dimarts, 24 de gener del 2012

el retrat del besavi

 

L’any 1911, Matilde va emigrar a l’Argentina amb els seus pares, Batiste i Teresa, i la seua germana major, Teresa. Quan li oferiren el primer treball, Matilde encara no havia fet dotze anys. Va ser un dia que sa mare, serventa d’una casa bé, l’havia enviada a la carnisseria a fer una compra. Una senyora que esperava la tanda l’havia observada atentament mentre ella detallava la comanda amb una precisió insòlita per a la seua edat. Aquell mateix dia, li oferí de posar-se en amo a sa casa.
El 1918, ja a Otos, Matilde es va casar amb Enrique, i l’any següent van tenir una filla, Matilde. En els anys 20, Enrique emigrà a Nova York a treballar en la construcció de vies de tren. En va tornar al cap d’uns mesos amb la cua entre cames i les butxaques escurades. Anys després, Enrique ensenyaria els seus néts a comptar fins a deu en anglés: uan, tu, tri... es veu que això, i la sensació que els ianquis no eren gaire de fiar, era tot el que li havia quedat del seu viatge als Estats Units.
El 1930, Matilde i Enrique tornaren a Argentina amb el seu fill petit, Enrique. La filla gran, Matilde, que tenia just l’edat de sa mare quan féu el seu primer viatge, es va quedar al poble amb els seus avis i sa tia Teresa. Probablement com a antídot contra la temptació de quedar-s’hi.
Quan en van tornar, el 1934, Batiste s’havia mort. Matilde, desconsolada, va encomanar a un retratista una còpia de mida natural de l’únic retrat que conservava de son pare: amb cara de mala lluna i brusa valenciana. Sobre el vestit tradicional, li’n pintaren un de senyoret amb corbata i tot, però el rictus no li’l van poder llevar.
El retrat de Batiste amb els seu marc negre i ovalat va estar penjant del seu cordó gruixut sobre el capçal del llit de matrimoni de Matilde fins que ella faltà. Abans, Matilde havia dit al seu nét que el retrat de son pare havia de ser per a la seua germana Teresa, que, tot i ser més gran, li va sobreviure uns quants anys. Quan Teresa faltà, el retrat va quedar de la seua filla Teresita; i en morir ella, de la seua germana Lola.
Un bon dia, passats uns anys, Lola em va enviar a cridar. No sé per què, vaig pensar de seguida en el retrat de Batiste. Em digué que me’l donava perquè havia sigut de la meua àvia Matilde i perquè sabia que quedava en bones mans. Des d’aquell dia, el besavi Batiste, que no era senyoret ni geniüt, ens observa, senyorial i de mala lluna, des de la paret del menjador de Ca les Senyoretes.

1 comentari:

casimir ha dit...

Coneguent a Assumpció i a Joan pense que el retrat ha caigut en bones mans i el conservaran de per vida. SALUT!