TAULA DE FILOLOGIA VALENCIANA
Xarrada de clausura
de la V Jornada sobre el valencià
Pedagogia, normativa i ús
EL VALENCIÀ i L’ESCOLA
(Ontinyent 26 d'Octubre de 2013)
Durant el curs 2013-2014 celebrem a la Vall el 50 aniversari de
l’Institut d’Albaida. No podia deixar passar esta oportunitat per recordar les
persones que el feren possible i mostrar-los el meu agraïment (crec que
compartit amb molts de estem ací).
El nostre Institut és una prova vivent que la fe mou muntanyes.
Albaida és una ciutat menuda, i la Vall una comarca modesta. Segurament no era
el lloc amb més probabilitats per a fer el primer institut d’ensenyament mitjà
de la província després de la Guerra
Civil, però gràcies a un conjunt de circumstàncies (que desconec en
profunditat) i de persones extraordinàries, en l’any 63 es va fer realitat el
que pareixia impossible.
Durant el mig segle transcorregut,
però sobretot durant els 25 primers anys, Albaida (un nom que durant anys va
ser sinònim d’Institut. En aquella època quan algú deia “el meu fill l’any que
ve l’enviem a Albaida”, ja no calien més explicacions...) va eixamplar extraordinàriament
les expectatives professionals i culturals de milers de joves de família
modesta. Cinquanta anys després, per damunt de les circumstàncies i les idees, els
devem un sincer agraïment a tots aquells que posaren la seua voluntat al
servici d’aquell projecte. I també, ja que estem, aprofite per a mostrar el meu
reconeixement a aquells primers professors que ens obriren els ulls i que, en
definitiva, ens canviaren la vida a tota una generació de xiquets i xiquetes
valldalbaidins, i de les comarques veïnes.
Bona part d’aquells jóvens que es
formaren (que ens formàrem) en els primers anys en l’Institut Segrelles, hem exercit en els
darrers decennis les nostres professions i hem ocupat càrrecs de
responsabilitat política, cultural, econòmica i social: alcaldes, metges,
advocats, mestres, enginyers, arquitectes, empresaris, administratius... arreu
de la comarca, del País i del món. Sense l’Institut, la majoria, segurament, hauríem
emigrat o ens hauríem dedicat a les faenes del camp o de les indústries tèxtils
de la zona.
Alternatives molt dignes, clar que sí,
però segurament insuficients per a satisfer les aspiracions personals, i les col·lectives,
d’una societat que s’afanyava a eixir de la catacumba franquista. Just en estos
darrers anys, aquells primers alumnes comencem a jubilar-nos i deixem pas a les
noves generacions: bona falta que ens fa i que els fa.
Tenim centenars de records
entranyables d’aquells primers anys en què ens formàvem com a persones:
professors, amics, enamoraments, desenganys, il·lusions, somnis, frustracions,
descobriments... la majoria dels quals es gestaren en l’estrany context de la
interacció, el contacte, la fricció, el xoc i, rarament, la col·laboració de
dues llengües: una d’oficial, imposada, i l’altra, la del poble, marginada i
menystinguda.
I, tanmateix, quan pense en esta estranya
relació amb les llengües i entre les llengües, no hi trobe quasi res a dir. L’única
llengua vehicular d’aquella escola era, naturalment, el castellà, i això constituïa
per a nosaltres un fet tan natural que no recorde gairebé cap de conflicte greu
(segurament n’hi va haver en altres èpoques i en altres llocs, em restringisc
al meu record). El valencià era la llengua de la família, dels amics, del poble,
del poble del costat, del camp, del llaurador, de la gent pobra... Ho teníem
completament assumit, però d’una manera estrictament passiva, com una cosa que
venia donada, com un dogma (n’estàvem ben acostumats, al dogmes) i no com una
conclusió a què s’havia arribat després d’una reflexió. Mai no ens havíem
plantejat (jo si més no) des d’un punt de vista analític, científic, social,
cultural, històric o de simple curiositat, com era que empràvem una llengua al
carrer per a viure i relacionar-nos i un altra de ben diferent per a escriure,
estudiar i formar-nos acadèmicament. No ens demanàvem d’on venia esta llengua
que no mereixia entrar en l’escola (ni tan sols ens preocupava si ho mereixia o no ho mereixia), no ens
preguntàvem si tenia unes normes, no imaginàvem que poguera tindre una
literatura... em pareix que ni tan sols ens plantejàvem la possibilitat que es poguera
escriure, que hi poguera haver hagut la més mínima relació, mai ni enlloc, entre
la llengua de casa i l’escola, els llibres, la cultura, la ciència.
De fet, ni tan sols recorde cap
mestre que posara en evidència, si més no d’una manera agressiva, la
indiscutible superioritat del castellà sobre el valencià. No calia, tots ho
sabíem sense que ningú ens ho haguera de fer present. La nostra submissió era
incondicional. El prestigi del valencià era tan baix que no s’havia de fer cap
esforç per a arraconar-lo. Simplement no existia fora de l’àmbit estrictament casolà.
El menyspreu era tan gran que ni tan
sols s’aprofitaven els avantatges que el coneixement d’esta llengua podia
aportar a l’aprenentatge de les altres. Un exemple que clama al cel és que vaig
haver de fer-me ben adult per a arribar a entendre el paral·lelisme entre els nostres
pronoms adverbials i els del francés.
Recorde també haver pensat, quan
encara anava a escola (és a dir, ans dels 10 anys), sobre la pèrdua absurda de
temps del mestre explicant-nos com podíem distingir la b de la v o la ll de la
y. Per a mi eren coses tan diferents com la s i la t, i a ningú no se li acudia
de donar-me regles per a distingir-les. Em ve al cap, de manera excepcional,
que algun mestre va explicar un dia que si una paraula començava en valencià en
f, en castellà duia h, i em va paréixer extraordinari que el valencià poguera
arribar a tindre una utilitat, ni que fora de crossa del castellà.
M’he d’esforçar molt per a trobar altres
anècdotes relacionades amb el contacte de les dues llengües, i això vol dir
que, si més no al nostre nivell, no hi havia consciència de conflicte.
N’hi havia prou (com també passa ara)
que un xiquet (el fill d’un guàrdia civil, per exemple) parlara castellà perquè
tot lo món s’hi dirigira en castellà. Ens sobtava bastant que alguns professors
foren capaços de parlar en valencià. Això ens generava, si més no a mi, un
sentiment ambigu: per una banda trobava meritori que una persona sorgida del
poble (si parlava valencià no podia ser altra d’altra manera) haguera assolit
la dignitat de professor; per una altra banda, este signe de valencianitat era
una mena d’estigma que privava els que el portaven de la puresa de raça
castellana que podien esgrimir els de León o Valladolid, o de la gràcia genuïnament
espanyola dels andalusos.
També em ve al cap algun xiquet més
agosarat que deia alguna brofegada en valencià confiant que el professor (castís)
no n’entendria el significat: concretament recorde un “ves a fer la mà” d’un
d’aquells companys inoblidables que quedà impune per ignorància (digna, això
sí) del receptor. Tot i que no és estrictament lingüístic, també recorde la
primera vegada que un professor ens parlà dels colors de la senyera (de la qual
jo en desconeixia fins l’existència) a rel d’un xiquet que duia uns calcetins
ratllats. I aquell altre professor que ens explicava que son pare escrivia
poesies en valencià per al llibret de falla del seu poble. Del valencià escrit només
coneixia aquella famosa secció del diari Levante: El món per un forat. I em vénen al cap aquells xiquets forasters que
parlaven en valencià amb nosaltres i en castellà amb els papàs. Els visitants
d’estiu que venien de la capital, i que parlaven valencià amb nosaltres i en
castellà amb els seus fills. Aquells oncles que visitàvem a Xàtiva, que parlaven
valencià amb els seues cunyades i castellà amb les seues dones. I totes estes
coses les veia amb una barreja d’estranyesa i admiració, però sense sentiment
de rebuig, i, menys encara, de sublevació.
Sovint he sentit històries heroiques
de gent que havia de sofrir càstigs o humiliacions per parlar en valencià quan
no convenia, jo no en recorde cap. Ans al contrari, si se’ns n’escapava alguna
inoportunament, els castellans genuïns (o advinguts) ens miraven amb la
condescendència amb què es mira el pobre pecador que es troba en ple procés de
redempció. Se’ns burlaven, sí, però de bona fe. I nosaltres no ho preníem com
un greuge, ans al contrari: ens limitàvem a prendre’n nota, i ens proposàvem de
no tornar-hi a caure, sense rancúnies. Mai no ens apareixia la consciència de
ser diferents, només la de ser una mica inferiors. Però una inferioritat que
solucionaríem fàcilment amb el temps. Als 17 anys, vaig anar a València a
estudiar Física amb el convenciment que en poc de temps m’integraria en
l’ambient de la capital, m’acostumaria al castellà, i el valencià el reservaria
per a, en tornar al poble, jugar al truc, fer renecs i parlar amb la família.
Bé, ja ho sabem, que després van
passar coses. Va vindre la transició, vam conéixer gent, vam llegir llibres i
tot això, però esta seria una altra història.
Qui ens havia de dir que aquella
llengua de segona acabaria sent la llengua vehicular que deu o quinze anys
després empraríem molts de nosaltres (de manera exclusiva en molts casos), com
a mestres, en la mateixa escola, en el mateix institut.
Quina gran il·lusió, en aquells anys
vuitanta quan ens créiem que cada avanç en el camp de la llengua (i en el
d’altres qüestions socials, que sempre vénen a compte) era irreversible, que
cada incorrecció que corregiríem en l’escola quedaria per sempre més expulsada
del paradís lingüístic que anàvem construint. Quina gran esperança en un país
que assumiria a poc a poc, però de manera també irreversible, la seua
valencianitat en tots els camps i particularment en el de la llengua. Be, una
mica d’escepticisme també: no érem tan ingenus. Però molta esperança, molta! I
després: quina gran desil·lusió! Aquell desencant, quasi des dels primers
moments, d’un canal 9 ple de mancances, el tancament de radio 4, de la
incapacitat dels polítics, de la tossuderia de l’església, de la indiferència
dels empresaris, de la impossibilitat de tenir un sol diari en valencià...
Ara, vint-i-cinc o trenta anys
després, el valencià és la llengua majoritària a l’Institut d’Albaida. Els
xiquets la parlen i l’escriuen sense complexos (la majoria), i gairebé no hi ha
la més mínima polèmica sobre orígens,
noms, adscripcions, etc. Ara bé. Esta realitat que vivim als instituts, ¿reflecteix
una realitat social més àmplia, una realitat que impregna tots els àmbits de la
vida dels nostres alumnes i del país que han de fer?
És una pregunta retòrica, és clar.
Tots sabem que la resposta és un no rotund. La tossuda realitat ens diu que en cap àmbit fora de l’escola, el
valencià ha assolit una mínima normalitat.
Els primers anys del valencià a
l’escola, els déiem als nostres alumnes que esta llengua tenia futur, perquè en
uns anys s’hauria introduït en la societat a través de les mesures
administratives de promoció, dels mitjans de comunicació públics, de la tasca
de l’escola i de la il·lusió, el coratge i l’autoestima dels valencians. El
valencià seria una llengua de prestigi, i saber-ne seria un valor segur, que
ens donaria personalitat com a poble, ens donaria satisfacció, confiança i fins
i tot ens faria sentir orgullosos. En uns pocs anys, aconseguiríem que se’ns
afegiren les empreses privades, l’Església, les
ràdios, les televisions, els ajuntaments, el cinema, la literatura, la
música, la premsa, l’administració pública, la justícia, els notaris i tot. I
davant l’opinió que no tenia utilitat fora de les nostre fronteres, encara
podíem argüir tot allò que una llengua
és un univers, una manera de veure el món, i que els que dominen dues llengües
de menuts, ja tenen molt avançat en el coneixement de les altres llengües. I
encara més: que Catalunya i Balears ens obrien les seues portes i tindríem un
accés més fàcil al treball (una de les poques veritats, si més no en l’àmbit de
l’ensenyament bàsic i mitjà). En fi, que ens esperava un món feliç i valencià a
pocs anys vista.
I amb quina realitat ens trobem ara?
Una altra pregunta retòrica. La realitat ens diu que no ha quedat pràcticament
cap expectativa per frustrar. Sense l’escola valenciana i els mestres valencians,
la llengua ocuparia un lloc encara molt més marginal, gairebé anecdòtic.
Si la llengua encara té una
possibilitat no és gràcies a l’administració, ni a les acadèmies, ni a la
televisió, ni als diaris, sinó malgrat això i gràcies a l’escola.
És gràcies a la gent que s’hi ha
format que en la actualitat, en les nostres comarques, podem veure algunes
iniciatives empresarials que fan servir el valencià en la seua imatge pública.
Gairebé sempre de manera parcial, però no per falta de voluntat dels professionals
sinó per manca de recursos de la societat. Factures, escriptures de propietat,
currículums, gairebé tot es fa en castellà. I això amb el vist-i-plau, la
complaença, de les autoritats que mai no han entés que la defensa de la llengua
és la pedra angular del valencianisme. O, tal vegada, perquè ho han entés perfectament.
Però, i la llengua pròpiament? Quina
n’és la salut? Com ha evolucionat la parla dels xiquets, dels centres
d’ensenyament, des que s’estrenà l’Institut d’Albaida fins ara.
Evidentment els alumnes ara saben
escriure, hi ha aprés vocabulari, flexió verbal, i en coneixen la literatura,
però deixeu-me dir (bé, vosaltres ja ho sabeu) que s’ha perdut alguna cosa pel
camí. La llengua de l’escola no és bàsicament diferent de la del carrer. Noves
tecnologies, nous móns, noves ciències, noves relacions socials requereixen
nova terminologia, i esta ens arriba bàsicament a través de l’anglés i el
castellà i sovint es prenen en versió original sense adaptar o s’adapten
barroerament.
Però això, amb un petit esforç es
podria superar. Ara tothom diu adéu,
alguns diuen fins i abans, hem arraconat alguns
castellanismes, en matemàtiques hem popularitzat el menys, la ics, etc. I en
totes les assignatures el lèxic s’ha normativitzat i normalitzat.
Hi ha una cosa, tanmateix, molt més
subtil, que es degrada progressivament sense que quasi ningú se n’adone. Calcs
d’estructures sintàctiques, pèrdua d’expressions genuïnes (mas que, a ran de,
en mes de), adopció d’estranyes (estic en ello), adopció de perífrasis verbals
(tu vas a vindre?), desorientació en els verbs pronominals (m’he caigut per
l’escala, o se m’ha caigut el llapis, calleu-se), confusió en les preposicions
(fa olor a peix), abús dels articles (vas a l’escola, juguem als escacs o a les
cartes, fes-ho una altra vegada) (pèrdua de fonemes: ll/i b/v, i alguns casos
de esses sonores i ges), pèrdua de combinacions de pronoms febles
(dona-los-els), pèrdua del pronom adverbial en (jo tinc 4) introducció de
formes castellanes o impròpies (esto, ellos) (aleja’t)...
A tot això hem d’afegir la pèrdua del
lèxic relacionat amb les faenes del camp i amb la vida més arrelada a les
tradicions, els cicles estacionals, la natura, etc. Hui només hi ha pardalets,
en aquell temps hi havia teuladins, caderneres, pinçans, totestius, abellerols,
capçots, lluerets, xennes, cuetes... hui hi ha herbes, abans hi havia
ravanells, llicsons, cama-roges, margall, fenàs... hui hi ha bitxos, abans hi
havia abelles, vespes, mosquits, tabans, grills, llagostes, llagostins...
Enmig d’este context, els escriptors
hem de resoldre el problema de la llengua literària adreçada als alumnes.
Ells, a banda de les pèrdues generals,
empren una llengua molt dissolta en els models populars castellans que els
arriben a través dels mitjans de comunicació i de la relació directa amb
parlants castellans. Això fa pràcticament impossible, en l’actualitat, extraure
dels contextos col·loquials models lingüístics d’una certa qualitat i extensió
i mínimament genuïns. Als escriptors no ens queda més remei que espigolar
fórmules particulars d’ací i d’allà: una frase, un gir, una locució, un estil
narratiu, i a partir de tot això, construir el propi model d’aparença
col·loquial i versemblança mínima. Sovint hem d’adoptar i adaptar formes més o
menys passades de moda, amb escasses probabilitats de prosperar, i combinar-les
amb formules actuals que els parlants poen directament del castellà, i que molt
sovint també són efímeres en esta llengua.
La introducció en la literatura
catalana (i especialment en valencià) d’elements de la parla col·loquial és
cada dia més una aventura de risc en la qual l’autor s’exposa a desencerts i al
judici inexorable del pas del temps. Però si la manca de models clars de
referència i de fonts populars és certament un problema, també és alhora un
estímul, cada obra literària, sobretot si va dirigida als jóvens, és com una
expedició per la selva lingüística actual, amb descobertes interessants i, és
clar, també amb grans fracassos.
Personalment, em moc en dos camps: en
la novel·la històrica sempre m’he preocupat per acostar-me a les formes
col·loquials de l’època i el context. I puc dir que, a l’hora de trobar-hi
versemblança, n’he quedat mitjanament content. Potser perquè fer que les frases
sonen antigues és més fàcil que fer-les paréixer actuals. El llenguatge modern
el tenim tan present que qualsevol dissonància ens fa xiular les orelles de
forma instantània i automàtica. Per contra, n’hi ha prou amb unes paraules
aristocràtiques o pagesívoles enmig un llenguatge mitjanament formal, per a
obtenir una aparença genuïnament antiga.
Taula de Filologia Valenciana
Xarrada de clausura de la V Jornada sobre el valencià.
Pedagogia, normativa i ús.
(Ontinyent, 26 d'Octubre de 2013)
Quant als resultats, en trobarem de ben diversos, però crec que
tots som conscients que si espigolem a fons en la literatura juvenil, hi
trobarem algunes mancances que, a primera vista, poden passar desapercebudes
perquè, sent d’origen castellà, tenen, des del punt de vista lèxic, un aparença
genuïna que ho emmascara.
També com a mestres ens veiem
afectats d’esta passa castellanitzant. I això no és una acusació sinó una
constatació. Si fem una anàlisi del valencià que es parla a les reunions
d’avaluació o les sales de professors, el resultat serà, segurament, decebedor.
No sé si és possible, però crec que
necessitem recuperar la il·lusió dels 70-80, i tindre una mica més de sort o
d’encert en l’elecció dels polítics. Només si construïm un país on la llengua
siga d’ús normal en tots els àmbits: en l’administració pública i en l’empresa
privada, resoldrem alguns d’aquests problemes que he esmentat.
No és fàcil, però tampoc ho tenien
fàcil aquells albaidins dels anys 60. Ells van creure fermament en el seu
projecte i ho van aconseguir: per què no
nosaltres? Jo, malgrat tots els desencants, mantinc viva la flama de l’esperança.
