arrogància i providència

L’eterna dualitat  humana, la lluita entre el bé i el mal, podria  tindre (no he dit “té” per hostilitat al dogma) el seu origen en els gens, és a dir que, segurament, està escrita en suggeridors renglons espirals, i no pas en cap llibre ni làpida inspirats per un alé diví. La vida, després de més de quatre mil milions d’anys d’evolució, ha arribat en aquest estadi en què ens trobem els humans, i ho ha fet a través d’una barreja equilibrada d’atzar i de viabilitat. En el procés ens han acompanyat milions d’espècies tan viables com la nostra i n’han desaparegut molts altres milions que també havien estat viables fins que van deixar de tenir l’atzar a favor, algunes molt pròximes a la nostra. Som egoistes perquè ho hem de ser, perquè la selecció natural ha agafat aquest camí i ha resultat reeixit, i som altruistes per la mateixa raó. L’altruisme i l’egoisme, el bé i el mal, el vici i la virtut, formen part de la nostra pròpia essència i la seua exacta combinació és la clau del nostre èxit com a espècie. Sense ells no seríem ací (o, si ho preferiu, seríem una altra cosa). L’arrogància, que segurament també és connatural amb la nostra fòrmula genètica, ens fa pensar que som una espècie diferent, superior a les altres, una espècie elegida. I això, ens agrade o no, també forma part del nostre èxit genètic. Com podria formar del nostre fracàs futur si no som capaços de desenvolupar-ne mecanismes de correcció. El canvi climàtic o escalfament global ens condueix inexorablement cap a la major catàstrofe mai viscuda per la humanitat moderna. I això no és, a hores d’ara, un fet opinable, sinó una evidència que comparteixen la gairebé totalitat dels científics del món, basada en milers de dades objectives i, perdoneu, irrefutables. El millor del cas, diuen els experts, és que es podria evitar, i el pitjor del cas és que, ara per ara, una majoria dels qui en tenen la clau no ho volen fer. Pensen que n’eixirien perdent, i potser és veritat a curt termini, però no ho és pas a llarg termini. Confiem il·limitadament en les nostres possibilitats o en la providència, i ens limitem a mirar-ho amb una estranya passivitat. El nostre cervell està programat per a reaccionar davant el perill immediat com a individus, i també davant el perill, immediat, contra la nostra tribu, però no ho està per a perills a llarg termini contra un enemic que no té cap ni peus... Tal vegada quan els efectes siguen més evidents? El problema és si llavors no serà tard. 

viva españa!

A Espanya no ha hagut de ressuscitar el feixisme perquè mai no s’havia mort. Tots sabem que el racisme i la xenofòbia espanyols estan ben vius i voten el PP. I això no és necessàriament una cosa dolenta. En alguna part, a dins del nostre ADN, hi deu haver escrita la por a la diferència i prescrit el desig d’eliminar-la. Per això en alguns llocs on el feixisme havia quedat exclòs de la vida política (o s’hi mantenia de forma residual) la xenofòbia ha acabat experimentant un renaixement fulgurant. A Espanya, gràcies al PP, no. I no perquè l’ ADN espanyol siga diferent, sinó perquè el feixisme sempre hi havia estat. Això sí, maquillat i ensinistrat per aquesta dreta “moderada”, capaç de discursos democràtics impecables, d’un europeisme modern i integrador, de mostrar-se, en definitiva, com un partit demòcrata-liberal-occidental, a l’estil dels alemanys o els francesos, i, miraculosament, aglutinar el vot feixista. Gràcies siguen donades, doncs, al paper moderador del PP.

Ara bé, heu de comprendre que perquè un gos rabiós no mossegue, no hi ha res com tindre’l ben alimentat. I en això el PP ha tingut sort. Mentre altres han de buscar-se un enemic exterior, Espanya el té a casa. Tot allò que no és castellano rancio, és sospitós d’antiespanyol.  Així, quan la caverna se li revolta, el PP li amolla la carnada. I ja sabeu quin és l’aliment que assadolla com cap altre la jama feixista espanyola,  el que l’eleva a l’èxtasi patriòtic: la carn infecta i traïdora de catalans, o de qualsevol cosa que se li assemble. 

Sant Antoni, 2017

-Lloat siau, sant Antoni,

per més que passen los anys,

no hi ha festa com la vostra,

ni com vós cap altre sant

que escolte los nostres precs

i mos puga consellar.

Vos ho agraïm de bestreta,

i ací teniu el d’enguany:

que al molt dilecte sant Pere,

digueu de la nostra part

si no podia mostrar-se

un pessic més mesurat

en lo negoci de pluges

i oratges en general.

Segur que esteu al corrent

que en este any que ha passat,

tot han sigut destarifos,

disgusts i calamitats.

Ni en hivern ni en primavera

no ha fet una arruixâ,

tal ha sigut la sequera,

que per haver de regar

mandarines i taronges,

caquiers i melonar,

hem hagut de captar aigua

en un poble del veïnat.

I si penseu, sant Antoni,

que no mos podem queixar

perquè a final de carrera

la campanya s’ha salvat,

és que encara no sabeu

de la missa la mitat:

s’ha perdut mitja collita

per la cosa del tamany,

i entre plagues i granissols,

l’altra mitja s’ha malvat.

Al capdavall, sant Antoni,

el llaurador ha quedat,

amb la mà dreta darrere

i l’esquerreta davant.

I lo que és pitjor encara,

hem perdut la dignitat:

amprar-los aigua als de Bèlgida!

Si els vells alçaren el cap...

Per si no n’hi havia prou,

en desembre ben entrat,

no sabem al bon sant Pere

quina mosca li ha picat,

però fóra mosca o puça,

s’ha quedat ben descansat,

i ha amollat en quatre dies

la que havia estalviat.

Adéu màrgens i camins,

quines solsides tan grans,

si ara volem arreglar-les,

mos haurem d’empenyorar.

Feien fredat, aquells xorros,

els barrancs tots desbocats...

si  la presa de Bellús,

mos arriba a rebentar

el campanar de Senyera

se’l troben enmig del mar.

La llàstima, sant Antoni,

i això ho dic per a acabar,

és no tindre canal 9

informant del temporal,

perquè les teles d’Espanya,

si no és cosa del robar,

de los pobres valencianos

més aïna fan poc cas:

“Hay  temporal en Levante,

un par de muertos i tal...”

Jordi, Victòria, Fortea...

com vos trobem a faltar!

I puix que ha eixit a conversa,

ens permetem demanar

si per un casual sabíeu

lo de la tele com va,

que ja són tres anys complits

i no els sentim alenar.

¿Podríeu, vós, sant Antoni,

ja posats a demanar,

havent marmolat sant Pere,

amb Nostre Senyor parlar,

a vore si ho endreçava

barata un bon berenar?

-Ni sant Pere, ni sant Jaume,

ni la cort celestial,

canviaran, fills meus, l’oratge

si no feu la vostra part.

Que la pluja no sap ploure,

a ningú no ha d’estranyar,

ja fa molt de temps que ho deia

amb versos bells el cantant.

I si fa uns anys que trobeu

el tuacte escarotat,

és per tot eixe ceodós

que no pareu d’amollar

amb tant de cotxe i d’avió,

i d’aires condicionats.

Quant a la televisió,

a gosades vectigal,

tant de fer-se avant i arrere,

esta gent em fa pensar

que potser no hi deu haver

més solució que resar.

Pep Albinyana

Açò és, aproximadament, el que vaig llegir el dia que se li va lliurar a Pep Albinyana el Premi Basset 2016.

Bona nit!

He dit, bona nit, perquè és de nit; de dia, haguera dit bon dia. Si no sabíeu que en valencià és així (no hi ha bona vesprada, com tampoc no hi ha bon matí), és que no heu vist l’entrevista que li fa una xicona retemplada del casal Jaume I al nostre amic Albinyana amb motiu del premi este que li han donat...

Parlant del premi, l’altre dia, l’il·lustre guardonat ací present, em va enviar un missatge que deia (literal): “que els del premi volen que vinga algú a dir quatre coses sobre els premiats. Si no tens res a fer eixa nit, i vols, ja saps què t’encomane”, 13:55. A les 13:58, li conteste: “compta que sí”.

En ma vida no havia que sí dit tan ràpidament a una proposició deshonesta (perquè, reconeix-ho, Pep: estes proposicions són deshonestes). Però bo, ja està dit, i ara a pegar-li voltes al nano: li entrarem per ací, li entrarem per allà...

Pep, això ja ho sabeu la majoria, té una llarga trajectòria de militància literària, filològica, periodística, social, artística, nacionalista... és un activista d’aquells que incomoden el poder i remouen la consciència dels dòcils, un manifasser d’aquells que (i que em perdonen els jóvens... si n’hi ha) ja no s’estilen molt.

Si et posaves a comptar les isetes d’Albinyana en la seua llarga trajectòria (ja tens una edat, Pep), no acabaries mai de la vida: l’Olla, el Ball dels Locos, Vilaweb, Estellés, Botifarra, la casa Santonja, Paco Munyós, Llach, l’IEVA, Miquel Gil, Partal... Però és que fer una enumeració, més o menys comentada i engarlandada, dels mèrits del premiat no m’acabava de fer el pes... De manera que em pose a rellegir el missatge de Pep a vore si sona la flaüta. Me’l mire i... EUREKA!, que va dir Arquímedes. Ho havia tingut davant dels ulls i no ho havia guipat. Explicar-ho, però, seran altres calces: la cosa és que en aquestes dues frases tan breus, la seua proposició (deshonesta) i la meua resposta (diligent), trobe que s’hi condensa en essència el tarannà de Josep Albinyana, que s’hi reflecteix la seua manera de ser i d’entendre el món, i, una mica també, com el veiem els altres. Anem-hi a pams.

Brevetat: Els qui el seguiu a vilaweb i al seu blog ja sabeu (i els qui no, ja ho dic jo ara) que és un dels seus trets d’identitat. Pep és escarit, sobri, estricte, concís, sintètic, minimalista... I ho és en el sentit més constructiu de cadascun d’aquests epítets. A Pep el destorba la brossa de riu i l’encega el fum de canyot. Quan ha de dir alguna cosa, l’amolla sense adjectius sobrers, i no com un servidor, que sovint s’encanta en palles i fa volar colomets. Això m’ho haureu de disculpar perquè, per una banda, la natura no m’ha dotat de la capacitat esporgadora albinyaniana, i per una altra, Pep és un home polièdric (aquesta li l’he manllevada a l’amic Paco Mompó, que si no està esta nit ací deu ser perquè té altres... llibrells que adobar) i un poliedre té cares, arestes, vèrtex, i, sobretot, una gran cavitat amagadeta.

La brevetat, però, no garanteix l’excel·lència del missatge si no va acompanyada de precisió, i en això no hi ha qui el supere: en una línia condensa tota la informació que cal. No hi caben justificacions, modèsties, excuses de mal pagador, afalacs acaramel·lats, condicions inassumibles... És a dir: això és lo que hi ha, xicon, si vols ho agarres i si no, tan amics.

La ironia i l’escepticisme: ja veus, el premi eixe, què hi farem, m’ha tocat... me’l meresc, no me’l meresc. Quina importància té això: me l’han donat i me’l menjaré amb tomaqueta. Les coses són així... i a ningú que li passe, o sí.

Ara bé, en l’entrevista aquella, Pep, sí que et deixes anar una mica més: dius que no saps si te’l mereixes o no, que potser n’hi ha d’altres que se’l mereixen tan com tu...   Comprenc que la xicona no para de furgar-te el tendre, i tots tenim debilitats, més encara davant d’una... d’una càmera.

La modèstia, quina cosa tan tremenda. La vanitat, la petulància, l’ostentació formen part de la condició humana. Tots en tenim, però són lletges. A que sí? I com que ho sabem, que no fan bonico, les amaguem tant com podem, cascú a la seua manera. Ara, passa sovint que provant d’amagar-ho deixem en descoberta el fingiment, la hipocresia, la falsa modèstia... I això encara és més lleig, molt més lleig. És tan difícil ser modest i no paréixer hipòcrita! I mira, Pep ho sap fer. Segurament perquè no li cal dissimular res, ell és així, ni modest ni immodest. Què difícil!            

Ara, bovet tampoc no és, i tenia arguments sobrers per a concloure que es mereixia este premi i més que n’hi haguera per donar. Llavors, com s’ho fa per a no caure en la temptació de l’arrogància. Doncs és tan fàcil com que no li passa pel cap, no el preocupen aquestes coses. Ell fa el que fa perquè és el que troba que ha de fer, sense esperar altra cosa que allò que fa servisca a les causes en què creu, i, a vegades, fins i tot sense esperar-ho. Ara bé, si, arribat el moment, resulta que li ho reconeixen, doncs també ho troba natural, no cal fer escarafalls ni negar les evidències.

Brevetat, precisió, ironia, modèstia, escepticisme, un cert distanciament, un pessimisme moderat barrejat amb un optimisme irreductible. Tot això, per més que semble contradictori, també podria ser un posat elegant o un artifici dramàtic, però no ho és. Darrere les reflexions de Pep (al blog o en directe), hi ha una visió personal del món, i de la vida, una visió lúcida i compromesa, i una capacitat extraordinària d’afrontar l’adversitat, personal, nacional, social, cultural, sense un sol bri de victimisme ni de ressentiment. Allà on els altres ens queixem i abaixem el cap, ell simplement passa pàgina i continua treballant. Simplement admirable.

I per a acabar, si em permeteu, parlaré d’una cosa que no sé si també es premia aquesta nit: l’amistat. Si féu memòria sobre les vostres relacions amistoses, sobre les més lleials que hàgeu tingut, hi descobrireu, molt probablement, un moment de dubte, un rastre de desconfiança, una sospita d’infidelitat. Jo amb Albinyana, no ho he experimentat mai, i posaria la mà al foc que tots els que el coneixen hi estan d’acord. Com a persona i com a amic és sempre un home honest, sincer, lleial, i generós... i doncs, els tres minuts que vaig tardar a contestar que sí, trobe que encara van ser excessius.

RECERQUES REEIXIDES

El llibre m’interessava, i no el vaig trobar en cap llibreria de vell ni en cap pàgina d’Internet de les que consulte normalment. Però no em desmoralitze fàcilment, i al final el vaig localitzar en una llibreria de Valparaiso (quin nom tan bonic, ah!). Em vaig entendre de seguida amb la propietària, i per un preu ben raonable me l’envià a casa. Va tardar una miqueta, això sí, però és comprensible, de tan lluny. El vaig devorar com devore els llibres que em costen més de trobar encara que no m’acaben de fer el pes, com que, a més a més, m’agrada: oli en un cresol. Però vet ací que al senyor escriptor li ocorre de referir-se a un altre llibre, excel·lent, segons el seu criteri, en el qual s’havia basat. I ja m’hi tens, enderiat pels senderis de l’Internet a la recerca del nou tresor. N’hi havia un en una pàgina d’aquelles que venen andròmines de tota mena, m’hi tire de cap i... decepció: VENUT. I per un preu astronòmic. Descartada tota possibilitat de fer-me’n amb un original, prove amb les biblioteques. Tinc sort: la nostra Biblioteca Valenciana en té un. Els escric i els demane si no me’l fotocopiarien i me n’enviarien un PDF. Molt amables em diuen que sí. El procés és àgil: en un parell de dies el tinc a casa. Però  l’acompanya una noteta: hi falten mitja dotzena de pàgines. Molt amablement, des la BV, m’informen que se’n conserven dos exemplars més a la Universitat de Barcelona i a la Biblioteca Nacional de Madrid. Comencem per Barcelona. Hi envie un mail i em diuen que entre en tal pàgina i en seguisca les instruccions. Ho prove, i després d’uns quants intents m’adone que he entrat en un bucle. Frustració total. La culpa, segurament, és meua: no sóc gaire destre... Doncs provaré amb Madrid. Trobe una pàgina on s’hi han de fer les gestions: pose el nom, el document que voldrà, les seues dades i li n’enviarem un pressupost. Ho veig tot ben clar. Ho emplene i ho envie. L’endemà tinc la resposta: 30 euros. 30 euros? Però si només vull mitja dotzena de fotocòpies?. Però, clar, a qui em queixe? Amb les màquines no s'hi valen planys. O pague els trenta euros o em quede amb el llibre incomplet. Amb el llibre incomplet, no! Però abans de pagar 30 euros faré una altra recerca per l’Internet. Hi descobrisc que a la Biblioteca Popular Bernardino Rivaldavia de Bahia Blanca en tenen un exemplar. Entre en la web i no hi trobe formularis, només una adreça e-mail per a fer-hi consultes. Consulte, i em responen, immediatament, que estudiaran el meu cas. L’endemà rep un missatge en què, amb una gran amabilitat, se’m informa que les pàgines sol·licitades no constitueixen un capítol sencer. Diu que els semblava estrany. Quina professionalitat, quina implicació, quin plaer treballar amb persones... Els explique el cas. Uns dies després rep un PDF  de la biblioteca de Bahia Blanca. I ara m’estic llegint el llibre complet. En devore cada pàgina amb un plaer insuperable!

nyexit

Quan he llegit a la premsa que els anglesos havien decidit eixir d’Europa he pensat, així de primeres, que els fills de la pèrfida Albion eren uns creguts, uns prepotents uns racistes, uns supremacistes, uns feixistes... m’he sentit rebutjat, gairebé escarnit per algú que em sol mirar per damunt del muscle, o que ni tan sols  em mira, com solen fer alguns britànics que viuen al meu poble quan me’ls trobe pel carrer. Ha hagut de passar una estoneta fins que he començat a deixar de pensar amb el fetge. He reflexionat: racistes n’hi ha a tot arreu, prepotents també, però em pareix que no hi ha pot haver cap país on el 52% de la població tinga aquest tarannà. Fins i tot m’he adonat que no arriben al 52 % els britànics del meu poble que em giren la cara. De fet, només hi ha un matrimoni, i la dona no és com l’home. Llavors... què ha passat? Per què ha passat? Què hem fet malament? Quina part de culpa té Europa?

No és res de l’altre món, ja ho sé. Ni tan sols hi he trobat una resposta, només m’ho he preguntat... I tot plegat m’ha fet entendre la reacció espontània de molts espanyols quan veuen que hi ha catalans que se’n volen eixir d’Espanya: aquests malparits són uns racistes, uns supremacistes, uns feixistes... em miren per damunt del muscle, em giren la cara... Però perquè hi ha tan pocs espanyols capaços d'asserenar-se i fer el pas següent: pot ser que tants catalans siguen malparits? De fet en conec algun que és simpàtic i tot. Per què n’hi deu haver tants que se’n volen anar d’Espanaya? Què passa realment? Per què passa? Que hem fet res malament? Quina part de culpa té, potser, Espanya?

REFUGIATS

Senyors polítics d’Europa: l’arribada dels refugiats de la guerra de Síria (i de molts altres) és una oportunitat que no hauríem de deixar perdre els europeus. Resoldríem de colp uns quants problemes: Posaríem d’acord els nostres actes amb la nostra consciència (cristiana o com vulgueu...) Donaríem solidesa argumental a les nostres crítiques dels sistemes totalitaris (la democràcia ‒formal‒ no és un valor en si mateix, sinó en la mesura que proporciona felicitat: benestar, llibertat, saviesa... als ciutadans). Crearíem un precedent que ens convé per si, no mane Déu, d’ací a un temps se’ns gira la truita i som nosaltres els qui hem d’emigrar per obligació. Rejoveniríem la població: tots els economistes estan d’acord que a molts països de la UE no hi ha prou treballadors joves per a pagar les pensions i mantindre l’estat del benestar. Ens arribarien noves idees per a explotar els grans recursos que tenim, i que sovint desaprofitem per manca de perspectiva...

Ja sé que això és una visió molt egoista del problema, i que el que realment hauríem de fer és resoldre el conflicte in situ i evitar que tota aquesta gent haja de deixar la seua terra per obligació, però crec que convé fer les coses ordenadament: primer donem asil digne als que ja tenim ací i als que arriben de manera immediata i després cerquem una solució duradora per al conflicte.

Imagine que res del que els he explicat no els havia passat pel cap. No passa res, tots tenim moments (o dies, o anys) d’ofuscació. Però ara que ja els ho he dit jo, no tenen excusa per a actuar de la manera tan desordenada i vergonyosa que ho estan fent (que fa ganes d’esborrar-se d’Europa). Espere en candeleta els resultats d’una nova política europea a l’alçada de les circumstàncies... De res.