Si no heu anat mai a Beniatjar teniu la sort
de disposar d’un lloc extraordinari per a descobrir. Això sí, quan tragineu
pels seus carrers aneu amb compte de no alçar el cap de sobte: vos podríeu
endur la impressió que la mola colossal del Benicadell se vos abalança com una
gran bèstia salvatge.
Bevem aigua fresca en la font de sant Vicent i
en fer les primeres passes pel terme, ja entenem la fama olivarera del poble.
Desenes d’exemplars fora mida (d’aquelles que exageradament solen qualificar-se
de mil·lenàries) s’enfilen tossals amunt i davallen als barrancs seguint el
perfil ondulant de les seues terrasses abancalades.
Per l’antic camí de Xàtiva, la terra ben
cultivada ens alegra el cor i la vista, però tal com ens temíem aquesta
esplendor aparent no redimeix de la decadència les antigues cases de camp. La
casa Sotorres (el topònim genuí, derivat molt probablement de sa Torre, amb
l’article salat mallorquí, s’intentà substituir, inútilment, pel de Masia del
Consuelo), presenta un aspecte tan deplorable, si més no, com els de la majoria
de masos que hem visitat fins ara. La imatge més colpidora i potser la més descriptiva
del declivi és la dels antics tractors coberts per les runes de la casa.
Ja de tornada, a la porta del bar del poble,
ens trobem una colla de jubilats que ens observen amb la barreja justa de
curiositat i desconfiança. Això sí, quan em dispose a fer-los una foto, s’hi
posen bé. Un dels vells em demana de seguida si no li’n faria una a una olivera
seua: pagant!, aclareix. Li demane un quilo d’olives i s’hi avé de seguida.
M’assenyala l’indret on la trobaré i un jove s’ofereix a acompanyar-m’hi. Només
són dos o tres-cents metres. De camí, passem per un bancal amb unes oliveres
immenses a les quals se’ls ha aplicat una poda molt severa. El jove m’ho fa
notar. L’olivera del vell, contràriament, ha estat esporgada molt lleugerament:
ocupa un espai immens i el brancatge és espessíssim. Comence a entendre la
jugada. En el poble de les oliveres no hi ha unanimitat sobre la manera com
s’han de netejar els arbres. I ara em
volen fer servir de jutge, o més bé de simple testimoni de la victòria d’una
teoria sobre l’altra. Les imatges no deixen lloc a dubtes. L’olivera poc
esporgada presenta una grumació (el grum és la flor de l’olivera, per als llecs en la
matèria) espectacular que deixa les altres a l’alçada de la sola de
l’espardenya. Quan en tornem, l’amo de l’olivera esplendorosa es limita a
assaborir la victòria amb un somriure.
Mentre prenem una cervesa a la porta del bar,
s’acosta un altre vell. El conec, és l’antic alcalde. Ens saluda i seu amb
nosaltres. De seguida enceta una conversa sobre el seu tema preferit: el Gatet
d’Otos. Els altres vells l’escolten i assenteixen. De seguida entenc que el reivindiquen
com a heroi local: per més que es diga d’Otos, sa mare era de Beniatjar i ell
hi passà els darrers ans de la seua vida. M’expliquen històries que desconeixia
sobre aquest mític bandoler del XIX (sobre el qual he escrit la novel·la Pana
Negra). M’agrada sentir-lo: parla amb el mateix fervor amb que els meus avis
m’havien explicat històries més o menys semblants quan encara era un xiquet.
Sí, Beniatjar és un poble preciós. El seu
terme és, probablement, el més bonic de la Vall d’Albaida. Les seues oliveres
(les esporguen com les esporguen) són segurament les més precioses i les més
productives. Els seus habitants són com són, com passa a tot arreu. I al bar
del seu poble t’hi pots fer una bona cervesa mentre xarres i observes la Penya.
Per si tot això encara vos semblava poc, compteu que a tir de pedra hi ha Otos,
el poble del Gatet per més que diguen ells.
2 comentaris:
Vixca Beniatjar i vixca el PAÍS VALENCIÂAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Estimat mestre Joan Olivares.
Al veure el teu article amb les corresponents fotos, m'he recordat de la meua infantesa, quan la meua iaia, asseguda baix de l'acàcia,pelava les ametles amb el seu mocador negre al cap. Malauradament, aquesta part de la casa ja no pertany a la nostra familia.Vos convide als tres mosqueters a una propera visita a la part de Ca Satorres que vàreu trobar tancada.
Salut.
Pilar Ferrer.
Publica un comentari a l'entrada