Hi havia una vegada un bosc enmig del qual destacava una carrasca amb una soca tan grossa que una sargantana trigava una bona estona a pegar-li una volta completa.
Unes quantes famílies d’animalons variats s’aixoplugaven sota aquell arbre i s’alimentaven dels seus aglans. Ningú no s’estranyarà de saber que la convivència entre les espècies que gaudien dels fruits dolços i saborosos de la carrasca mai no havia estat fàcil. I no era pas perquè no n’hi hagueren de sobra per a tothom, sinó perquè cada família considerava que tenia més dret que l’altra de fruir-ne i això provocava conflictes inacabables. Uns deien que hi vivien de més antic, uns altres que eren més colla, aquests d’ací que si tirorí i aquells d’allà que si tirorà. Un dia va haver una forta disputa entre els membres de dues famílies rivals que de ben poc no va acabar en desgràcia. Llavors algú va tindre la idea de demanar l’opinió del més savi del bosc: el senyor mussol, que no hi era part interessada perquè no li agradaven gaire els aglans.
Després d’haver-los escoltat amb aquells ulls seus tan inquisitius, l’ocell reflexionà i, en un tres i no res, ja havia ideat una solució a l’alçada del seu prestigi intel·lectual.
–En els temps que corren –els explicà– ja no s’estila això de barallar-se com salvatges. Ara, amics meus, els conflictes entre boscans s’han de dirimir amb la ciència moderna i infal·lible de la democràcia.
Tots s'havien quedat amb la boca oberta davant aquella excelsa mostra de la sapiència contrastada del senyor mussol. I ell continuà:
–Cada família tindrà dret a fabricar una escala amb un nombre d’escalons proporcional a la seua població. Així tots tindran accés a una quantitat d’aglans d’acord amb les seues necessitats.
–Això és una gran idea –saltà el cap un d’una de les famílies més nombroses.
–Visca el senyor mussol! –cridà un altre, també de bona família.
–Però –començà a dir un tercer de família curteta, i totes les mirades es dirigiren a ell– qui es farà càrrec que es complisquen aquestes normes?
El mussol va reflexionar una estona i després proposà:
–La família que tinga l’escala més alta se n’encarregarà, i també de cultivar la carrasca, adobar-la, esporgar-la i mantenir-la vigorosa.
–I si una família creix més que una altra? –demanà un quart representant.
I el mussol li contestà de seguida:
–Cada quatre anys, fareu un recompte de la població i, si s’hi han produït canvis, caldrà adaptar-hi la llargada de l’escala i fer-ne la nova distribució de càrrecs.
I com que a tots els va semblar la solució perfecta, s’hi posaren de seguida. Fet el recompte de les poblacions, van veure que a uns els tocaven escales més llargues i a d’altres més curtes, però tots abastaven una part de la carrasca més que suficient per a satisfer les seues necessitats alimentàries.
A partir de llavors, tothom menjava aglans de sobres i la relació entre les famílies era tan cordial que ningú no s’estranyava si el convidaven a dinar en la branca d’una família que sempre havia estat rival. Però vet ací que va arribar el moment d’esporgar la carrasca. Els responsables decidiren acotar les rames més baixes per tal que l’arbre cresquera ferm i esponerós per la part alta. Com que totes les altres famílies tenien el rebost ple de la collita passada, no hi pararen esment, i es dedicaven a gaudir de la vida: organitzaven vetlades festives, concursos poètics, competicions esportives, concerts solidàries i gales benèfiques, i reien i eren feliços.
Però va arribar la tardor, i en comprovar que el rebost fluixejava, tothom hi va anar a fer una ullada a veure com es presentava la collita pròxima. Però quina gran sorpresa, quan els membres de les famílies petites s’enfilaren en l’escala i comprovaren que no arribava ni a les rames més baixes. Tots astorats, convocaren una junta general i van demanar explicacions a la família governanta. El seu cap va traure de seguida el llibre dels acords democràtics (també anomenat constitució carrasquera) i en va llegir l’article corresponent. Efectivament, allà no dia res de com s’havia de podar la carrasca.
Aquell hivern, les famílies mes petites s’havien de conformar amb uns pocs aglans cucats que queien abans de madurar i amb les peladures que llançaven els membres de les famílies més afavorides, democràticament, això sí. Com que la fam aguditza l’ingeni, a un dels membres de les famílies petites se li va acudir la idea d’ajuntar unes quantes escaletes per a fer una escala gran. Consultat el senyor mussol, i vist que les lleis no ho prohibien, pareixia la solució perfecta perquè tots pogueren accedir a les branques altes carregades de fruits.
Representants de les famílies petites es reuniren en la soca de la carrasca per convenir les bases d’un preacord d’unió d’escales. La cosa podria semblar fàcil a simple vista, però segons que avançaven les negociacions, es veia que hi havia qüestions fonamentals de difícil solució. Com ara aquestes: quin nom tindrà l'escala?, qui l'inaugurarà ?, de quina família serà la fallera major de la falla dels Aglans?, qui presidirà la processó del Sant Crist de les Bitllotes caputxines?, quina en serà la llengua oficial?, i la bandera?, i l’escut?, i l'himne?, i la cervesa patrocinadora de les celebracions bitlloteres?
Passaren els mesos, i els anys, i no es trobava solució satisfactòria per a tothom. Un dia, farts de passar gana, una colla de membres de les famílies petites es concentraren al voltant dels seus representants, reunits per tractar temes de vital importància, i cridaren a cor: “escales unides omplen les panxes buides” que era un missatge ben clar i rimava en consonant. I vet ací que els representats de les famílies petites i famolenques ho van entendre, i s’hi posaren de nou. Mesos després de complicades negociacions, i gràcies a una ferma voluntat de diàleg i un encomiable esperit de renúncia, els líders petitocarrasquians arribaren a un preacord de sota-mínims.
Arribà així el final de la tardor i, doncs, la temporada de la collita. Amb les noves escales, totes les famílies petites tingueren accés als seus aglans. Acabada la collita, tothom estava tan content, que decidiren reunir-se al peu de la carrasca per tal de celebrar la primera festa nacional de l’aglanada. A fi de brindar per la nova situació, el cap de colla d’una de les famílies petites agafà un aglà de la seua cistella, pronuncià unes paraules i l’enlairà perquè tothom el poguera veure i imitar-lo. Però quan es disposava a posar-se’l a la boca, saltà el cap de colla d’una altra família i li demanà, amb un to de veu no gaire cordial, d’on havia tret aquell aglà tan preciós, que certament ho era. El primer li contestà que com podia ser tan ignorant de no saber que les branques del migdia, com que son més assolellades, fan la fruita més grossa i més dolça. La resposta no havia agradat al seu aliat, i de seguida hi retrucà airós... Això va ser el desencadenant d’una batalla campal de la qual no va quedar estaca en paret ni aglà en el seu saquet.
Unes hores més tard, els membres de les famílies més poderoses, davallaven per les seues llargues escales amb els sacs ben plens i la consciència tranquil·la. En veure la destrossa que havia quedat per terra, decidiren espellucar els aglans escampats i agafar els trossos d’escala que s’havien salvat. Dels membres de les famílies petites, si se n’havia salvat cap, no es va tornar a saber res per aquell país carrasquià.
Unes quantes famílies d’animalons variats s’aixoplugaven sota aquell arbre i s’alimentaven dels seus aglans. Ningú no s’estranyarà de saber que la convivència entre les espècies que gaudien dels fruits dolços i saborosos de la carrasca mai no havia estat fàcil. I no era pas perquè no n’hi hagueren de sobra per a tothom, sinó perquè cada família considerava que tenia més dret que l’altra de fruir-ne i això provocava conflictes inacabables. Uns deien que hi vivien de més antic, uns altres que eren més colla, aquests d’ací que si tirorí i aquells d’allà que si tirorà. Un dia va haver una forta disputa entre els membres de dues famílies rivals que de ben poc no va acabar en desgràcia. Llavors algú va tindre la idea de demanar l’opinió del més savi del bosc: el senyor mussol, que no hi era part interessada perquè no li agradaven gaire els aglans.
Després d’haver-los escoltat amb aquells ulls seus tan inquisitius, l’ocell reflexionà i, en un tres i no res, ja havia ideat una solució a l’alçada del seu prestigi intel·lectual.
–En els temps que corren –els explicà– ja no s’estila això de barallar-se com salvatges. Ara, amics meus, els conflictes entre boscans s’han de dirimir amb la ciència moderna i infal·lible de la democràcia.
Tots s'havien quedat amb la boca oberta davant aquella excelsa mostra de la sapiència contrastada del senyor mussol. I ell continuà:
–Cada família tindrà dret a fabricar una escala amb un nombre d’escalons proporcional a la seua població. Així tots tindran accés a una quantitat d’aglans d’acord amb les seues necessitats.
–Això és una gran idea –saltà el cap un d’una de les famílies més nombroses.
–Visca el senyor mussol! –cridà un altre, també de bona família.
–Però –començà a dir un tercer de família curteta, i totes les mirades es dirigiren a ell– qui es farà càrrec que es complisquen aquestes normes?
El mussol va reflexionar una estona i després proposà:
–La família que tinga l’escala més alta se n’encarregarà, i també de cultivar la carrasca, adobar-la, esporgar-la i mantenir-la vigorosa.
–I si una família creix més que una altra? –demanà un quart representant.
I el mussol li contestà de seguida:
–Cada quatre anys, fareu un recompte de la població i, si s’hi han produït canvis, caldrà adaptar-hi la llargada de l’escala i fer-ne la nova distribució de càrrecs.
I com que a tots els va semblar la solució perfecta, s’hi posaren de seguida. Fet el recompte de les poblacions, van veure que a uns els tocaven escales més llargues i a d’altres més curtes, però tots abastaven una part de la carrasca més que suficient per a satisfer les seues necessitats alimentàries.
A partir de llavors, tothom menjava aglans de sobres i la relació entre les famílies era tan cordial que ningú no s’estranyava si el convidaven a dinar en la branca d’una família que sempre havia estat rival. Però vet ací que va arribar el moment d’esporgar la carrasca. Els responsables decidiren acotar les rames més baixes per tal que l’arbre cresquera ferm i esponerós per la part alta. Com que totes les altres famílies tenien el rebost ple de la collita passada, no hi pararen esment, i es dedicaven a gaudir de la vida: organitzaven vetlades festives, concursos poètics, competicions esportives, concerts solidàries i gales benèfiques, i reien i eren feliços.
Però va arribar la tardor, i en comprovar que el rebost fluixejava, tothom hi va anar a fer una ullada a veure com es presentava la collita pròxima. Però quina gran sorpresa, quan els membres de les famílies petites s’enfilaren en l’escala i comprovaren que no arribava ni a les rames més baixes. Tots astorats, convocaren una junta general i van demanar explicacions a la família governanta. El seu cap va traure de seguida el llibre dels acords democràtics (també anomenat constitució carrasquera) i en va llegir l’article corresponent. Efectivament, allà no dia res de com s’havia de podar la carrasca.
Aquell hivern, les famílies mes petites s’havien de conformar amb uns pocs aglans cucats que queien abans de madurar i amb les peladures que llançaven els membres de les famílies més afavorides, democràticament, això sí. Com que la fam aguditza l’ingeni, a un dels membres de les famílies petites se li va acudir la idea d’ajuntar unes quantes escaletes per a fer una escala gran. Consultat el senyor mussol, i vist que les lleis no ho prohibien, pareixia la solució perfecta perquè tots pogueren accedir a les branques altes carregades de fruits.
Representants de les famílies petites es reuniren en la soca de la carrasca per convenir les bases d’un preacord d’unió d’escales. La cosa podria semblar fàcil a simple vista, però segons que avançaven les negociacions, es veia que hi havia qüestions fonamentals de difícil solució. Com ara aquestes: quin nom tindrà l'escala?, qui l'inaugurarà ?, de quina família serà la fallera major de la falla dels Aglans?, qui presidirà la processó del Sant Crist de les Bitllotes caputxines?, quina en serà la llengua oficial?, i la bandera?, i l’escut?, i l'himne?, i la cervesa patrocinadora de les celebracions bitlloteres?
Passaren els mesos, i els anys, i no es trobava solució satisfactòria per a tothom. Un dia, farts de passar gana, una colla de membres de les famílies petites es concentraren al voltant dels seus representants, reunits per tractar temes de vital importància, i cridaren a cor: “escales unides omplen les panxes buides” que era un missatge ben clar i rimava en consonant. I vet ací que els representats de les famílies petites i famolenques ho van entendre, i s’hi posaren de nou. Mesos després de complicades negociacions, i gràcies a una ferma voluntat de diàleg i un encomiable esperit de renúncia, els líders petitocarrasquians arribaren a un preacord de sota-mínims.
Arribà així el final de la tardor i, doncs, la temporada de la collita. Amb les noves escales, totes les famílies petites tingueren accés als seus aglans. Acabada la collita, tothom estava tan content, que decidiren reunir-se al peu de la carrasca per tal de celebrar la primera festa nacional de l’aglanada. A fi de brindar per la nova situació, el cap de colla d’una de les famílies petites agafà un aglà de la seua cistella, pronuncià unes paraules i l’enlairà perquè tothom el poguera veure i imitar-lo. Però quan es disposava a posar-se’l a la boca, saltà el cap de colla d’una altra família i li demanà, amb un to de veu no gaire cordial, d’on havia tret aquell aglà tan preciós, que certament ho era. El primer li contestà que com podia ser tan ignorant de no saber que les branques del migdia, com que son més assolellades, fan la fruita més grossa i més dolça. La resposta no havia agradat al seu aliat, i de seguida hi retrucà airós... Això va ser el desencadenant d’una batalla campal de la qual no va quedar estaca en paret ni aglà en el seu saquet.
Unes hores més tard, els membres de les famílies més poderoses, davallaven per les seues llargues escales amb els sacs ben plens i la consciència tranquil·la. En veure la destrossa que havia quedat per terra, decidiren espellucar els aglans escampats i agafar els trossos d’escala que s’havien salvat. Dels membres de les famílies petites, si se n’havia salvat cap, no es va tornar a saber res per aquell país carrasquià.
2 comentaris:
Ara, ja només es tracta d'extrapolar deduccions. Qui vulga menjar aglans haurà de convocar gent de la corda i fer que l'escala arribe fins al darrer cimal. Visca el País Carrasquià i que cresca en un terra lliure de constitucions alienes als interessos de les famílies que estan més prop de la terra.
Ie, en Otos digueu «aglà» o és que vôs guanyar-te un calbot d'Eugeni S. Reig?
Publica un comentari a l'entrada