LA PASSEJADA DEL DILLUNS (masos)

LA PASSEJADA DEL DILLUNS

Pel camí de Suagres he descobert un arbre que fa temps que no veia, i n’he recordat el sabor i la textura dels seus fruits singulars. Recorde que n’hi havia de dues classes, de groges i de roges, i aquest em pareix que és de les roges, encara més rares. Ja en deuen quedar molt pocs.

Suagres emociona i deprimeix alhora. El seu estat d’abandonament es fa tan evident. Recorde quan hi vivien el tio Pedro i la tia Tomasa, que no tenien per a passar, però no s’estaven de convidar-te a berenar si els feies una visita.

 De camí cap a casa, he vist Muntis i la Plana, dos altres masos que encara se sostenen, qui sap fins quan. A Muntis vivien les senyoretes i a la Plana el masover que em van inspirar una escena, gens eròtica, de Dies de verema. Fa uns anys veiem aquell món des d’una distància tan gran que fins i tot ens feia una certa gràcia la misèria i la resignació, com si aquella fóra una època superada. Ara, però, ja no en fa tanta de gràcia: eh que no?

Per si a algú li abelleix de llegir-la, ací va l’esceneta entre les senyoretes i el masover

El darrer dissabte de maig, el tio Salvador s’aplegà a casa per a dir-li a mon pare que preparara la tartana per a dilluns vinent, que les senyoretes, com cada any, vindrien en tren fins a l’estació de la Vila. L’endemà diumenge es tragué el carret de l’estable nou, d’on només eixia quan les mestresses el necessitaven, es desempolsegà i es féu ben lluent. Dilluns a l’eixida del sol, ja estava mon pare de camí a l’estació. Una mica temorenc, perquè el geni d’aquelles dones es veu que intimidava de veres, però content i il·lusionat al mateix temps. Encara que elles ja sabien la bona nova, l’home estava desitjós de comunicar-los personalment el naixement del seu primogènit.

Des del mateix moment en què les va veure baixar del tren, s’esforçava a descobrir en la seua mirada un senyal de complicitat que ell hauria interpretat com una autèntica felicitació. Però les senyores es limitaren a manar-li que carregara els baguls i els fardells en el portaequipatges, sense dignar-se ni tan sols a mirar-lo a la cara. Així que va estar tot carregat i les dones acomodades en els seus seients encoixinats, Manel se sobreposà a la seua pròpia timidesa i els ho amollà:

–Vostés ja ho deuen saber, senyoretes; però, ara quan el vegen, se’n faran creus, del xiquet tan bonic que tenim.

–Sí, Manel, sí.  Ja ens ho ha dit el tio Salvador, que teniu una criatura.

Contestaren elles sense dissimular la seua indiferència. Que despagat que es degué quedar, el pobre. “Deu ser que estan cansades del viatge”, va haver de pensar per no fer-se de mala sang.

A la mateixa entrada del camí que condueix a la casa gran de Torrella, hi ha la vivenda dels criats. On vivíem nosaltres. En passar per davant mon pare aturà l’haqueta, pensant encara, l’infeliç, que les senyorangues voldrien, primer que res, passar a veure el nounat. Elles, totes amoïnades, es limitaren a manar-li que no s’aturara, que s’afanyara cap a casa, que estaven molt cansades del viatge. Mon pare premé les dents i obeí sense dir ni piu.

Però era tan bona persona que no sabia malpensar de ningú. Quan va arribar la poqueta nit i va tornar del bancal, es va llavar ben llavat, li va dir a ma mare que em posara els millors bolquers i amb tota la il·lusió del món es va presentar a la casa gran a mostrar el seu fill a les senyoretes. Ell no sabia ben bé el que tocava fer en estos casos; però li havien dit els del mas veí de Sergaus, que ja en tenien quatre, que pel naixement de cada fill, l’amo els havia fet una bona estrena. No crec que ho fera mogut per l’interés (mon pare no era així), però segur que, després d’haver parlat amb els de Sergaus, sí que hi havia pensat, en el regalet. En aquell temps no era com ara. La misèria cascava de valent, fins al punt d’endur-se moltes vegades el milloret de cada casa, i qualsevol ajudeta es rebia com aigua del cel. Doncs allà el teniu, tot ufanós, amb el xiquet al braç, cara a la casa gran.

De bon començament ja no pintaven bé les coses; el feren esperar més de mitja hora abans que les senyores es dignaren a eixir a rebre’l. A mon pare, que ja ho he dit que era molt bona persona, li mancaven altres virtuts; com ara, la paciència. Estigué ben temptat de fer mitja volta i deixar-se-les amb un pam de nas, les marqueses. Però sabia el que es jugava: el pa del seu Nelet, que el tenia allí mateix, al seu braç, i el futur de la seua família. Només això el va retindre en aquella llarga i injustificable espera.

Quan les senyorangues es van decidir a eixir, mon pare es va oblidar de tots els mals pensaments que havia tingut i em presentà amb orgull. Elles, diu que em feren una simple reüllada, i sense ni destapar-me la cara de les modestes randes amb que m’havia bolcat ma mare, soltaren un convencional: “quin xiquet més bonic. A qui li sembla?”. Tot seguit, sense ni esperar-se a la contestació de mon pare, obriren un armari de paret, amb quatre voltes de clau, en tragueren una ampolla polsosa i el convidaren a una diminuta copeta d’aiguardent.

Mentre se la bevia, el metrallaren a preguntes sobre les collites que s’esperaven i sobre les despeses que havia tingut mentre elles eren fora. Ell s’havia posat ben nerviós del poc cas que m’havien fet, però es consolà amb el pensament que potser s’arreglaria tot al final amb una bona estreneta.

Més d’una hora, el tingueren demanant-li per tots els detalls de l’heretat: que si l’alçada de la sembra, que si l’escombrada de la vinya, que si la grumada de les olives, que si la raguda dels màrgens, que si els primers albercocs... Però no s’oferiren a reomplir-li la copeta, això sí que no: una i prou.

Després del comiat, quan mon pare ja encarava la porta amb el cap cot, resignat a quedar-se sense estrena i sense dignitat, encara el cridaren i li digueren: “Manel, volem que sàpies que estem molt contentes amb el naixement del teu fill”. Ell es va refer una miqueta, potser encara s’arreglaria tot amb un sucós detallet. Després afegiren: “perquè així, el dia que tu faltes, ja tenim qui ens porte l’heretat”.

Encara recorde la cara de mil dimonis que posava mon pare quan arribava en esta part. Se li feia tan roja com la devia tindre jo quan em vaig fotre la maçada al dàtil; però els ulls no se li feien plorosos,  se li feien tan brillants que gairebé treien espurnes.

Dues setmanes més tard, eixíem del port de Barcelona, camí de l’Argentina. Vora cinc anys ens hi vam passar, entre Buenos Aires i Mendoza, i hi van nàixer el meu germà Martí i la meua Germana Glòria.