OBSOLESCÈNCIA OBSOLETA

Anit, mentre veia el reportatge “obsolescència programada”, vaig sentir vergonya de ser humà. No pel fet que algú de la meua espècie, persona, empresa, societat, país, sistema… haguera posat en pràctica en el seu moment aquesta mena de sistema productiu, sinó perquè a hores d’ara encara hi ha qui el defensa ideològicament (en la pràctica el defensem tots). Les dades que ens està donant la realitat són tan aterridores, que obstinar-se en seguir el camí que ens ha conduït fins ací només ho justificaria una miopia extrema o un menyspreu absolut de les persones i de la societat. Si seguim aquest camí de destrucció, en uns pocs anys haurem exhaurit els recursos naturals i haurem convertit la terra en un gran abocador d’escombreries. Sobre el que vindrà després d’això, només podem assegurar que res de bo. No per a la Terra, ella seguirà durant quatre o cinc mil milions d’anys més, fins que se la berene el sol. Tampoc per a la vida, acostumada a superar catàstrofes d’aquest calibre i de més grosses i tot. El mal serà per a algunes espècies, que no resistiran la pressió i desapareixeran. I especialment una: l’homo sapiens, que encara que sobrevisca veurà dràsticament modificades les seues condicions de vida i acabarà patint. Però el que més em preocupa de tot això, més que el drama com a espècie, com a membre d’una societat i d’una cultura, és el drama personal. La gran quantitat de patiment individual que generarà aquest futur a què ens aboca la societat del consum, del creixement indiscriminat i injustificable. He dit que generarà? Doncs, no, no volia dir això, volia dir que ha generat, que genera i que generarà, i em pareix que no cal posar exemples.

Per sort, al reportatge també hi eixien hòmens i dones que es preocupaven perquè això no passe, o encara que només siga per mitigar-ne els efectes, i això, veus tu, em va reconciliar una miqueta amb mi mateix. Una miqueta, sí. Ara només em falta aplicar-m’ho a la vida, al dia a dia. No serà fàcil, ja  ho sé.