UN NOU RELLOTGE A OTOS

El 1611, dos anys després de l’expulsió dels moriscos, en Francesc Milà d’Aragó, baró d’Otos, signava la carta pobla amb les condicions del repoblament de la baronia. Amb ell signaven el document trenta hòmens que amb les seues famílies havien d’ocupar les cases i terres deixades pels seus desventurats predecessors. En aquest quart centenari, el poble d’Otos ret homenatge a aquells repobladors amb la instal•lació d’una escultura commemorativa creada per l’artista otosí Tino Pla. L’escultura representa les siluetes de tres xiprers. Amb això, l’artista vol simbolitzar, seguint un antic costum mediterrani, l’hospitalitat amb què el poble d’Otos rep tots els visitants.
Tino em va proposar de convertir l’escultura en un rellotge de sol. Aquest tipus de reptes són els que més m’agraden. Trobar la manera com les ombres d’una obra preconcebuda sense intencionalitat gnomònica es pot convertir en un rellotge. Vull dir convertir-la en un rellotge: no pas incorporar-hi un rellotge postís, sinó fer que ella mateixa siga el rellotge. I més encara, suggerir a l’observador, si és possible, que l’artista ha supeditat la seua obra a les exigències gnomòniques, quan la realitat és justament la contrària. Això a vegades s’aconsegueix i d’altres no gaire. En aquest cas, puc dir que n’he quedat content.

Encara falta acabar uns detalls, però el resultat el podeu veure quasi complet en les fotos adjuntes. Quant a la qüestió tècnica, té la seua cosa...
La ceràmica és d'Elisa Martí, artista otosina, i el ferro de Ximo Boluda, expert ferrer i il·lustre manyà

En 1611, dos años después de la expulsión de los moriscos, Francesc Milán de Aragón, barón de Otos, firmaba la carta puebla con las condiciones del repoblamiento de la baronía. Con él firmaban el documento otros treinta hombres que con sus familias debían ocupar las casas y tierras dejadas por sus desventurados predecesores. En este cuarto centenario, el pueblo de Otos rinde homenaje a aquellos repobladores con la instalación de una escultura conmemorativa creada por el artista otos Tino Pla. La escultura representa las siluetas de tres cipreses. Con ello, el artista quiere simbolizar, siguiendo una antigua costumbre mediterránea, la hospitalidad con que el pueblo de Otos recibe todos los visitantes.

Tino me propuso convertir la escultura en un reloj de sol. Este tipo de retos son los que más me gustan. Encontrar la forma que las sombras de una obra preconcebida sin intencionalidad gnomónica se puede convertir en un reloj. Quiero decir convertirla en un reloj: no incorporar un reloj postizo, sino hacer que ella misma sea el reloj. Y más aún, sugerir al observador, si es posible, que el artista ha supeditado su obra a las exigencias gnomónicas, cuando la realidad es justamente la contraria. Esto a veces se consigue y otras no del todo. En este caso, puedo decir que he quedado satisfecho.

Aún falta terminar unos detalles, pero el resultado lo podéis ver casi completo en las fotos adjuntas. En cuanto a la cuestión técnica, tiene su cosa ...

La cerámica es de Elisa Martí, artista otosina, y el hierro de Ximo Boluda, experto herrero e ilustre cerrajero

In 1611, two years after the expulsion of the Moors  Francesc Milà d'Aragó, Baron  of Otos, signed the charter with the conditions of resettlement of the barony. With him thirty men signed the document with their families had occupied the houses and land left by his hapless predecessors. On this fourth anniversary, the village of Otos pays tribute to those settlers with the installation of a memorial sculpture created by artist Tino Pla of Otos. The sculpture represents the three silhouettes of cypresses. With this, the artist to symbolize, following an ancient custom Mediterranean, the hospitality with which the village of Otos receives all visitors.

Tino suggested I cast the sculpture in a sundial. Such challenges are my favs. Find how the shadows of a sculpture without preconceived intention gnomònica can become a sundial. I mean turning it into a sundial, not incorporate a fake sundial, but make it follow the same sundial. And moreover, suggests the observer, if possible, the artist has his work subject to the requirements gnomòniques, when the reality is exactly the opposite. This is accomplished at other times not so. In this case, I can say that I've been happy.

Although lacking some finishing details, but you can see the results almost completely in the photos attached.



VINT-I-CINC D'ABRIL

Ahir, entre arruixó i arruixó, el sol va fer una ulladeta per a mostrar el seu suport a la causa. A quina causa, dius? A la de tots els els vint-i-cinc d'abril del món.

LA PEDRA DE BASSET

Enguany el 25 d'abril és segon dia de pasqua. Un dia ideal per a visitar la pedra de Basset.
Si no hi podeu vindre, hi ha una foto a
http://otos4.blogspot.com/2009/04/la-pedra-de-basset.html

ES POT PREVEURE UN ECLIPSI DE LLUNA EN UN RELLOTGE DE SOL?

Els eclipsis de lluna es produeixen quan el Sol i la Lluna es troben en oposició respecte a la Terra és a dir, els dies de pleniluni. Però no sempre que hi ha lluna plena hi ha eclipsi, i això és així perquè la Lluna no segueix exactament el camí del Sol (Eclíptica), sinó que se’n desvia lleugerament uns pocs grans per damunt o per davall. Naturalment, per a anar d’un extrem a l’altre la Lluna ha de travessar el pla de l’Eclíptica. Quan coincideix aquesta travessa amb una lluna plena, es produeix l’eclipsi. Això passa un parell de vegades de mitjana a l’any, mentre que les altres deu la Lluna és plena quan no és sobre l’eclíptica, i doncs, no es produeix eclipsi.

En un rellotge de sol que té calendari incorporat, podem llegir la posició del Sol sobre l’Eclíptica (el signe zodiacal del sol). El dia de lluna plena també s’hi pot llegir la corresponent posició de la Lluna. Així, si el dia del ple observem que la Lluna està sobre l’eclíptica, podem assegurar que es produirà un eclipsi. Per a això només cal tenir en compte que el signe de la Lluna en el ple és l’oposat al del Sol. És a dir, que per a saber si en un determinat pleniluni es produirà eclipsi, haurem de comprovar aquell mateix dia si l’ombra de la Lluna  és simètrica de la del Sol respecte de la línia equinoccial.

Això és més fàcil d’observar en els rellotges equatorials perquè els sectors d’estiu i d’hivern són simètrics i la simetria de l’ombra de la Lluna i del Sol es tradueix en una mateixa distància a la línia equinoccial per costats oposats. En els rellotges no equatorials, però, aquesta simetria és més difícil de precisar. Ara bé, si dóna la casualitat que la lluna plena coincideix amb un equinocci, llavors l’ombra del rellotge de sol marcarà la línia equinoccial. Si l’ombra de la Lluna també marca l’equinocci llavors hi haurà eclipsi, i si no, no.

I això és molt aproximadament el que va passar el darrer equinocci. La Lluna plena va ser el dia 19 de març. Aquell dia, la marca del rellotge de sol corria a penes un pelet per damunt de la línia equinoccial (veieu foto diürna). La marca de la Lluna (funciona per reflexió, la marca no és del tot nítida, però es pot observar perfectament), en canvi, lliscava aquella mateixa nit molt per damunt. Això ens anunciava amb molta claredat que aquell dia no hi tindríem eclipsi de lluna.

Resumint (especialment per a llecs en la matèria). Si el dia del pleniluni l'ombreta del Sol i la de la Lluna es troben a la mateixa distància de la línia blava (equinoccial), però una per dalt i l'altra per baix, es produeix eclipsi. En les fotos es veu que la marca del Sol és molt més pròxima a la línia equinoccial (gairebé damunt perquè era l'antevespra de l'equinocci de primavera) que la de la Lluna i a més, totes dues al mateix costat, per tant no hi ha eclipsi.

Evidentment, un seguiment exahustiu del moviment del Sol i la Lluna sobre un rellotge prou precís ens permetria preveure els eclipsis amb antelació. No cal dir que en l'actualitat les previsions es fan amb càlculs teòrics basats en el coneixement de les funcions orbitals dels astres.

Maria

Ja fa temps que Assumpció i jo sopem sols. Els fills se’ns han fet grans i cascun campa al seu aire. A vegades sent una mica de nostàlgia d’aquells temps en que sempre érem cinc a taula. Ara, vist des de la distància, m’adone com érem de feliços. És veritat, que no m’he de preocupar, mentre ho recorde, de fer que s’acaben el plat d’arròs, de convéncer-los de la bondat de les llentilles, d’alliçonar-los que no s’ha de mirar la tele mentre es menja, de fer que no es torquen les mans en la tovalla, d’aconseguir que estiguen un minut sense barallar-se, de fer-los prestar atenció a les històries de les Escriptures que tant m’agradava d’explicar-los mentre érem a taula; però, així i tot, enyore tant aquella època com la dels temps mítics de la infantesa.


Ja sé que tampoc no s’ha acabat el món, i que la vida continua, i que molt probablement encara ens n’esperen molts, de moments que valen la pena de ser viscuts −mireu, si no, el nostre Miquel−, però estic gairebé convençut que res no serà com llavors. No hi ha dubte −si més no, jo no en tinc− que criar els teus fills és l’experiència més sublim de la vida. Ara tampoc no estem malament; encara que sopem sols, trobem una gran joia en el simple fet de fer-ho, i sovint parlem dels nostres xiquets, i ens en sentim orgullosos o ens indignem o, simplement, patim per ells, que és l’esport favorit dels pares. Potser no és el mateix, però, certament, no ens hi podem queixar.

Sopar sols també és bonic, de tant en tant surt alguna d’aquelles coses que només poden eixir en aquestes circumstàncies. L’altre dia, sense anar més lluny, que teníem faves sacsades. Si no les heu tastades no sabeu prou què us heu perdut: és un dels plats més deliciosos que es poden menjar. Les faves han de ser tendres, i acabadetes de collir, i s’han de fer amb ceba, i amb bons alls, tendres també, amb uns trossets de cansalada i a foc lent, molt lent. De tant en tant, agafes la cassola per les anses i les sacses una miqueta, sense remenar amb la paleta: per això es diuen sacsades, és clar. Doncs la bona qüestió és que en el mateix moment en què em vaig ficar la forqueta a la boca se m’apoderà un sentiment profund, una dolça i alhora colpidora melangia. Vaig posar-me a assaborir les faves lentament, profundament: me les passava d’una part a l’altra de la boca, les mastegava una mica, n’extreia el suc, i aquell sabor incomparable se m’escampava per la llengua, pel paladar, i m’arribava a l’entrada de la gola. Ho vaig repetir tres o quatre vegades, i en cadascuna experimentava una sensació intensa, profunda, gairebé mística. Em vaig ficar una mica de vi en el got i mentre l’assaboria em vaig adonar de la situació. Què m’estava passant? Per què sentia aquella peculiar felicitat barrejada amb un lleu baticor? Vaig mirar Assumpció i ella menjava com si res, com si aquelles faves foren unes faves qualssevulla. Tanmateix jo sabia que no ho eren. La vaig contemplar una estona i finalment li ho vaig preguntar. “De qui són aquestes faves?”. “De ma mare”, va respondre ella. El fet no tindria més importància si no fóra que sa mare fa quasi dos anys que es va morir. Tampoc no en té gaire, tot i haver-se mort fa ben bé dos anys, perquè tothom coneix les prestacions dels sistemes de congelació. Maria, la meua sogra, cada any per la temporada feia moltes faves sacsades i les congelava; després en podíem menjar durant tot l’any. Les faves sacsades són un plat excel•lent, ja sé que ja ho havia dit, però és que, dins de l’excel•lència del plat, les de Maria eren una cosa extraordinària, sublim. La seua paciència proverbial per a guisar sempre obtenia uns resultats òptims dels quals en gaudíem tota la família.

Feia temps que s’havien acabat els congelats de Maria, però per una d’aquelles coses que passen, aquest potet s’havia quedat oblidat en el fons del congelador. Les seues faves sacsades feia més d’un any que no les havíem tastades. Amb el temps, el record dels guisats de Maria s’havia aletargat en les nostres papil•les gustatives. Però aquell potet oblidat, aquella propina inesperada, l’havia despertat de sobte. I per un moment, a través d’aquell sabor inconfusible, ella va tornar a estar amb nosaltres. I no era només una presència espiritual, imaginada... era una presència real, física, saborosa... estremidora.

Com t’enyorem, Maria.

Querida Mimi (3)

En la postal, datada a Alcoi el 31 de desembre del 1939, el senyor Valor explica que durant la Guerra Civil havia estat a Castalla fins que el mobilitzaren i se n’hagué d’anar al front. Poc després, la seua dona i el fill de bolquers foren expulsats del poble per les “autoridades rojas” i hagueren de refugiar-se a Alcoi on “el pobrecito vino a morírseme de hambre”. Per sort, continua la carta, “después de la liberación ha nacido otro hermanito”. La succinta narració commou enormement, però més per l’absència de dramatisme amb què s’explicen uns fets tan punyents que no pas per la tragèdia en si mateixa, que ens imaginem ben corrent en l’època.


A casa, em vaig posar en contacte amb un amic que em confirmà la sospita sobre la identitat de remitent de la carta. Qui m’ho confirmava no era pas qualsevol, sinó el mateix gendre de l’autor, casat actualment amb una filla del remitent; germana, doncs, dels dos xiquets que s’esmenten en la carta.

Però tornem a Mimi. Quan vaig arribar a casa, vaig escampar les cartes sobre una gran taula i vaig començar a classificar-les per anys. Les primers eren del 1947, la darrera, del 1958. Dotze anys de correspondència: podia ser interessant. De seguida em va cridar l’atenció que no hi havia cartes de l’any 51. S’havien perdut o hi havia hagut un trencament? La cosa prometia. Una mica contrariat, vaig comprovar que la primera carta de la col•lecció no era la primera que s’escrivien. En ella Juan es queixava de la poca formalitat de Mimí per haver trigat tant a respondre-li una anterior carta seua. Al mateix temps, però, expressava la seua alegria per haver rebut finalment la resposta: “¡Por fin! Fue mi exclamación al recibir la tuya”. Tot seguit continua queixant-se, mostrant-hi una desconfiança que no pareix pas gelosia sinó el lament de qui no se sent prou correspost.

De mica en mica, vaig desentranyant el fil argumental de la història: El jove Juan havia estat destinat a l’oficina de correus d’Alcoi on exerceix durant una bona temporada. Però ell és alacantí, i no li agraden gens els rigors del clima Alcoià, de manera que quan se li presenta l’ocasió d’acostar-se a la terreta i a la família, l’aprofità sense dubtar i es trasllada a Monòver. Però, ai!, durant la seua estada a Alcoi, havia conegut una modisteta de nom Mimi, que, sense que ell n’acabara de ser conscient, li havia robat el cor. Es pensava que en unes setmanes podria oblidar els passejos per la ciutat dels ponts i les sessions de cinema dels diumenges per la vesprada amb la seua modisteta. Però no va ser així. El temps passava i un cuquet continuava rosegant-li les entranyes. Un bon dia decideix escriure-li una carta, i ací començà una relació epistolar que havia de durar més d’un decenni. Puntualment, setmana rere setmana ell li detalla la seua vida quotidiana, amb un especial èmfasi en la part lúdica. Els balls, el casino, els dinar familiar i fins i tot l'assistència com a simple convidat a una tertúlia literària (llàstima que no hi posa el nom dels poetes que hi llegeixen versos). Mai no hi falten tampoc les pel•lícules de cine i la seua breu i concisa crítica. De “Bienvenido Mister Marshal”, per exemple, diu que "no me ha gustado nada".

NO COMMENT