consciència es construeix amb la llengua i es nodreix de literatura (no necessàriament escrita). Sense llengua i sense literatura, no hi ha pàtria.

La Pàtria és, tanmateix, l’últim refugi dels canalles, però això són altres calces.