Enguany el 25 d'abril és segon dia de pasqua. Un dia ideal per a visitar la pedra de Basset.
Si no hi podeu vindre, hi ha una foto a
http://otos4.blogspot.com/2009/04/la-pedra-de-basset.html
divendres, 22 d’abril del 2011
diumenge, 10 d’abril del 2011
ES POT PREVEURE UN ECLIPSI DE LLUNA EN UN RELLOTGE DE SOL?
Els eclipsis de lluna es produeixen quan el Sol i la Lluna es troben en oposició respecte a la Terra és a dir, els dies de pleniluni. Però no sempre que hi ha lluna plena hi ha eclipsi, i això és així perquè la Lluna no segueix exactament el camí del Sol (Eclíptica), sinó que se’n desvia lleugerament uns pocs grans per damunt o per davall. Naturalment, per a anar d’un extrem a l’altre la Lluna ha de travessar el pla de l’Eclíptica. Quan coincideix aquesta travessa amb una lluna plena, es produeix l’eclipsi. Això passa un parell de vegades de mitjana a l’any, mentre que les altres deu la Lluna és plena quan no és sobre l’eclíptica, i doncs, no es produeix eclipsi.
En un rellotge de sol que té calendari incorporat, podem llegir la posició del Sol sobre l’Eclíptica (el signe zodiacal del sol). El dia de lluna plena també s’hi pot llegir la corresponent posició de la Lluna. Així, si el dia del ple observem que la Lluna està sobre l’eclíptica, podem assegurar que es produirà un eclipsi. Per a això només cal tenir en compte que el signe de la Lluna en el ple és l’oposat al del Sol. És a dir, que per a saber si en un determinat pleniluni es produirà eclipsi, haurem de comprovar aquell mateix dia si l’ombra de la Lluna és simètrica de la del Sol respecte de la línia equinoccial.
Això és més fàcil d’observar en els rellotges equatorials perquè els sectors d’estiu i d’hivern són simètrics i la simetria de l’ombra de la Lluna i del Sol es tradueix en una mateixa distància a la línia equinoccial per costats oposats. En els rellotges no equatorials, però, aquesta simetria és més difícil de precisar. Ara bé, si dóna la casualitat que la lluna plena coincideix amb un equinocci, llavors l’ombra del rellotge de sol marcarà la línia equinoccial. Si l’ombra de la Lluna també marca l’equinocci llavors hi haurà eclipsi, i si no, no.
I això és molt aproximadament el que va passar el darrer equinocci. La Lluna plena va ser el dia 19 de març. Aquell dia, la marca del rellotge de sol corria a penes un pelet per damunt de la línia equinoccial (veieu foto diürna). La marca de la Lluna (funciona per reflexió, la marca no és del tot nítida, però es pot observar perfectament), en canvi, lliscava aquella mateixa nit molt per damunt. Això ens anunciava amb molta claredat que aquell dia no hi tindríem eclipsi de lluna.
Resumint (especialment per a llecs en la matèria). Si el dia del pleniluni l'ombreta del Sol i la de la Lluna es troben a la mateixa distància de la línia blava (equinoccial), però una per dalt i l'altra per baix, es produeix eclipsi. En les fotos es veu que la marca del Sol és molt més pròxima a la línia equinoccial (gairebé damunt perquè era l'antevespra de l'equinocci de primavera) que la de la Lluna i a més, totes dues al mateix costat, per tant no hi ha eclipsi.
Evidentment, un seguiment exahustiu del moviment del Sol i la Lluna sobre un rellotge prou precís ens permetria preveure els eclipsis amb antelació. No cal dir que en l'actualitat les previsions es fan amb càlculs teòrics basats en el coneixement de les funcions orbitals dels astres.
En un rellotge de sol que té calendari incorporat, podem llegir la posició del Sol sobre l’Eclíptica (el signe zodiacal del sol). El dia de lluna plena també s’hi pot llegir la corresponent posició de la Lluna. Així, si el dia del ple observem que la Lluna està sobre l’eclíptica, podem assegurar que es produirà un eclipsi. Per a això només cal tenir en compte que el signe de la Lluna en el ple és l’oposat al del Sol. És a dir, que per a saber si en un determinat pleniluni es produirà eclipsi, haurem de comprovar aquell mateix dia si l’ombra de la Lluna és simètrica de la del Sol respecte de la línia equinoccial.
Això és més fàcil d’observar en els rellotges equatorials perquè els sectors d’estiu i d’hivern són simètrics i la simetria de l’ombra de la Lluna i del Sol es tradueix en una mateixa distància a la línia equinoccial per costats oposats. En els rellotges no equatorials, però, aquesta simetria és més difícil de precisar. Ara bé, si dóna la casualitat que la lluna plena coincideix amb un equinocci, llavors l’ombra del rellotge de sol marcarà la línia equinoccial. Si l’ombra de la Lluna també marca l’equinocci llavors hi haurà eclipsi, i si no, no.
I això és molt aproximadament el que va passar el darrer equinocci. La Lluna plena va ser el dia 19 de març. Aquell dia, la marca del rellotge de sol corria a penes un pelet per damunt de la línia equinoccial (veieu foto diürna). La marca de la Lluna (funciona per reflexió, la marca no és del tot nítida, però es pot observar perfectament), en canvi, lliscava aquella mateixa nit molt per damunt. Això ens anunciava amb molta claredat que aquell dia no hi tindríem eclipsi de lluna.
Resumint (especialment per a llecs en la matèria). Si el dia del pleniluni l'ombreta del Sol i la de la Lluna es troben a la mateixa distància de la línia blava (equinoccial), però una per dalt i l'altra per baix, es produeix eclipsi. En les fotos es veu que la marca del Sol és molt més pròxima a la línia equinoccial (gairebé damunt perquè era l'antevespra de l'equinocci de primavera) que la de la Lluna i a més, totes dues al mateix costat, per tant no hi ha eclipsi.
Evidentment, un seguiment exahustiu del moviment del Sol i la Lluna sobre un rellotge prou precís ens permetria preveure els eclipsis amb antelació. No cal dir que en l'actualitat les previsions es fan amb càlculs teòrics basats en el coneixement de les funcions orbitals dels astres.
divendres, 11 de març del 2011
Maria
Ja fa temps que Assumpció i jo sopem sols. Els fills se’ns han fet grans i cascun campa al seu aire. A vegades sent una mica de nostàlgia d’aquells temps en que sempre érem cinc a taula. Ara, vist des de la distància, m’adone com érem de feliços. És veritat, que no m’he de preocupar, mentre ho recorde, de fer que s’acaben el plat d’arròs, de convéncer-los de la bondat de les llentilles, d’alliçonar-los que no s’ha de mirar la tele mentre es menja, de fer que no es torquen les mans en la tovalla, d’aconseguir que estiguen un minut sense barallar-se, de fer-los prestar atenció a les històries de les Escriptures que tant m’agradava d’explicar-los mentre érem a taula; però, així i tot, enyore tant aquella època com la dels temps mítics de la infantesa.
Ja sé que tampoc no s’ha acabat el món, i que la vida continua, i que molt probablement encara ens n’esperen molts, de moments que valen la pena de ser viscuts −mireu, si no, el nostre Miquel−, però estic gairebé convençut que res no serà com llavors. No hi ha dubte −si més no, jo no en tinc− que criar els teus fills és l’experiència més sublim de la vida. Ara tampoc no estem malament; encara que sopem sols, trobem una gran joia en el simple fet de fer-ho, i sovint parlem dels nostres xiquets, i ens en sentim orgullosos o ens indignem o, simplement, patim per ells, que és l’esport favorit dels pares. Potser no és el mateix, però, certament, no ens hi podem queixar.
Sopar sols també és bonic, de tant en tant surt alguna d’aquelles coses que només poden eixir en aquestes circumstàncies. L’altre dia, sense anar més lluny, que teníem faves sacsades. Si no les heu tastades no sabeu prou què us heu perdut: és un dels plats més deliciosos que es poden menjar. Les faves han de ser tendres, i acabadetes de collir, i s’han de fer amb ceba, i amb bons alls, tendres també, amb uns trossets de cansalada i a foc lent, molt lent. De tant en tant, agafes la cassola per les anses i les sacses una miqueta, sense remenar amb la paleta: per això es diuen sacsades, és clar. Doncs la bona qüestió és que en el mateix moment en què em vaig ficar la forqueta a la boca se m’apoderà un sentiment profund, una dolça i alhora colpidora melangia. Vaig posar-me a assaborir les faves lentament, profundament: me les passava d’una part a l’altra de la boca, les mastegava una mica, n’extreia el suc, i aquell sabor incomparable se m’escampava per la llengua, pel paladar, i m’arribava a l’entrada de la gola. Ho vaig repetir tres o quatre vegades, i en cadascuna experimentava una sensació intensa, profunda, gairebé mística. Em vaig ficar una mica de vi en el got i mentre l’assaboria em vaig adonar de la situació. Què m’estava passant? Per què sentia aquella peculiar felicitat barrejada amb un lleu baticor? Vaig mirar Assumpció i ella menjava com si res, com si aquelles faves foren unes faves qualssevulla. Tanmateix jo sabia que no ho eren. La vaig contemplar una estona i finalment li ho vaig preguntar. “De qui són aquestes faves?”. “De ma mare”, va respondre ella. El fet no tindria més importància si no fóra que sa mare fa quasi dos anys que es va morir. Tampoc no en té gaire, tot i haver-se mort fa ben bé dos anys, perquè tothom coneix les prestacions dels sistemes de congelació. Maria, la meua sogra, cada any per la temporada feia moltes faves sacsades i les congelava; després en podíem menjar durant tot l’any. Les faves sacsades són un plat excel•lent, ja sé que ja ho havia dit, però és que, dins de l’excel•lència del plat, les de Maria eren una cosa extraordinària, sublim. La seua paciència proverbial per a guisar sempre obtenia uns resultats òptims dels quals en gaudíem tota la família.
Feia temps que s’havien acabat els congelats de Maria, però per una d’aquelles coses que passen, aquest potet s’havia quedat oblidat en el fons del congelador. Les seues faves sacsades feia més d’un any que no les havíem tastades. Amb el temps, el record dels guisats de Maria s’havia aletargat en les nostres papil•les gustatives. Però aquell potet oblidat, aquella propina inesperada, l’havia despertat de sobte. I per un moment, a través d’aquell sabor inconfusible, ella va tornar a estar amb nosaltres. I no era només una presència espiritual, imaginada... era una presència real, física, saborosa... estremidora.
Com t’enyorem, Maria.
Ja sé que tampoc no s’ha acabat el món, i que la vida continua, i que molt probablement encara ens n’esperen molts, de moments que valen la pena de ser viscuts −mireu, si no, el nostre Miquel−, però estic gairebé convençut que res no serà com llavors. No hi ha dubte −si més no, jo no en tinc− que criar els teus fills és l’experiència més sublim de la vida. Ara tampoc no estem malament; encara que sopem sols, trobem una gran joia en el simple fet de fer-ho, i sovint parlem dels nostres xiquets, i ens en sentim orgullosos o ens indignem o, simplement, patim per ells, que és l’esport favorit dels pares. Potser no és el mateix, però, certament, no ens hi podem queixar.
Sopar sols també és bonic, de tant en tant surt alguna d’aquelles coses que només poden eixir en aquestes circumstàncies. L’altre dia, sense anar més lluny, que teníem faves sacsades. Si no les heu tastades no sabeu prou què us heu perdut: és un dels plats més deliciosos que es poden menjar. Les faves han de ser tendres, i acabadetes de collir, i s’han de fer amb ceba, i amb bons alls, tendres també, amb uns trossets de cansalada i a foc lent, molt lent. De tant en tant, agafes la cassola per les anses i les sacses una miqueta, sense remenar amb la paleta: per això es diuen sacsades, és clar. Doncs la bona qüestió és que en el mateix moment en què em vaig ficar la forqueta a la boca se m’apoderà un sentiment profund, una dolça i alhora colpidora melangia. Vaig posar-me a assaborir les faves lentament, profundament: me les passava d’una part a l’altra de la boca, les mastegava una mica, n’extreia el suc, i aquell sabor incomparable se m’escampava per la llengua, pel paladar, i m’arribava a l’entrada de la gola. Ho vaig repetir tres o quatre vegades, i en cadascuna experimentava una sensació intensa, profunda, gairebé mística. Em vaig ficar una mica de vi en el got i mentre l’assaboria em vaig adonar de la situació. Què m’estava passant? Per què sentia aquella peculiar felicitat barrejada amb un lleu baticor? Vaig mirar Assumpció i ella menjava com si res, com si aquelles faves foren unes faves qualssevulla. Tanmateix jo sabia que no ho eren. La vaig contemplar una estona i finalment li ho vaig preguntar. “De qui són aquestes faves?”. “De ma mare”, va respondre ella. El fet no tindria més importància si no fóra que sa mare fa quasi dos anys que es va morir. Tampoc no en té gaire, tot i haver-se mort fa ben bé dos anys, perquè tothom coneix les prestacions dels sistemes de congelació. Maria, la meua sogra, cada any per la temporada feia moltes faves sacsades i les congelava; després en podíem menjar durant tot l’any. Les faves sacsades són un plat excel•lent, ja sé que ja ho havia dit, però és que, dins de l’excel•lència del plat, les de Maria eren una cosa extraordinària, sublim. La seua paciència proverbial per a guisar sempre obtenia uns resultats òptims dels quals en gaudíem tota la família.
Feia temps que s’havien acabat els congelats de Maria, però per una d’aquelles coses que passen, aquest potet s’havia quedat oblidat en el fons del congelador. Les seues faves sacsades feia més d’un any que no les havíem tastades. Amb el temps, el record dels guisats de Maria s’havia aletargat en les nostres papil•les gustatives. Però aquell potet oblidat, aquella propina inesperada, l’havia despertat de sobte. I per un moment, a través d’aquell sabor inconfusible, ella va tornar a estar amb nosaltres. I no era només una presència espiritual, imaginada... era una presència real, física, saborosa... estremidora.
Com t’enyorem, Maria.
dijous, 10 de març del 2011
Querida Mimi (3)
En la postal, datada a Alcoi el 31 de desembre del 1939, el senyor Valor explica que durant la Guerra Civil havia estat a Castalla fins que el mobilitzaren i se n’hagué d’anar al front. Poc després, la seua dona i el fill de bolquers foren expulsats del poble per les “autoridades rojas” i hagueren de refugiar-se a Alcoi on “el pobrecito vino a morírseme de hambre”. Per sort, continua la carta, “después de la liberación ha nacido otro hermanito”. La succinta narració commou enormement, però més per l’absència de dramatisme amb què s’explicen uns fets tan punyents que no pas per la tragèdia en si mateixa, que ens imaginem ben corrent en l’època.
A casa, em vaig posar en contacte amb un amic que em confirmà la sospita sobre la identitat de remitent de la carta. Qui m’ho confirmava no era pas qualsevol, sinó el mateix gendre de l’autor, casat actualment amb una filla del remitent; germana, doncs, dels dos xiquets que s’esmenten en la carta.
Però tornem a Mimi. Quan vaig arribar a casa, vaig escampar les cartes sobre una gran taula i vaig començar a classificar-les per anys. Les primers eren del 1947, la darrera, del 1958. Dotze anys de correspondència: podia ser interessant. De seguida em va cridar l’atenció que no hi havia cartes de l’any 51. S’havien perdut o hi havia hagut un trencament? La cosa prometia. Una mica contrariat, vaig comprovar que la primera carta de la col•lecció no era la primera que s’escrivien. En ella Juan es queixava de la poca formalitat de Mimí per haver trigat tant a respondre-li una anterior carta seua. Al mateix temps, però, expressava la seua alegria per haver rebut finalment la resposta: “¡Por fin! Fue mi exclamación al recibir la tuya”. Tot seguit continua queixant-se, mostrant-hi una desconfiança que no pareix pas gelosia sinó el lament de qui no se sent prou correspost.
De mica en mica, vaig desentranyant el fil argumental de la història: El jove Juan havia estat destinat a l’oficina de correus d’Alcoi on exerceix durant una bona temporada. Però ell és alacantí, i no li agraden gens els rigors del clima Alcoià, de manera que quan se li presenta l’ocasió d’acostar-se a la terreta i a la família, l’aprofità sense dubtar i es trasllada a Monòver. Però, ai!, durant la seua estada a Alcoi, havia conegut una modisteta de nom Mimi, que, sense que ell n’acabara de ser conscient, li havia robat el cor. Es pensava que en unes setmanes podria oblidar els passejos per la ciutat dels ponts i les sessions de cinema dels diumenges per la vesprada amb la seua modisteta. Però no va ser així. El temps passava i un cuquet continuava rosegant-li les entranyes. Un bon dia decideix escriure-li una carta, i ací començà una relació epistolar que havia de durar més d’un decenni. Puntualment, setmana rere setmana ell li detalla la seua vida quotidiana, amb un especial èmfasi en la part lúdica. Els balls, el casino, els dinar familiar i fins i tot l'assistència com a simple convidat a una tertúlia literària (llàstima que no hi posa el nom dels poetes que hi llegeixen versos). Mai no hi falten tampoc les pel•lícules de cine i la seua breu i concisa crítica. De “Bienvenido Mister Marshal”, per exemple, diu que "no me ha gustado nada".
A casa, em vaig posar en contacte amb un amic que em confirmà la sospita sobre la identitat de remitent de la carta. Qui m’ho confirmava no era pas qualsevol, sinó el mateix gendre de l’autor, casat actualment amb una filla del remitent; germana, doncs, dels dos xiquets que s’esmenten en la carta.
Però tornem a Mimi. Quan vaig arribar a casa, vaig escampar les cartes sobre una gran taula i vaig començar a classificar-les per anys. Les primers eren del 1947, la darrera, del 1958. Dotze anys de correspondència: podia ser interessant. De seguida em va cridar l’atenció que no hi havia cartes de l’any 51. S’havien perdut o hi havia hagut un trencament? La cosa prometia. Una mica contrariat, vaig comprovar que la primera carta de la col•lecció no era la primera que s’escrivien. En ella Juan es queixava de la poca formalitat de Mimí per haver trigat tant a respondre-li una anterior carta seua. Al mateix temps, però, expressava la seua alegria per haver rebut finalment la resposta: “¡Por fin! Fue mi exclamación al recibir la tuya”. Tot seguit continua queixant-se, mostrant-hi una desconfiança que no pareix pas gelosia sinó el lament de qui no se sent prou correspost.
De mica en mica, vaig desentranyant el fil argumental de la història: El jove Juan havia estat destinat a l’oficina de correus d’Alcoi on exerceix durant una bona temporada. Però ell és alacantí, i no li agraden gens els rigors del clima Alcoià, de manera que quan se li presenta l’ocasió d’acostar-se a la terreta i a la família, l’aprofità sense dubtar i es trasllada a Monòver. Però, ai!, durant la seua estada a Alcoi, havia conegut una modisteta de nom Mimi, que, sense que ell n’acabara de ser conscient, li havia robat el cor. Es pensava que en unes setmanes podria oblidar els passejos per la ciutat dels ponts i les sessions de cinema dels diumenges per la vesprada amb la seua modisteta. Però no va ser així. El temps passava i un cuquet continuava rosegant-li les entranyes. Un bon dia decideix escriure-li una carta, i ací començà una relació epistolar que havia de durar més d’un decenni. Puntualment, setmana rere setmana ell li detalla la seua vida quotidiana, amb un especial èmfasi en la part lúdica. Els balls, el casino, els dinar familiar i fins i tot l'assistència com a simple convidat a una tertúlia literària (llàstima que no hi posa el nom dels poetes que hi llegeixen versos). Mai no hi falten tampoc les pel•lícules de cine i la seua breu i concisa crítica. De “Bienvenido Mister Marshal”, per exemple, diu que "no me ha gustado nada".
dissabte, 19 de febrer del 2011
dimarts, 8 de febrer del 2011
QUERIDA MIMI (2)
Emocionat, li vaig demanar a quin preu me les vendria. Em va dir que a cinc euros cada una, i el meu interés per continuar llegint les cartes a Mimi, va decaure de sobte. Per un moment, vaig pensar de regatejar una miqueta, però amb aquest punt de partida, les probabilitats d'arribar a un preu raonable per a la meua butxaca quedava massa lluny, i hi vaig desistir. Ens acomiadàrem com bons amics i, amb gran desil·lusió, vaig decidir oblidar-me del jove funcionari de correus de Monòver i de la seua estimada Mimi.
Però es veu que no ho vaig aconseguir del tot; uns dies després, em vaig sorprendre reconsiderant la possibilitat de fer una nova oferta al senyor de les cartes. Segons que havia deduït de la xarrada telefònica, ell es dedicava a col·leccionar segells, sobres timbrats i totes aquestes endergues de la correspondència. I a mi els segells i els sobres no m'interessaven gens ni mica. De manera que a través d'un e-mail li vaig demanar si no em vendria només les cartes, i ell es podia quedar els sobres i vendre'ls als col·leccionistes. Al capdavall, el valor hipotètic de la mercaderia s’atribuïa, per damunt de tot, als segells i els timbres, i el fet que hi haguera carta escrita a dins o no era gairebé indiferent a la majoria dels possibles compradors. Si acceptava, amb la meua proposta podia fer un negoci doble.
Em va fer una oferta raonable i hi vaig acceptar. Uns dies després, vaig anar a sa casa de Cocentaina a veure les cartes, comptar-les i pagar-li-les. Va resultar una persona molt interessant, col·leccionista de paper de l’època de la Guerra Civil i de la postguerra. Estiguérem una bona estona xarrant i em va ensenyar un munt de cartes i targetes molt curioses. Resultava que tenia una col·lecció de targes de la qual n’estava especialment orgullós. Amb ella havia guanyat un bon grapat de concursos (que no sabia jo que existien). Feia poc que l’havia duta a una exposició a Alcoi i hi havia quedat en molt bon lloc. Me la va mostrar amb gran unció i la vaig contemplar amb reverència. Em féu aturar-me en una postaleta més modesta que les altres i em digué que em fixara amb el nom del remitent. "J. Valor", hi vaig llegir, i de seguida em vingué al cap una persona que tenia aquell nom. Ell em prengué l’àlbum de les mans, n’extragué la tarja del seu lloc i me la donà a llegir. Anava dirigida a la Galeria 2a, Cel·la 171 de la "Prisión Celular" de València, a un tal "D. Jesús Alonso Sentandreu", i el contingut no em deixà indiferent; més encara, la terrible història que s'hi narrava en quatre línies em trasbalsà. Una història terrible vist amb ulls d'ara, en aquell temps devia ser el pa nostre de cada dia, i, tal com s'hi entreveia en la lletra, s'ho prenien amb resignació.
Però el que més em va emocionar de tot era la certesa gairebé absoluta d'haver reconegut la persona que havia escrit aquelles lletres.
Però es veu que no ho vaig aconseguir del tot; uns dies després, em vaig sorprendre reconsiderant la possibilitat de fer una nova oferta al senyor de les cartes. Segons que havia deduït de la xarrada telefònica, ell es dedicava a col·leccionar segells, sobres timbrats i totes aquestes endergues de la correspondència. I a mi els segells i els sobres no m'interessaven gens ni mica. De manera que a través d'un e-mail li vaig demanar si no em vendria només les cartes, i ell es podia quedar els sobres i vendre'ls als col·leccionistes. Al capdavall, el valor hipotètic de la mercaderia s’atribuïa, per damunt de tot, als segells i els timbres, i el fet que hi haguera carta escrita a dins o no era gairebé indiferent a la majoria dels possibles compradors. Si acceptava, amb la meua proposta podia fer un negoci doble.
Em va fer una oferta raonable i hi vaig acceptar. Uns dies després, vaig anar a sa casa de Cocentaina a veure les cartes, comptar-les i pagar-li-les. Va resultar una persona molt interessant, col·leccionista de paper de l’època de la Guerra Civil i de la postguerra. Estiguérem una bona estona xarrant i em va ensenyar un munt de cartes i targetes molt curioses. Resultava que tenia una col·lecció de targes de la qual n’estava especialment orgullós. Amb ella havia guanyat un bon grapat de concursos (que no sabia jo que existien). Feia poc que l’havia duta a una exposició a Alcoi i hi havia quedat en molt bon lloc. Me la va mostrar amb gran unció i la vaig contemplar amb reverència. Em féu aturar-me en una postaleta més modesta que les altres i em digué que em fixara amb el nom del remitent. "J. Valor", hi vaig llegir, i de seguida em vingué al cap una persona que tenia aquell nom. Ell em prengué l’àlbum de les mans, n’extragué la tarja del seu lloc i me la donà a llegir. Anava dirigida a la Galeria 2a, Cel·la 171 de la "Prisión Celular" de València, a un tal "D. Jesús Alonso Sentandreu", i el contingut no em deixà indiferent; més encara, la terrible història que s'hi narrava en quatre línies em trasbalsà. Una història terrible vist amb ulls d'ara, en aquell temps devia ser el pa nostre de cada dia, i, tal com s'hi entreveia en la lletra, s'ho prenien amb resignació.
Però el que més em va emocionar de tot era la certesa gairebé absoluta d'haver reconegut la persona que havia escrit aquelles lletres.
dimarts, 1 de febrer del 2011
Querida Mimi:
Fa poc vaig trobar a Internet que se subhastaven dues cartes adreçades a una senyoreta d’Alcoi de nom Mimi. Feien bona pinta, de manera que hi vaig fer una puja, i les vaig guanyar. Arribaren a casa uns dies després, i les vaig llegir amb la mateixa avidesa, o potser més encara, que si me les hagueren adreçades a mi. De seguida hi vaig veure que eren d’un xicot que des de Monòver escrivia a la seua nóvia alcoiana. No ho feia malament del tot, una mica retòric, però a través de les seues paraules hi vaig entrellucar sentiments, i això, la capacitat de transmetre, és l'objectiu fonamental de la literatura. Em passa sovint que llegint coses que porten l’aura de literàries, no aconseguisc emocionar-me gens ni miqueta. La bona qüestió és que llegint aquelles lletres que Juan enviava a Mimí, em pareixia veure’l assegut en la seua cadira de l’oficina de correus (n’era funcionari), tractant de transmetre a la seua xicota la sensació de soledat que l’envaïa en aquell poble que no era el seu, lluny de la seua família i de la seua estimada.
En una de les cartes, Juan parlava d'una actuació a Alcoi de Maruja Tomàs, una artista de Montaverner (quasi proscrita al seu poble durant molts anys) que en aquella època (al voltant de 1950) ja estava final de la seua carrera. Juan també feia referència a les pel•lícules que havia vist durant la setmana. D’una, en feia el següent comentari: “en general no gustó mucho pero a mi en ser de caballos me encanta porque me gustan en delirio”. Aquesta frase, em va acabar d'enamorar.
En l’altra carta, Juan explicava a Mimi el dinar que els havia fet la patrona de la pensió. Em va costar una mica d’entendre, però finalment (gràcies a l’ajuda de Joan Carles Martí), vaig saber que es tractava d’un plat anomenat Alls, que és molt popular per aquelles contrades del sud. A mi em recordava el giraboix que havia menjat a un bar de carretera que hi ha a mitjan port de la Carrasqueta. Una mena d’olla amb carn i verdures que es menja amb molt d’allioli.
Em van agradar tant les cartes que vaig decidir posar-me en contacte amb el propietari i demanar-li si en tenia més. Ell era de Cocentaina, i el seu telèfon venia en la carta personal d’agraïment que havia adjuntat amb la compra. Li vaig trucar i em digué que sí, que en tenia més, moltes més, i que si ens ajustàvem amb el preu, me les podia vendre totes. “Però quantes són totes?”, li vaig demanar. “Prop de tres-centes”, em va contestar.
En una de les cartes, Juan parlava d'una actuació a Alcoi de Maruja Tomàs, una artista de Montaverner (quasi proscrita al seu poble durant molts anys) que en aquella època (al voltant de 1950) ja estava final de la seua carrera. Juan també feia referència a les pel•lícules que havia vist durant la setmana. D’una, en feia el següent comentari: “en general no gustó mucho pero a mi en ser de caballos me encanta porque me gustan en delirio”. Aquesta frase, em va acabar d'enamorar.
En l’altra carta, Juan explicava a Mimi el dinar que els havia fet la patrona de la pensió. Em va costar una mica d’entendre, però finalment (gràcies a l’ajuda de Joan Carles Martí), vaig saber que es tractava d’un plat anomenat Alls, que és molt popular per aquelles contrades del sud. A mi em recordava el giraboix que havia menjat a un bar de carretera que hi ha a mitjan port de la Carrasqueta. Una mena d’olla amb carn i verdures que es menja amb molt d’allioli.
Em van agradar tant les cartes que vaig decidir posar-me en contacte amb el propietari i demanar-li si en tenia més. Ell era de Cocentaina, i el seu telèfon venia en la carta personal d’agraïment que havia adjuntat amb la compra. Li vaig trucar i em digué que sí, que en tenia més, moltes més, i que si ens ajustàvem amb el preu, me les podia vendre totes. “Però quantes són totes?”, li vaig demanar. “Prop de tres-centes”, em va contestar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)