CASSOLES I CASSOLES (I)-Ave Maria Puríssima

Dissabte passat, ens ajuntàrem a ca l'abuela de Xàtiva una llarga colla de llenguaters desficiosos  d'arreu dels països cassolans amb dos objectius fonamentals: menjar arròs al forn i lloar l'arròs al forn. Si en voleu saber més: http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-reportatge-al.html
La meua col·laboració va ser en forma de romanç. Com que era llargot, ací va la primera part

-Ave Maria Puríssima

-Concebuda sens pecat...

-Senyor rector, sóc Balbina,

la filla de tio Bernat

-Tu per ací Balbineta,

Quina mosca t’ha picat?

-És que volia contar-li...

per si vosté encà’a no ho sap,

el cas de Marianeta,

que ha caigut del terrat

i s’ha trencat una cama

i el seu marit cama i braç.

-Mare de Déu de l’ermita!

Com dimonis ha passat?

-Per ara només li dic

que no per casualitat.

-Santa Antoni de Gabarda!

Va, Balbina, amolla-ho ja.

-Mire vosté, don Maties,

abans d’haver-nos casat,

Mariana i jo teníem

més que una bona amistat.

Ella era rica, i jo

pobra de solemnitat.

Però l’àvia sempre em deia:

«no és més ric qui està més fart,

sinó aquell que amb el que té

es troba més conformat.»

I seguint esta lliçó,

mai no la vaig envejar.

Si ella duia un vestit nou,

jo el duia apedaçat;

si ella estudiava en les monges,

jo ni en monges ni en seglars;

si ella sabata i calça,

jo espardenyeta d’espart;

si ella fa nóvio a València,

el meu, de Beniatjar;

ella es casa a sant Esteve,

jo a l’ermiteta del Pla;

que se’n van a Barcelona,

mosatros al mas de Baix;

i si ella era feliç,

jo de goig no em puc queixar.

Però passaren uns mesos

I s’acabà l’amistat.

Al seu marit no devíem

semblar-li prou estufats.

Com que al poble no trobaven

qui els alçara el pet prou alt,

van i posen a València

una botiga de draps.

Però es veu que aquell negoci

de patrons i de retalls

va ser una gran ruïna

i al poble se’n van tornar:

una maneta darrere,

l’altra maneta davant.

Els bancs, que res no perdonen,

diuen que els han embargat

les hortes de la sort Vella

i els secans del Caminal,

i per no anar a la presó,

tenen casa hipotecà.

I així fou com Mariana

De rica en pobra es tornà.

Mentre ells s’entretenien

bufant en caldo gelat,

nosaltres, com formiguetes,

anàvem estalviant,

i mercàrem en la fira

Un matxo per a llaurar.

El meu marit xino xano,

solc amunt i solc avall,

va criant els mallolets,

oliveres i sembrats.

I quan passen uns anyets,

ja tenim un bon passar.

I ve un dia que em presente,

amb tota la voluntat,

en casa de Mariana,

per mor d’aquella amistat:

que si res necessitaven,

em tenien al costat.

I ella tota orgullosa,

em mirà de dalt a baix

i m’espolsa un espolsó

com un gos espolsa un gat.

I així passaven els dies

sense moltes novetats,

fins que mos topem al forn

amb  la cassola entre mans.

La meua amb potes i morro,

cigrons, botifarra i alls.

La seua amb cebes grillades,

naps revinguts i espinacs,

i una ganya d’abaejo

flotant en un brou aiguat.

Ja tens tu que allà al migdia,

quan és l’hora de dinar,

vaig al forn amb la capçana,

per la cassola de carn,

i em trobe que no n’hi ha altra

que una plena de badalls,

amb tot d’espines ronyoses

i uns quants cigrons rebentats.

Li demane a la fornera

què deu ser el que ha passat.

Obri els ulls i alça les celles

i no s’ho sap explicar.

Mentre el forn ella escombrava,

dos n’hi havia sobre el banc,

ha vingut la Povileta,

i eixa és la que s’ha deixat...

desesperança

SORPRESA!

Hui, quan hem anat a donar menjar a Rosella, ens hi hem trobat una gran

SORPRESA

Li hem dit a la mare que li semblava a ella, i s'ha posat, de contenta...

Mireu-la, que trempadota que és... la ruqueta:

Ens hem posat a pensar quin nom li posaríem

Miquel diu que el nom li té igual, però que la burreta és seua, i hem pensat que té raó perquè li ve pintadeta

Ens ha vingut al cap que despús ahir era el centenari de Valor, i que hui tindria cent anys i dos dies.

Doncs què vos pareix si li posàvem CASSANA?

El qui estiga d'acord, que alce el dit

O que alce la ruqueta

100 ANYS DE VALOR

          EL SEMBRADOR DE CASSANA

 

Si no fóra que això no podia ser, hauria dit que pesava menys que un polsim de safrà. Però sí, s’havia tornat tan lleuger que una tramuntanada fresca i aromàtica l’arrancà del llit i se l’endugué per damunt de les teulades de la capital. A l’instant, sobrevolava les hortes del sud del Túria, i en un tres i no res, ja era dellà el Xúquer. Des de dalt del port de Càrcer, ataüllà l’horta de Xàtiva i no pogué estar-se’n de demanar-li al vent que s’aturara un buf per deixar-lo contemplar l’impressionant castell que a l’altra banda del pla coronava la serra. A través del buit de les aigües, penetrà en la Vall Blanca i el seu cor s’emocionà una altra vegada en esguardar la mola esvelta i protectora del Benicadell embruixador. De mitjan pujada del port d’Albaida ja li arribaven les inconfusibles flaires i els sons atàvics de la seua Mariola estimada. Ella i la seua germana Aitana l’esperaven a l’altre costat abillades per a l’ocasió amb sos blancs vestits de festa. En veure-les començar a tremolar: «Brrr, quin fred». Es gelava com un gos petit.

Era negra nit, des del cim del Montcabrer, el cel es veia tan pròxim que pareixia que es poguera tocar amb la mà. Cap a llevant una boira lluminosa es veia molt més poblada d’estreles que les altres: «I si allò fóra el Cel?», es demanà. I cap allà que es decidí a anar. S'enfillà en un carrascot  i saltà sobre una tènue boireta a cavall de la qual s’enlairà per la buida immensitat. En acostar-s'hi, albirà unes portes resplendents, d’ivori i pedreries i, damunt, el triangle místic de la Trinitat com si fóra de brases. «Sí que és el cel!», s’alegrà Enric. S’hi va acostar i tocà decididament a la porta. Per un finestral se sentia una música fonda, però dolcíssima: «Vaja, si diria que són albades!», s’alegrà, i al punt s’obrí un finestronet.

–Ah!, per fi has arribat –va sentir la veu de sant Pere.

–Sóc jo, Enric Valor. Què em coneixes? –s’estranyà.

–No t’havia de conéixer! –féu l’amo de les claus del Cel amb tota la familiaritat del món –Fa estona que t'esperàvem.

–Així em deixaràs entrar? –demanà tan humilment com solia fer-ho quan era de carn i ossos.

 I encara no havia acabat de fer aquella pregunta que les portes del cel s’obriren de bat a bat i aquella meravellosa música que abans havia sentit llunyana li arribà nítida i ensucrada. Sí, sí que eren albades: eren les albades més precioses que mai de la vida s’havien escoltat enlloc. A l'instant, retallats sobre una claror encegadora que venia de les profunditats del Cel, anaren apareixent les siluetes d’una colla d’hòmens i dones. Quan ja n’havia comptat més de dues dotzenes, un d’ells se separà del grup, s’avançà cap a ell i prengué la paraula:

–Bona eternitat, Senyor Valor.

–Eh! Com diu? –s’atabalà una mica ell, que mai no havia sentit aquesta mena de salutació.

–Que no em coneix, amic meu? –se li tornà a dirigir l’aparegut amb gran familiaritat.

Ho havia de reconéixer, que estava una mica nerviós. Potser encara no acabava d'estar clar i allò era l’examen d'ingrés en el Cel: s’hi hauria d’atemptar per no fer mala impressió i que encara l’enviaren una temporada allà al purgatori. Va fer visera amb la mà i arrufà els ulls per tal de protegir-se’ls de l’encegadora claror celestial que li impedia distingir les faccions del seu interlocutor. Li va arribar a veure un poc la cara, però no l’acabava de reconéixer. Llavors aquell home va tirar mà en un sarronet que duia penjant del coll i en tragué un martell i un sac; li’ls mostrà i li tornà a demanar:

–I ara? Sap ara qui sóc, senyor Enric?

Se li il·luminà el seu rostre espiritual, se li eriçà la seua pell immaterial, li esclatà el seu cor eteri. Com no l’havia reconegut, Déu del Cel!, si era la seua criatura preferida, el seu personatge predilecte: el Llenyater de Fortaleny.

– Pauet, fill meu! –exclamà amb la veu presa per l’emoció; i l’abraçà fortament, i el besà una i mil vegades –Paulus del meu cor–. En separar-se’n, es quedà mirant tot el grup que s’havia quedat al darrere i li demanà:– I tots els altres... no deuen ser...?

–Sí –li contestaren a l’uníson Pauet i sant Pere, que no es volia perdre detall de l’emocionant encontre–, són ells.

I sense donar-li temps a obrir la boca se li llançaren al damunt i començaren a besar-lo, a felicitar-lo, a beneir-lo... Ell no tenia prou ulls per veure’ls a tots, ni prou orelles per a escoltar-los... Marieta, la dona de Pauet; el ferrer de Bèlgida; el patge Saguntí; Les Velletes de la Penya Roja; la mestra i el manyà; l’albarder de Cocentaina; el príncep desmemoriat; Peret; el Mig Pollastre; Comencilda i les germanetes...

No se’n sabia avenir, sanglotava sense parar i no li sortien les paraules de tan content com estava. Qui li ho havia de dir a ell, que tots aquells amics, tots aquells fills seus l’estarien esperant al cel. «Si ho arribe a saber –arribà a pensar–, em pense que me n’havia vingut més promte». Però de seguida s’ho llevà del cap: «No, això tampoc, que allà baix també m’he deixat tanta gent estimada». I parlant d’estimats... Ara que hi pensava, no eren tots. En trobava a faltar uns quants. Li va fer un escoltet a sant Pere i aquell se’l va quedar mirant amb ulls d’estranyesa. Però de seguida féu un lleu assentiment i un gest de plàcida resignació i desaparegué. A l’instant tornava acompanyat d’una munió de personatges de sinistra presència: la mort, un ramat de dimonis variats –fins el fumador, que amb paciència havia arreplegat els trossos i s’havia refet el cap–, el xiquet amb queixalets... Tots el saludaren i l’abraçaren, però ben prompte se’n tornaren al seu infern, que era on es trobaven més a gust.

Després de la rebuda tots passaren dins del cel i feren una gran festa de benvinguda en la qual no van faltar les més selectes coquetes de mel i els més dolços xarops celestials.

Des de llavors, totes les nits sense faltar-ne cap, Enric i els seus amics trauen el cap per la porta coronada de brases del Cel i aguaiten amb ulls brillants si hi ha neu a les seues muntanyes, si corre l’aigua pels seus rierols, si bufen bons vents per les seus rambles... i, sobretot, si la llavor que ell sembrà en els nostres cors ja ha donat el fruit tant desitjat de l’avinença, de l’harmonia... i de l’autoestima.

                                                                                                      Otos, gener 2000

teletres

L’altre dia pose la teletres i va i m’ho trobe tot negre, però negre, negre. De seguida li truque a la meua veïna, Pepiqueta, perquè sé que a ella li agrada molt la novel·la del migdia: la Ribera, a veure si sabia què passava. I em diu que és que han hagut de tancar els repetidors perquè si no, els posaven una multa de no sé quants milions. I això, xica? ‒li demane jo. Doncs que es veu que hi ha uns senyors que manen que ho volen així. Però… per què?, si això no fa mal a ningú: si vols, l’encens, i si no, l’apagues. I ella m’ha explicat que es veu que en eixa cadena diuen unes boles com a melons. Quines boles? Pos mira (ella, com que no ha anat a escola, parla aixina, i a mi ja em va bé) com ara que al president li regalen traches i que l’alcaldessa és un homenàs amb vestit de dona… i destrellats encara més grossos. I m’he quedat com un ou que sua, de la grandíssima repocavergonya que arriben a tindre alguns. Pos saps què, Pepiqueta ‒li dic‒ que encara els passa poc, als catalinos eixos.

A vore si mos despertem ja d'una, redéu

Quantes vegades se’ns acusa als “nacionalistes” perifèrics de ser curts de mira perquè no veiem més enllà del campanar del poble. I potser és veritat, però la curtesa de mires dels “no-nacionalistes” centralistes no és menor en absolut. Cada vegada que parlen de Madrid, nomenen el Km 0, i quan hi viatgen des de València, ho bategen com la marxa de Levante. L’altre dia en un pograma televisiu d’aquells que parlen d’història explicaven els viatges pel Mediterrani dels fenicis, els grecs, etc. Doncs bé, el locutor va referire-se a les nostres costes com el mític llevant. Déu meu! Tan difícil es veure que nosaltres som el ponent del Mediterrani. I també som el sud de Catalunya, el nord d’Àfrica i, si ho voleu, el llevant de Castella… però, per damunt de tot, som el nostre centre, el melic del nostre món, el rovellet de l’ou de la nostra vida… som nosaltres mateixos, i no som, ni hauríem de voler ser, l’apèndix de ningú.  

Li voleu dir nacionalisme, provincianisme? Doncs digueu-li com vulgueu, però, per favor, busqueu un nom, almenys tan despectiu com aquest, per als qui són incapaços d’imaginar un centre del món diferent de la Plaza del Sol. Què us sembla espanyolisme pudent? I si hi ha algú que això li sembla intranscendent o secundari, només ha de pensar que per culpa d’aquesta mirada estúpida, la segona i la tercera capitals de l’estat espanyol, amb el volum de negoci recíproc més alt de l'Estat, estan separades per una autovia de pagament i un projecte de Tren d’Alta Velocitat, mentre que les capitaletes provincianes radials castellanes tenen AVES que transporten cada dia mitja dotzena de desvagats.

La mare que mos va parir!

OBSOLESCÈNCIA OBSOLETA

Anit, mentre veia el reportatge “obsolescència programada”, vaig sentir vergonya de ser humà. No pel fet que algú de la meua espècie, persona, empresa, societat, país, sistema… haguera posat en pràctica en el seu moment aquesta mena de sistema productiu, sinó perquè a hores d’ara encara hi ha qui el defensa ideològicament (en la pràctica el defensem tots). Les dades que ens està donant la realitat són tan aterridores, que obstinar-se en seguir el camí que ens ha conduït fins ací només ho justificaria una miopia extrema o un menyspreu absolut de les persones i de la societat. Si seguim aquest camí de destrucció, en uns pocs anys haurem exhaurit els recursos naturals i haurem convertit la terra en un gran abocador d’escombreries. Sobre el que vindrà després d’això, només podem assegurar que res de bo. No per a la Terra, ella seguirà durant quatre o cinc mil milions d’anys més, fins que se la berene el sol. Tampoc per a la vida, acostumada a superar catàstrofes d’aquest calibre i de més grosses i tot. El mal serà per a algunes espècies, que no resistiran la pressió i desapareixeran. I especialment una: l’homo sapiens, que encara que sobrevisca veurà dràsticament modificades les seues condicions de vida i acabarà patint. Però el que més em preocupa de tot això, més que el drama com a espècie, com a membre d’una societat i d’una cultura, és el drama personal. La gran quantitat de patiment individual que generarà aquest futur a què ens aboca la societat del consum, del creixement indiscriminat i injustificable. He dit que generarà? Doncs, no, no volia dir això, volia dir que ha generat, que genera i que generarà, i em pareix que no cal posar exemples.

Per sort, al reportatge també hi eixien hòmens i dones que es preocupaven perquè això no passe, o encara que només siga per mitigar-ne els efectes, i això, veus tu, em va reconciliar una miqueta amb mi mateix. Una miqueta, sí. Ara només em falta aplicar-m’ho a la vida, al dia a dia. No serà fàcil, ja  ho sé.