FICS
Fa temps em va eixir una berruga molt emprenyadora en la planta
del peu i vaig haver d’anar a mirar-m'ho. El metge m’hi va aplicar, durant unes quantes setmanes, un esprai que treia un gas molt fred. El tractament va resultar completament inútil. La dermatòloga
de la SS, després d’una breu inspecció, em va receptar una crema i em va advertir
que això de les berrugues era psicològic. Llavors per què em donava l’ungüent? Em
digué que perquè ho deia el protocol. Al cap d’una setmana m’havia
desaparegut la berruga sense posar-m’hi res.
Mon pare li curava les berrugues al gos posant-li en el lloc on dormia una sargantana viva dins d’un canut de canya. A ell mateix
li n’havien curat també d’aquesta manera sense ser-ne sabedor, és clar. Al poble
tots coneixem uns quants hòmens (es veu que han de ser hòmens, igual com això d’amidar
amb el mocador han de ser dones) que tenen el do de llevar berrugues i en
guarden la fórmula secreta com un autèntic tresor.
Tot això m’ha vingut al cap quan he passat per
davant d’una ginestera enorme i preciosa, ara que estan tan florides. Tenia
una branqueta enroscada formant un nus, i això és una altra tècnica popular per
a llevar les berrugues. No és difícil de veure’n pel terme, de ginesteres plenes de
nusos com aquest. Diuen que n’has de fer un per cada berruga, i que quan se seque la
branqueta se secara també el fic, com la sargantana. M’agrada la paraula fic, un sinònim de berruga derivat del llatí ficus, és a dir: figa (quina
paraula tan polivalent).
1 comentari:
M`ha semblat una mgnífica narració breu!
Publica un comentari a l'entrada