PAQUITA

La Riera d’Agres és una antiga casa de camp burgesa reconvertida en alberg rural. Encara conserva els seus pisos modernistes i alguns mobles de l’època. L’aspecte extern de la casa és esplèndid i l’entorn on s’ubica (la Valleta d’Agres), extraordinari. La gent que porta la Riera és autèntica, d’aquells que s’hi dediquen per autèntica vocació i et transmeten de seguida la seua il•lusió i el seu arrelament a la terra: totalment recomanable.
Visitada la Riera, mamprenem l’antiga via del trenet en el punt on l’havíem deixada en un passeig anterior. El paisatge ha canviat ostensiblement: la primavera s’hi ha despertat, una mica més tímida que a la nostra Vall d’Albaida (la diferència d’altura es nota). Els ametlers encara tenen flors i els sembrats incipients tot just tenyeixen de verd la terra blanquinosa de la Valleta.  Pel camí ens trobem unes quantes casetes de peons ferroviaris en estat ruïnós. En l’última, ja a Alfafara, ens espera una gran sorpresa. Amb una mirada entre picara i desconfiada, ens rep Paquita. No gosa obrir la porta, i ens parla a través dels barrots de ferro. Té una veu dolça i modulada que de seguida em fa pensar en pregàries. No m’enganyava, Paquita havia estat monja, i ara, amb més de 80 anys i més de vint després d’haver deixat els hàbits, s’havia proposat recuperar la petita estació. Quan li demanem amb quina intenció, no ens ho vol dir. Li han fallat tants projectes en la seua vida, que no gosa posar-li un nom a l’actual: ella va fent, i Déu proveirà. Quan em veu la càmera, crida: fotos no, ni pensar-ho. No puc estar-me’n i li’n faig una d’amagat, però ara no la puc mostrar: se’n sentiria traïda. Quan ha sabut que sóc d’Otos, se li han il•luminat els ulls. Resulta que coneixia dues famílies del poble: un antic méstre d’Alfafara, de malnom Clemente, i un vellet que va cuidar al final de la seua vida a València, un tal Olegario, propietari d’una populosa camiseria al carrer de sant Vicent, molt a prop de la plaça de la Reïna. Mentre m’explica històries sobre l’un i l’altre, els meus amics aprofiten per a anar a collir pataquetes, unes herbes mengívoles que interessaven molt a Casimir. Jo aprofite per a cavar una mica més fondo i li demane per què se’n va deixar, de monja. Em confessa que per amor. Ara és a mi, que se m’il•luminen els ulls, i ella que ho veu m’aclareix que era per amor a la humanitat. A dins del convent s’hi podia fer poca cosa, em diu, i va sentir la necessitat de ser lliure per a dedicar-s’hi amb cos i ànima.
No se’n cansava, de parlar, i en un descuit gairebé li vaig fer prometre que si tornava em deixaria fer-li una foto: se'n desdiu de seguida. Sí que ens promet que si a la pròxima ja tenia la casa presentable seria més hospitalària. Ara, ho sentia, molt, no ens podia deixar passar. La seua il•lusió, confessa, hauria estat fer una residència perquè els vellets del poble no hagueren d’anar a morir a Alcoi, però no ho havia aconseguit fins ara... qui sap si algun dia.
Es fa de nit i encara ens queda una bona caminada de tornada a Agres. El camí, però ens reserva unes precioses imatges del crepuscle.