dimarts, 30 de desembre del 2008

PELL DE PRUNA AL TELER D'ONTINYENT

Al mes de gener tornem a presentar "Pell de Pruna" a Ontinyent. Aquesta vegada al Centre Comercial "el Teler". I comptarem amb la col·laboració de la televisiva actriu Mamen Garcia.
Adjunte uns quantes extractes d'opinions qualificadíssimes de la novel·la. Naturalment he triat les millors, només faltava. Si l'heu llegida, també estaria bé que deixàreu la vostra opinió ací mateix... per a bé o per a mal, vos estaré molt agraït




Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

Toni Ibàñez, escriptor i guanyador del premi de literatura eròtica de 2006, i altres





...“Pell de pruna” és una narració que barreja, tot i que puga semblar insòlit en una novel·la eròtica, un ritme bastant accelerat amb unes grans dosis de sentit de l’humor i un llenguatge ricament col·loquial, que precipiten en una série d’escenes realment divertides. El fet d’estar escrita en primera persona facilita a Olivares la possibilitat d’incloure, en l’explicació de la història, els sucosos comentaris que, al respecte de qualsevol circumstància, deixa anar el protagonista. Un encert, sens dubte, que confereix a l’obra un atractiu que va més enllà de les escenes tòrrides, d’altra banda resoltes amb notable economia de mitjans. El fil conductor són les relacions sexuals que Silveri manté amb tantes dones com passen a prou seu. Però, alhora, Olivares va desenvolupant altres subtrames que, en enllaçar amb el nervi principal de la història, li confereixen entitat de novel·la sense adjectius.


Vicent Usó, escriptor, guanyador del premi octubre de narrativa 2004, i altres





...Home, perquè està ben escrit, perquè és molt divertit i... perquè posa calent.


Jordi Albinyana, pintor de bandera i queferós de mena, però bon xicot.

(en respota a la pregunta de Marc Gomar: "Jordi, tu per què recomanes aquest llibre als lectors?" feta en una memorable entrevista a TeleGandia)

Un nou rellotge als carrers d'Otos.



Aquesta setmana passada, vam afegir un nou rellotge a la col·lecció d'Otos. Aquest el podeu trobar al carrer del Trinquet, el núm no el sé, però com que és un carrer menudet no vos costarà gens de trobar. La paret està orientada a llevant, de manera que el sol només li pega de matí. Per això té aquesta forma tan asimètrica. També marca els canvis d'estació. La corba superior, sobre la qual es veu l'ombra de la boleta, correspon al solstici d'hivern, dia en què es va fer la foto. La corba inferior és la del solstici d'estiu i la recta d'enmig la dels equinoccis, primavera i tardor. A banda, hi ha una corba sobre la qual es pot llegir 20 d'agost. És la línia de calendari corresponent a aquest dia. La rao d'haver marcat aquesta data és que es tracta de l'aniversari de la propietària de la casa. El mussol també hi té a veure amb ella, no sé exactament per què.

dimecres, 24 de desembre del 2008

mig almud i quatre onces

A la casa dels avis i dels oncles, he pogut trobar una bona col·lecció de pesos i mesures antics. A baix podeu veure les fotografies d'algunes de les més interessants. Totes aquestes i moltes més estan exposades al públic a Ca les Senyoretes.
lliura valenciana amb escut reial i dotze marques corresponents a dotze onces

arrova de ferro amb inscripció de la data: 1864, del fabricant i de l'equivalència: 36 lliures
arrova i mitja arrova de pedra




joc d'onces i fraccions, fins a un setzé




mitja lliura catalana amb escut de Barcelona i altres signes




Dues lliures catalanes amb escut de barcelona i altres signes









dimarts, 23 de desembre del 2008

Als orats a vendre rosaris


Fa uns dies, estàvem xarrant a la porta de casa. En això que passava la tia Lolita la Belleta, i la meua sogra li demanà, amb una rialleta (ella és molt de la broma), on anava tan mudada. I l'altra, seguint-li el fil, li va amollar: "als orats a vendre rosaris". Vés per a on, era la primera vegada que sentia aquella dita, i la primera vegada que sentia la paraula orat en la parla del meu poble. Vaig suposar que el significat original era el de boig. Tot i que no en puc estar segur, m'imagine que originalment devia ser una ironia. Hi devia haver una casa o un lloc on s'estaven els orats i no devia ser el més adient per anar-hi a vendre rosaris. Possiblement perquè els orats no en devien necessitar gaires. O, potser, perquè no devien tindre molts diners per a comprar-ne. Cal afegir-hi, per una possible contextualització, que la tia Lolita ha viscut molt de temps a Alcoi, i que podia haver pescat la dita en aquell poble.


En la foto, la portada del llibre titulat Jardinet d'Orats, de diversos autors, s. XV

Rellotge equatorial




Aquest és el nou rellotge de la terrassa de Ca les Senyoretes. El vam estrenar el dia del solstici. És un rellotge equatorial que marca l'hora solar, la data i la declinació solar. També té un gràfic incorporat amb l'Equació de Temps, que és la diferència entre l'hora solar local i l'hora mitjana local. D'aquesta manera, a banda de l'hora solar també podem llegir-hi l'hora civil. En la foto es veu el puntent de llum que marca el solstici.

dilluns, 22 de desembre del 2008

solstici d'hivern




Ahir va ser el solstici d'hivern, el dia més curt de l'any, segons que diu tothom. Però això només és una veritat a mitges. Si quan diem "dia", ens referim al temps que el sol es troba sobre l'horitzó (és a dir, la part diürna del dia), d'acord: el 21 de desembre és el més curt de l'any. De fet, en la nostra latitud, el dia d'ahir (comptat de l'eixida del sol a la posta) va durar 9 hores, 16 minuts i 42 segons, i el de hui, dos segons més.


Però si ens referim al temps transcorregut entre dos passos consecutius del sol pel meridià oposat al nostre (mitjanit solar), llavors el 21 de desembre no és el més curt sinó el més llarg. Comptat així, el dia 21 de desembre ha durat 24 hores i 30 segons, mentre que el dia de l'equinocci de tardor, 22 de setembre, un dels més curts de l'any, només durà 23 hores, 59 minuts i 39 segons.




En la primera foto, podeu veure un dels rellotges calendari de Ca les Senyoretes marcant el solstici d'hivern. N'hem afegit una de nova en la qual es donen pistes per a llegir-hi l'hora Babilònica. Aquest tipus d'hora ens indica el temps transcorregut des de l'eixida del sol.
LA FOTO ES VA FER EL 21 DE DESEMBRE QUAN FEIA TRES HORES I UN QUART QUE HAVIA EIXIT EL SOL

dissabte, 20 de desembre del 2008

SAGNIES


A l'edat mitjana els metges solien practicar sagnies i altres teràpies agressives als malalts amb la finalitat d'equilibrar els humors, objecte fonamental de la medicina escolàstica. En més d'una ocasió, el pacient moria més aviat com a conseqüència del tractament que no pas de la pròpia malaltia. A pesar d'aquests resultats, els metges encara podien arribar a quedar contents de la seua faena. Al·legaven, probablement convençuts i tot, que el pacient havia mort curat. Una cosa pareguda passava amb els heretges condemnats a la foguera per la Inquisició. Si en l'últim moment confessaven la seua falta i se'n mostraven penedits, encara podien ser perdonats dels seus pecats i morir en gràcia de Déu.

Si hi ha salut després de la mort, si hi ha vida després de la mort, per què no hi ha d'haver també democràcia. D'aquesta manera, les víctimes innocents de les guerres terapèutiques contra la terrible malaltia de la dictadura encara hauran tingut la sort de morir sans de tiranies i podran gaudir dels seus inalienables drets democràtics després de la mort.

divendres, 12 de desembre del 2008

País Carrasquià (rondalla per a monyicots)


Hi havia una vegada un bosc enmig del qual destacava una carrasca amb una soca tan grossa que una sargantana trigava una bona estona a pegar-li una volta completa.
Unes quantes famílies d’animalons variats s’aixoplugaven sota aquell arbre i s’alimentaven dels seus aglans. Ningú no s’estranyarà de saber que la convivència entre les espècies que gaudien dels fruits dolços i saborosos de la carrasca mai no havia estat fàcil. I no era pas perquè no n’hi hagueren de sobra per a tothom, sinó perquè cada família considerava que tenia més dret que l’altra de fruir-ne i això provocava conflictes inacabables. Uns deien que hi vivien de més antic, uns altres que eren més colla, aquests d’ací que si tirorí i aquells d’allà que si tirorà. Un dia va haver una forta disputa entre els membres de dues famílies rivals que de ben poc no va acabar en desgràcia. Llavors algú va tindre la idea de demanar l’opinió del més savi del bosc: el senyor mussol, que no hi era part interessada perquè no li agradaven gaire els aglans.
Després d’haver-los escoltat amb aquells ulls seus tan inquisitius, l’ocell reflexionà i, en un tres i no res, ja havia ideat una solució a l’alçada del seu prestigi intel·lectual.
­–En els temps que corren –els explicà– ja no s’estila això de barallar-se com salvatges. Ara, amics meus, els conflictes entre boscans s’han de dirimir amb la ciència moderna i infal·lible de la democràcia.
Tots s'havien quedat amb la boca oberta davant aquella excelsa mostra de la sapiència contrastada del senyor mussol. I ell continuà:
–Cada família tindrà dret a fabricar una escala amb un nombre d’escalons proporcional a la seua població. Així tots tindran accés a una quantitat d’aglans d’acord amb les seues necessitats.
–Això és una gran idea –saltà el cap un d’una de les famílies més nombroses.
–Visca el senyor mussol! –cridà un altre, també de bona família.
–Però –començà a dir un tercer de família curteta, i totes les mirades es dirigiren a ell­– qui es farà càrrec que es complisquen aquestes normes?
El mussol va reflexionar una estona i després proposà:
–La família que tinga l’escala més alta se n’encarregarà, i també de cultivar la carrasca, adobar-la, esporgar-la i mantenir-la vigorosa.
–I si una família creix més que una altra? –demanà un quart representant.
I el mussol li contestà de seguida:
–Cada quatre anys, fareu un recompte de la població i, si s’hi han produït canvis, caldrà adaptar-hi la llargada de l’escala i fer-ne la nova distribució de càrrecs.
I com que a tots els va semblar la solució perfecta, s’hi posaren de seguida. Fet el recompte de les poblacions, van veure que a uns els tocaven escales més llargues i a d’altres més curtes, però tots abastaven una part de la carrasca més que suficient per a satisfer les seues necessitats alimentàries.
A partir de llavors, tothom menjava aglans de sobres i la relació entre les famílies era tan cordial que ningú no s’estranyava si el convidaven a dinar en la branca d’una família que sempre havia estat rival. Però vet ací que va arribar el moment d’esporgar la carrasca. Els responsables decidiren acotar les rames més baixes per tal que l’arbre cresquera ferm i esponerós per la part alta. Com que totes les altres famílies tenien el rebost ple de la collita passada, no hi pararen esment, i es dedicaven a gaudir de la vida: organitzaven vetlades festives, concursos poètics, competicions esportives, concerts solidàries i gales benèfiques, i reien i eren feliços.
Però va arribar la tardor, i en comprovar que el rebost fluixejava, tothom hi va anar a fer una ullada a veure com es presentava la collita pròxima. Però quina gran sorpresa, quan els membres de les famílies petites s’enfilaren en l’escala i comprovaren que no arribava ni a les rames més baixes. Tots astorats, convocaren una junta general i van demanar explicacions a la família governanta. El seu cap va traure de seguida el llibre dels acords democràtics (també anomenat constitució carrasquera) i en va llegir l’article corresponent. Efectivament, allà no dia res de com s’havia de podar la carrasca.
Aquell hivern, les famílies mes petites s’havien de conformar amb uns pocs aglans cucats que queien abans de madurar i amb les peladures que llançaven els membres de les famílies més afavorides, democràticament, això sí. Com que la fam aguditza l’ingeni, a un dels membres de les famílies petites se li va acudir la idea d’ajuntar unes quantes escaletes per a fer una escala gran. Consultat el senyor mussol, i vist que les lleis no ho prohibien, pareixia la solució perfecta perquè tots pogueren accedir a les branques altes carregades de fruits.
Representants de les famílies petites es reuniren en la soca de la carrasca per convenir les bases d’un preacord d’unió d’escales. La cosa podria semblar fàcil a simple vista, però segons que avançaven les negociacions, es veia que hi havia qüestions fonamentals de difícil solució. Com ara aquestes: quin nom tindrà l'escala?, qui l'inaugurarà ?, de quina família serà la fallera major de la falla dels Aglans?, qui presidirà la processó del Sant Crist de les Bitllotes caputxines?, quina en serà la llengua oficial?, i la bandera?, i l’escut?, i l'himne?, i la cervesa patrocinadora de les celebracions bitlloteres?
Passaren els mesos, i els anys, i no es trobava solució satisfactòria per a tothom. Un dia, farts de passar gana, una colla de membres de les famílies petites es concentraren al voltant dels seus representants, reunits per tractar temes de vital importància, i cridaren a cor: “escales unides omplen les panxes buides” que era un missatge ben clar i rimava en consonant. I vet ací que els representats de les famílies petites i famolenques ho van entendre, i s’hi posaren de nou. Mesos després de complicades negociacions, i gràcies a una ferma voluntat de diàleg i un encomiable esperit de renúncia, els líders petitocarrasquians arribaren a un preacord de sota-mínims.
Arribà així el final de la tardor i, doncs, la temporada de la collita. Amb les noves escales, totes les famílies petites tingueren accés als seus aglans. Acabada la collita, tothom estava tan content, que decidiren reunir-se al peu de la carrasca per tal de celebrar la primera festa nacional de l’aglanada. A fi de brindar per la nova situació, el cap de colla d’una de les famílies petites agafà un aglà de la seua cistella, pronuncià unes paraules i l’enlairà perquè tothom el poguera veure i imitar-lo. Però quan es disposava a posar-se’l a la boca, saltà el cap de colla d’una altra família i li demanà, amb un to de veu no gaire cordial, d’on havia tret aquell aglà tan preciós, que certament ho era. El primer li contestà que com podia ser tan ignorant de no saber que les branques del migdia, com que son més assolellades, fan la fruita més grossa i més dolça. La resposta no havia agradat al seu aliat, i de seguida hi retrucà airós... Això va ser el desencadenant d’una batalla campal de la qual no va quedar estaca en paret ni aglà en el seu saquet.
Unes hores més tard, els membres de les famílies més poderoses, davallaven per les seues llargues escales amb els sacs ben plens i la consciència tranquil·la. En veure la destrossa que havia quedat per terra, decidiren espellucar els aglans escampats i agafar els trossos d’escala que s’havien salvat. Dels membres de les famílies petites, si se n’havia salvat cap, no es va tornar a saber res per aquell país carrasquià.

dimecres, 10 de desembre del 2008

El rosariet de la senyoreta (i III)


Les senyoretes Baldomeres provenien d’una de les famílies més benestants del poble. En moltes ocasions havia fet donacions generoses a l’església otosina, destinades sobretot a restaurar diferents parts del temple. De quan jo era menut, recorde que havia pagat la substitució de l’antic terra de rajoles de fang per les que hi ha en l’actualitat (m’estalviaré els judicis de valor sobre la idoneïtat d’aquesta i d’altres intervencions). En temps de Priscilio també col·laboraren generosament en algunes obres i, com és natural, entre Isabel, l’última supervivent de la família, i el rector s’establí una cordial i pastoral relació que feia que ell la visitara sovint a sa casa. En prova d’amistat, d’un viatge que féu a Roma, Priscilio li va dur un anellet amb perletes en forma de rosari. A partir d’aquell dia, la senyoreta Isabel mai no se n’anava a dormir sense enfilar-se en el dit el generós regal del seu amic i confessor.
Un dia, la tia Isabel (li dic tia perquè jo n’era nebot) em va demanar si podíem parlar. Llavors ella era una anciana mestra jubilada i jo un jove universitari partidari de totes les revolucions, però a pesar de les diferències ideològiques i generacionals, teníem una relació que depassava el fet familiar i s’acostava a l’amistat. Sovint enraonàvem llargament de política, religió o filosofia asseguts rere la finestra de la seua habitació i a vegades em demanava que l’ajudara a traure alguns comptes o a fer anotacions en el seu dietari. Però no es tractava d’això, aquell dia em volia parlar d’un assumpte que la preocupava moltíssim: Priscilio li havia demanat mig milió de pessetes (érem als anys huitanta, i mig milió eren diners) i volia saber la meua opinió. M’explicà que el rector li havia dit que estava malalt i que necessitava els diners per a fer-se una operació. No cal que diga que no me n’acabava de refiar de les raons de Priscilio, però el més curiós era que ella tampoc no se les acabava de creure. En vam parlar una bona estona i finalment li vaig dir que jo, en el seu lloc, no li les donaria, però que ella devia actuar d’acord amb la seua consciència. I així va quedar la cosa.
Poc després, vaig saber que aquesta mateixa consulta que m’havia fet a mi, l’havia feta a altres membres de la família, entre ells un cosí seu i home confiança de tota la vida, una persona certament honesta, assenyada i de profundes conviccions cristianes que m’estime més no anomenar. Si fa no fa, es veu que ell i tothom amb qui havia parlat, havien acabat aconsellant a la tia Isabel el mateix que jo.
La història del mig milió durà molt de temps. Isabel ja era velleta (morí en el 1993 de 99 anys d’edat) i nosaltres n’érem la família més pròxima, i no s’estava d’explicar-nos que havia passat estones de desfici i nits sense dormir debatent-se sobre la conveniència de la donació. Mentrestant, les visites de Priscilio es repetien insistentment. Fins que donaren el seu fruit. La tia Isabel va traure mig milió del banc i li’l lliurà en mà sense demanar a canvi ni un simple rebut. A partir d’aquell dia, les coses van començar a canviar.
Inexplicablement per a Isabel, les visites de Priscilio s’anaven espaiant fins que s’acabaren completament. Al principi, ella hi buscava raons i no en trobava, tanmateix encara confiava que més prompte o més tard ell tornaria i li donaria les explicacions corresponents... Però passava el temps i la tia Isabel perdia l’esperança. Fins que un bon dia agafà l’anell en forma de rosari, li’l donà a la dona que s’encarregava d’atendre-la (la meua sogra Maria) i li digué que se l’enduguera lluny de la seua habitació, que no el volia tornar a veure.
Després del trasllat a la seua nova parròquia, Priscilio tornava sovint al poble a celebrar cerimònies religioses o simplement a fer visites privades als seus adeptes més ferms. Mai, però, no va tornar a visitar la tia Isabel.
Algú podria trobar desafortunat que, tants anys després, traga a col·lació aquest desagradable assumpte. I potser té raó, però és que fa uns dies remenant papers de Ca les Senyoretes, vaig trobar un escrit en una vella llibreta de cal·ligrafia. Era el borrador d’un document en què Isabel explicava que havia donat voluntàriament la quantitat de 500.000 pessetes sense cap condició al Rvdo. Sr. Don Priscilio Ruiz Picazo. Me la vaig imaginar, indecisa i temorosa redactant aquell paper que, si bé ja sabia que no tindria cap utilitat en la terra, qui sap si no li obriria alguna de les caríssimes portes del cel... i no m’he pogut aguantar.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Xip-xap ja s'ha amagat



Dilluns passat em va agafar l'ocultació de Venus per la Lluna passejant per la muntanya amb els gossos. Per sort duia la màquina de retratar, però com que no tenia el telescopi, vaig haver de fer les fotos en directe i a pèl. La Lluna i Venus s'hi confonen en una única imatge i Júpiter s'hi veu dalt i a la dreta. Com que la foto soleta no tenia cap gràcia, vaig buscar un enquadrament que ho adornara una miqueta, i vaig trobar aquestes matetes de raïm de pastor que creixen solitàries en un dels poquets murs que queden dempeus de l'antic Corral del Frare. D'aquest corral recorde una història que m'explicaren sobre el meu oncle Evaristo, germà de mon pare. Resulta que durant la guerra Civil s'hi va amagar durant una temporada per tal de no anar al front. Mentre hi era, la seua núvia, Isabel, que tenia bancals a la vora, hi va anar a plegar olives. I des de dins de la caseta estant, l'oncle li llançava pedretes per tal de cridar la seua atenció sense que els altres el descobriren. La cosa pot semblar insignificant, però només si som incapaços de posar-nos en aquella situació. En aquell moment i en aquell lloc, la van considerar prou important com per a incorporar-la a l'anecdotari local, és a dir, al diari de la guerra.


Quant a l'ocultació de Venus, és veritat que va sortir als telediaris i als periòdics, però va passar, com passen totes les notícies actualment, sense pena ni glòria, i a l'endemà tothom ja ho ha oblidat. Justament fa uns dies llegia un llibre d'un astròleg i metge jueu del s. XV i hi esmenta una ocultació semblant, ara no recorde de quin planeta. En aquella època, la notícia degué donar tema de conversa per a setmanes senceres, i aquells que tingueren la fortuna de contemplar-la no se'n degueren oblidar en sa vida.


dijous, 4 de desembre del 2008

El rosariet de la senyoreta II


Ací s’hauria d’haver acabat la història de la relació de Priscilio amb Otos, però quan ja quasi l’havíem oblidat, a principis dels noranta, en tornàrem a sentir parlar, ara a través dels diaris, les ràdios i les televisions. Havia estat ferit amb una arma blanca a una torre de guaita del terme de Xeraco. El fet generà informacions i rumors contradictoris, mentre alguns ho atribuïen a una agressió de membres d’una secta, altres especulaven sobre aquella mena d’assumptes inconfessables en què tan sovint es veuen implicats alguns membres de la jerarquia catòlica. L’acusat de l’agressió, un collidor de taronja de nacionalitat estrangera, va rebre ordre d’expulsió per part del jutge, però abans que s’executara la sentència, la mare del condemnat hi va interposar un recurs que l’aturà. No he pogut trobar informació sobre el desenllaç del procés. Segons informà el mateix Priscilio, quan rebé l’agressió feia temps que investigava un assumpte relacionat amb una secta que actuava a la Safor, i aquesta era l’única causa dels fets. Sembla que Priscilio era, i potser encara ho és, un dels caps de la fundació catòlica “Veritas”, que es dedica a la lluita contra les sectes. Segons certes informacions que es poden trobar a Internet, darrere de “Veritas” s’amaga una mena d’Inquisició amb interessos i intencions poc clars.

De la forma com he explicat els fets, no és difícil deduir que mai no he simpatitzat amb Priscilio ni amb la seua causa. Sóc, per si en quedara cap dubte, una de les poques persones que es van negar a firmar perquè es quedara al poble. Tampoc no m’interessa massa res del que he explicat sobre ell (tot i que he d’admetre que potser s’hi podrien trobar arguments per a alguna novel·la de gènere). Així doncs, si m’hi he ficat és només perquè crec que tot plegat pot ajudar a entendre millor el cas que explicaré a continuació. Com és normal, a més de les històries públiques que Priscilio protagonitzà a Otos també n’hi ha d’haver de privades, algunes que quedaran per sempre ocultes, i altres, com la que vull explicar, que encara poden veure la llum. Es tracta del cas del rosariet de mig milió de la Senyoreta.


Continuarà...

dimarts, 2 de desembre del 2008

UN PAS DE PUÇA


Com que ja s’acosta el 13 de desembre, em ve de gust explicar això de “a santa Llúcia un pas de puça”. Doncs resulta que la dita ens anuncia que per santa Llúcia, que és el 13 de desembre, el dia ja allarga una miqueta. Si això fóra veritat, significaria que el solstici d’hivern (el dia més curt de l’any) havia de ser anterior al 13, i com que tots sabem que això no és així, hem de traure la conclusió que la dita és falsa.
Però si la dita és falsa, què fem amb això de la saviesa popular i totes aquestes andròmines? Té explicació l’error? Doncs sí, en té, i la trobarem, altra vegada, en el canvi del calendari julià pel gregorià que tingué lloc allà pel 1582. Resulta que abans d’aquesta data i durant molts segles (compteu-hi a raó de 3 dies cada 400 anys), el solstici s’havia anat desplaçant any rere any fins anar a caure 10 dies abans del que li tocava, és a dir, l’11 de desembre, amb la qual cosa per sant Llúcia el dia ja creixia una miqueta, cosa de segons, no creieu pas.
De tot això es dedueix clarament que la dita de santa Llúcia ha de ser anterior a aquesta data, però no gaire anterior. Fixeu-vos-hi que només 400 anys abans del 1582, el solstici es produïa tres dies després del 11, és a dir el dia 14 de desembre i, per tant, a santa Llúcia, el 13, encara no creixia el dia. 200 anys abans del 1582, el solstici es produïa entre el 12 i el 13, i per tant l’allargament del dia, si és que es produïa, no era perceptible. Això vindria a voler dir que la dita devia ser, a molt estirar del 1450 en avant.
Ja veieu quina manera més curiosa de datar una dita popular. Algunes altres com “quan el mal ve d’Almansa” són fàcils de localitzar per raons històriques, i aquesta per astronòmiques.
Ara bé, la cosa no s’acaba ací, perquè si la dita és falsa des de fa tants anys, com és que s’ha mantingut viva en la cultura popular del nostre país i de gairebé tots els europeus (la dita existeix en quasi totes les llengües europees)? Això és més difícil d’explicar, de fet és possible no tinga cap explicació, tanmateix, jo hi tinc una hipòtesi. Vegem-la:
Quant els rellotges mecànics assoliren una precisió suficient, pel s. XVIII, el temps civil s’independitzà dels rellotges solars i marcà el seu propi ritme. Aquest ritme resulta ser diferent del solar. Els rellotges mecànics són d’una periodicitat absoluta, el pas del sol pel meridià, no ho és. La diferència entre la durada d’un dia civil i d’un dia solar és de pocs segons, però per acumulació, la diferència entre l’hora dels rellotges mecànics i la dels solars pot arribar a ser de setze minuts. Aquest fet produeix un desfasament entre el migdia solar i el civil d’aquest mateix ordre i, en conseqüència, el migdia civil no és l’instant central del dia, és a dir, que el matí i la vesprada no són igual de llargs. De fet les durades del matí i de la vesprada tenen el seu propi ritme de creixement que no coincideix amb el creixement de la llargada total del dia. Així doncs, potser que el dia total decresca i en canvi la vesprada cresca, amb la condició que el matí continue decreixent a un ritme superior al del creixement de la vesprada.
I això és justament el que passa el dia de santa Llúcia: El dia 11 el sol eixirà a les 9:15:14 i el dia 13, a les: 9:16:45; un minut i 31 segons més tard. Per tant el matí acurtarà en aquesta mateixa quantitat. En canvi, el dia 11 el sol es pondrà a les: 18:35:05 i el 13 a les 18:35:28, i la vesprada haurà crescut 23 segons. El total del dia haurà decrescut un total de 58 segons.
Tota plegat fa que el dia de santa Llúcia el sol es ponga, en hora civil, més tard que el dia anterior i, per tant que la vesprada civil cresca, la qual cosa podria crear el fals efecte que creix el total del dia. Si pot ser o no que aquest creixement aparent del dia influira en la conservació de la dita a pesar de la seua falsedat (ja en fa més de quatre segles), no ho puc assegurar, però si més no, fa gràcia que la dita recuperara la seua vigència parcial segles després d’haver esdevingut falsa i que, al mateix temps, haguera perdurat com a estrictament vertadera en la memòria col·lectiva de tot un continent.

dilluns, 1 de desembre del 2008

El rosariet de la senyoreta



EL ROSARIET DE LA SENYORETA

Per la meitat dels anys 80 arribà la parròquia d’Otos un nou rector de nom Priscilio Ruiz Picazo (a vegades l’atzar fa aquestes bromes). Era castellà de Conca i vestia sotana negra i coll blanc, un clar símptoma de la passa conservadora que es propagava al si de l’església catòlica, i que encara dura. Darrere d’aquell hàbit no s’amagava, però, un representant qualsevol dels nous aires que bufaven a Roma. Priscilio era molt més que un simple capellà de les darreres fornades: era un gran comunicador, un home amb carisma, un autèntic conductor de masses i un mestre de l’apostolat. En poc de temps va ser capaç de fer-se amb la simpatia i el reconeixement del sector més tradicional de l’església otosina i, el més important, va aconseguir atraure-hi els grups més escèptics i fins alguns dels més hostils i tot. Priscilio va aglutinar al seu voltant quasi tots els moviments socials, culturals i polítics del poble. Tot lo món estava encantat amb el nou rector: els beatos de tota la vida hi veien un estendard de la tradició i els nous deixebles priscilians descobrien, a través de la paraula i l’acció del seu mestre, una cara enlluernadora i suggestiva de la religió i, alguns, fins un nou sentit de la vida.
L’efecte Priscilio es concretà ben prompte en fets: beatos, sagristans, campaners, escolans i cantors de cor creixien com bolets de primavera a l’ombra de les seues faldes; es produïren donacions i es feren obres de restauració a l’església parroquial; i entre una colla de jóvens seguidors que revolaven com palometes al voltant de la flama prisciliana es forjaven noves vocacions sacerdotals. Tan extraordinari era l’efecte Priscilio, que l’esquerra governant, atenent el clamor popular, decidí nomenar-lo fill adoptiu del poble (o alguna cosa pareguda), l’únic fill d’aquesta mena que té i que mai ha tingut Otos. De tot això en quedà constància, a més de les actes municipals, a una placa de marbre que s’instal·là a la capella del Crist de l’església parroquial. Arribat el seu moment, les autoritats eclesiàstiques decidiren traslladar Priscilio a una nova destinació. De seguida, però, es va produir una gran reacció popular, gairebé una revolta en la qual, com era d’esperar, prenien part tots els sectors del poble, des de la dreta ultramontana fins a la nova esquerra en el poder. S’inicià una replega de firmes per tal de demanar a l’arquebisbat que reconsiderara el trasllat i permetera a Priscilio quedar-se a Otos (a més de Bèlgida i el Palomar, pobles amb els quals compartim rector). Dissortadament per als promotors de la iniciativa, i a pesar de l’èxit de la campanya, les autoritats eclesiàstiques no transigiren i Priscilio hagué de marxar al seu nou destí...
Continuarà...

Polítics


Cínic: aquell que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals.

Hipòcrita: aquell que simula opinions, qualitats o sentiments que no té.


Des de fa un temps, quan veig els polítics, sobretot els valencians, mentir de forma tan primitiva, ja no m’espante gens ni miqueta, algunes vegades, però, dubte si practiquen el cinisme o la hipocresia.