PENELLA I ELS GENAROS
Si no sou de Cocentaina, no és probable que
hàgeu sentit mai dir “en Penella encara es giren”. Segurament tampoc no sabeu
què és Penella; jo, almenys, no ho sabia abans de dilluns. Ara sé que Penella
és el menys conegut dels dos castells de Cocentaina, situat en la part de
llevant del terme, just en el camí que temps ha conduïa a la costa. Diu la
llegenda que quan els moriscos feien cap al port de Dénia expulsats del seu
país pels pèrfids (perdoneu, però algú ho havia de dir) cristians, quan arribaven
a Penella, abans de l’última revolta que els l’amagaria per sempre més, es
giraven a fer l’última ullada al seu poble estimat. Actualment, quan algun
contestà (fill de Cocentaina) després renunciar a alguna cosa estimada li
dedica una última mirada de comiat, els seus paisans encara diuen d’ell que:
“en Penella encara es gira”. Em vaig emocionar sincerament quan m’ho explicaven
els meus amics socarrats mentre enfilàvem via amunt cap a l’altre castell de
Cocentaina, el que corona amb gran elegància el pujol mariolenc que protegeix
els socarrats de les diabòliques ponentades.
El castell s’ha restaurat amb bon gust i fa
goig de contemplar el paisatge assegut en una de les seues finestres de festeig
tot imaginant com devia ser la vida d’aquell s. XV (difícil, segurament, si no
formaves part de l’elit que es permetia tan nobles estances festejadores). A
fora plovia a cànters i un llamp capturat pel parallamps del castell ens posà
l’ai al cor i ens erissà els cabells, sobretot els del gosset que ens
acompanyava. De baixada, les vistes de Cocentaina i de tota la comarca del
Comtat ens deixaren bocabadats. El cel havia escampiat per ponent i per llevant
el rall de sant Martí es projectà majestuós sobre Penella. De nou el record d’aquells
pobres exiliats em va arrapar l’ànima. Que diferent, però, la crueltat d’aquells
avantpassats nostres i l’hospitalitat
dels amfitrions que ens alliçonaven.
A principis dels setanta alguns joves contestans
havien de tramuntar cada dia el port d’Albaida per a estudiar en l’Institut,
entre ells, Gil: el Socarrat. Quan baixàvem del castell, Gil ens explicava, amb el
seu accent entranyable, que trobar-se en aquell centre amb alumnes de tota la Vall,
xicots de poble: com ell, li va fer veure l’estudi, i probablement la vida, d’una
altra manera. I que per això ens estava tan agraït. No sé com seria ara Gil si
no haguera vingut a Albaida a estudiar (m’imagine que una bona persona i un bon
amic dels seus amics, com ho és havent-hi anat), tanmateix jo sí que m’hauria
perdut aquests genaros deliciosos que em regala cada vegada que el visite. Només
per això, ja valia la pena.
7 comentaris:
Encara no ha començat oficialment el cinquanté aniversari de l'institut José Segrelles i l'entranyable amic Gil Verdú "el socarrat"ja ha encetat la caixeta dels records!!
Recordar els moriscos com fa Joan és un altre tipus d'emoció..també enriquidora....
Que bonic, Joan! Gràcies per compartir les teues paraules.
Però no he sabut quina cosa bona de les de la foto són els "genaros", i encara m'agradaria saber per què es diuen així. Trobe que encara em pot més la passió filològica que la llaminera.
Salut! I felices passejades de dilluns!
M'unisc al comentari anterior: jo també m'he quedat a fosques amb els genaros.
I jo...
El genaro és eixe pastís rectangular de color negre. En desconec la recepta, però el sabor em recorda l'arrop. Li demanaré al meu amic Gil si ens hi pot donar més informació.
M'ha agradat l'escrit com tot el que fas i de que conescau Penella. Sols vull fer una pecissió: els moriscos quan passaven per Penella en el seu exili anaven cap Alacant per embarcar.Per anar a Dènia agafarien un altre camí.
Gràcies per la precisió. A mi també m'ha agradat el que tu fas.
Que estigues bo
Publica un comentari a l'entrada