altra vegada la fagina

Com que per fi li he pogut fer una foto al pi de la fagina, reproduisc l'article de l'altra vegada, ara ben il·lustrat. Si algú ja l'havia llegit, doncs això que s'estalvia.

Va ser la nit de Cap d’Any d’ara fa uns set o huit anys, que anàvem a sopar a Xàtiva a cals nostres amics Gemma i Toni. Llavors encara no hi havia la carretera de l’Olleria i havíem de fer marrada per la que serpenteja al peu de la serra del Benicadell; per si no l’heu transitada, una de les més boniques de la rodalia. Entre Otos i Carrícola hi ha un mas que es diu Muntis i de seguida que el passes ve una revolta a l’esquerra, una baixadeta, una revolta a la dreta i una recta que davalla fins a un pontet que creua el barranc del Pleit, tot això en terme de Bèlgida. A la meitat de la darrera baixada, la carretera s’estreny per una antiga androna que la travessa. Des d’uns metres abans hi vam veure unes ombres estranyes que saltaven de la cuneta al bell mig de l’asfalt. Vaig xafar el fre amb força i el cotxe es va aturar a molt poca distància de l’aparició. De seguida vam distingir dos animalets de la grandària d’un gat, poc més o menys, que jugaven i saltaven completament aliens a la presència del cotxe. Tenien una gran taca blanca en la pitrera, la cua grossa i esponjada com la d’una rabosa i la cara petita amb el musell fi com el d’una mostela. En qualsevol cas es veia ben clar que no es tractava ni d’una cosa ni de l’altra. Les bestioles saltaven i es feien grans festes, talment una parella d’enamorats que es festegen. S’hi van passar una bona estona, potser tres o quatre minuts, i finalment un d’ells travessà la carretera ràpidament i saltà sobre la soca d’un pi monumental que presidia el matollar del marge esquerre. El seu company va dubtar una mica i després el va seguir fins a la soca del pi. Allà no hi arribava gaire la llum dels fars, però encara en distingíem les formes juganeres de la feliç parelleta. Finalment s’enfilaren soca amunt i desaparegueren entre el brancatge esponerós.
Així que arribàrem a Xàtiva, vaig consultar l’Enciclopèdia dels meus amics i hi vaig localitzar un animalet que s’assemblava molt al que havíem vist a la carretera excepte en la taca blanca en el pit. Es tractava d’una marta. Després de les vacances de Nadal, ho vaig consultar al meu amic Toni Conca, eminent boletaire i biòleg de professió, i em va dir que no podia ser una marta perquè aquesta espècie només es cria en l’alta muntanya, però que si que podia ser un parent seu anomenat fagina. Vam buscar fotografies de fagines (garduña en castellà) i vaig comprovar que efectivament aquell era l’animalet que havíem vist, amb la seua taca blanca, la seua cua grossa i el seu morret prim. Com que mai no n’havia sentit parlar, m’hi vaig interessar i vaig trobar estudis sobre els seus hàbits i la seua distribució geogràfica, i, efectivament, al Benicadell se n’havien localitzat. Després ho vaig preguntar als caçadors més vells del poble i alguns em confirmaren que n’havien caçat amb llaç i em digueren que el seu nom popular era fugina.
Uns quants mesos després, me n’anava a treballar a l’institut d’Albaida (sempre hi vaig per aquesta carretera de l’ombria del Benicadell, privilegis de viure a Otos), i quan m’acostava a l’androna de la baixada de Muntis, vaig veure un animalet mort enmig la carretera. Dissortadament es tractava d’una pobra fagina que havia atropellat algun cotxe, molt probablement una de les dues que havia vist aquella nit màgica de Cap d’Any. Quan la vaig tocar encara era calenta. Devia pesar tres o quatre quilos i tenia el pelatge més suau que mai havia acariciat. La vaig carregar al cotxe i la vaig dur a l’institut. Se la quedà un professor de biologia que diu que practicava la taxidèrmia.
Després d’aquell dia, cada vegada que enfilava la darrera baixada de Muntis cap al barranc del Pleit i contemplava el magífic pi de les fagines, m’embargava un sentiment contradictori de tristesa i d’alegria: de tristesa per la fagina morta i d’alegria per la que encara deu trescar pels boscos incipients de l’ombria…
Però els disgustos encara no s’havien acabat. Fa unes setmanes, anava de camí cap a l’institut, vaig passar el mas de Muntis, vaig girar la revolta a l’esquerra i vaig fer la primera baixadeta, vaig girar la revolta a la dreta i…vaig contemplar la desgràcia en tota la seua magnitud: el pi de les fagines havia desaparegut. Algú l’havia talat amb una serra mecànica i a penes n’havia deixat un monyó de soca amb una creu roja condemnatòria.

SANTA TERESA DE JESÚS

L’any 1582, el papa Gregori XIII va ordenar la reforma del calendari. La raó era que amb el calendari Julià (vigent des que l’havia instituït Juli Cèsar) l’any civil no s’acabava d’ajustar amb l’any astronòmic. El desajust és d’uns tres dies cada quatre-cents anys, però després d’una llarga vigència, l’error acumulat era de més de deu dies. Així, l’equinocci de primavera es produïa l’onze de març en compte del vint-i-un com manava concili de Nicea de 325 dC.
El nou calendari, anomenat Gregorià en honor al sant pare, entrà en vigor en els diferents territoris de l’Estat Espanyol el dia 4 d’octubre de 1582, i la seua aplicació pràctica es limitava dues accions. La primera llevar tres anys bixestos cada quatre-cents anys; la segona, avançar de colp deu dies de calendari. Aquesta segona, que és la que ens interessa, féu que l’endemà del 4 d’octubre de 1582 fóra el 15 d’octubre i no el 5.
Va voler la casualitat que santa Teresa de Jesús es morira aquell mateix dia 4, amb la qual cosa el seu soterrar (si fou l’endemà ,dada que desconec), quedara datat el 15 d’octubre: aparentment, 11 dies després.Aquesta anècdota resultava un encertat auguri del que havia de passar després amb el cos de la santa d’Àvila, exhumat en nombroses ocasions i trobat sempre en estat incorrupte. De totes les parts del seu cos, la més famosa és el braç, que li fou amputat en la primera de les exhumacions i que Franco guardava gelosament en una habitació del Pardo per protegir-se de les malignes influències de la massoneria i el comunisme.

NO M'HI TROBE

Anit, després d'escoltar Pep Botifarra amb un fred que pelava i a pesar de la xamorrera (a Ontinyent en diuen capoana) que arrossegava, encara em vaig apuntar a l'última xarradeta al celler de Ca les Senyoretes. N'érem una bona colla: Paco uendo, Mercè uenda, Bea pixorra, Toni Tijerín, Pep Albinyana Proteic, Immeta la Punxa, Sunsion de Cales, Natzari Cansalà i un servidor. Si haguera de fer un resum dels temes que vam tractar, de res tinc gana l'embolic que armava. Però només vull parlar d'un assumpte que va quedar pendent. La cosa anava de trobar exemples en que es conservava l'ús del pronom hi fora del d'acompanyar el verb haver. Jo en vaig proposar tres: s'hi val, s'hi veu i s'hi troba. En els dos primers hi havia acord unànime, però el tercer me'l posaven en dubte. Això els més discrets, que eren la majoria, perquè el meu amic Natzari es limità a afirmar que això no existia, que no ho feia servir ningú i que m'ho havia inventat. Ell ja ho té això, una tacte innat que el fa inconfusible i adorable.

Jo no ho havia de consultar a ningú per a saber-ho perquè que no m'hi trobe ho he dit tota la vida i no ho he aprés als llibres sinó que ho he heretat de la parla familiar. Però per si hi quedava cap dubte, hui he consultat la meua enciclopèdia preferida: la tia Maria (per cert, Botifarrona ella). Simplement li he dit: vosté sap que vol dir que no s'hi troba?, i ella m'ha contestat sense dubtar un instant que això significava que no es trobava a gust en algun lloc. Definició perfecta. Per si no n'hi havia prou, després encara m'ha dit que era com "estar amprat". Ala, veges on t'han pegat. Per cert, que Sunsion estava de testimoni.

Havia dit que només parlaria d'un tema, però és que sobre la marxa me n'ha vingut al cap un altre i ara no me'n puc estar d'explicar-lo també. La cosa era si algú coneixia la frase "a temps arrere", i en cas que la conegueren, si aquesta "a" del principi la feien àtona o tònica. Perquè si era tònica, llavors hauria de dur hac i si era àtona, no.

Potser alguns pensaran que no és normal que a quina hora de la nit hi haja gent que
passe les hores amb aquests romanços, i tindran tota la raó del món, de pensar-ho, però és que nosaltres no devem estar bé del tot amb aquesta dèria per les paraules. En qualsevol cas, si ningú té una opinió al respecte, serà benvinguda i ben escoltada.

Felip del Cabàs

Felip va viure tota la vida en un cabàs. Quan jo era molt menut, ell ja era gran, si més no, a mi m’ho pareixia. Sovint ens demanava, als xiquets, que l’agafarem de les anses del cabàs i el transportarem cap ací o cap allà: del casino del Caro al del Pollastre, del camp de futbol a sa casa... Deien que de jove podia caminar tot solet arrossegant-se sobre el cabàs amb la força dels braços. Deien també que tenia molta traça amb les mans i construïa instruments casolans reciclant els poquets residus sòlids que es produïen en aquell temps. Amb fils de ferro, llaunes de conserva, cartons i trossos de fusta, feia gabietes, tapes de cassoles, joiers, etc.
Tenia mal geni, no sé si era el seu de natural o si l’havia anat adquirint a poc a poc com un mecanisme de defensa. El ben cert és que li servia perfectament per fer-se respectar. No vol dir això que no li férem isetes, ja ho crec que li’n féiem, i de grosses, però només de forma excepcional, i podríem dir que la seua vida de cada dia transcorria amb una certa dignitat pel que fa a les relacions amb el seu entorn. De tota manera, el que més ens ha quedat en la memòria són precisament aquelles malifetes: les bromes petites i grosses, sovint de mal gust, i les putades amb majúscula. Una de les més cruels que recorde va ser dur-lo al costat d’una olla (un vesper de vespes terreres) i llançar-hi una pedra per tal que les vespes n’eixiren ben enrabiades.
Però també ens queden molts records agradables perquè, a pesar que sempre renegava de tothom i que tothom havia renegat d’ell alguna vegada, també és veritat que tots ens l’estimàvem una miqueta, i no necessàriament per simple compassió. De fet per a nosaltres era del tot natural veure’l cada dia en el seu cabàs, i només quan algun foraster ens en parlava amb admiració ens adonàvem de l’extrema peculiaritat del nostre Felip.
Moltes vegades els xicots de l’equip de futbol Otos F:S: el carregaven a la furgona i se l’enduien als pobles on disputaven els seus partits. A ell li agradava molt viatjar i per més que intentava dissimular-ho se li notava la cara de felicitat així que l’havien pujat al vehicle. Una vegada uns jóvens se’l van endur a la platja de Gandia, ell segurament no havia vist mai el mar i li devia fer molta il·lusió. El van acostar a tocar de les ones i li van fer unes quantes bromes. Després se’l van deixar una estona amb el seu barret de palla i allunyat de l’aigua mentre ells es banyaven. Quan van tornar, se’l van trobar que havia replegat una bon grapat de duros que la gent li havia donat pensant que demanava almoina.

Unes persones de València, que tenien casa al poble i hi venien a festes o en ocasions assenyalades, li van comprar una cadira de rodes. Ells es devien pensar que li feien un favor, però la realitat fou una altra. Així com abans els xiquets solíem queixar-nos quan ens demanava que el traslladaren, ara amb la cadira ens disputàvem l'honor de fer-li de xofers. Si una simple roda de llanda amb un pal ja era un joc preciós en aquell temps, imagineu què seria un carro amb rodes i que el podies conduir. El cas és que Felip es trobava indefens muntat sobre el carret, qualsevol monyicot el podia traslladar fàcilment sense que ell hi poguera oposar resistència, i més d’una vegada li vam gastar la broma de deixar-lo anar costera avall i fer com que l’abandonàvem. La sang no arribà mai al riu, però ben prompte Felip va decidir que tanta modernor no feia per a ell i tornà al seu cabàs d’on ja no es tornà a moure fins que va faltar. D’una pulmonia, diu què.

Rossinyols

Amb les pluges d’aquests dies ens retorna la il·lusió dels bolets. L’any passat va ser un any plovedor de veritat i esperàvem que la campanya fora ben complida, però ens vam endur un bon desengany. Després d’uns primers dies esperançadors, la cosa va anar a menys i en poc més d’una setmana quasi que ja no quedava res de bo per la serra.
Els boletaries valldalbaidins, com la majoria dels valencians, ens centrem bàsicament en els lactarius sanguifluus i el lactarius deliciosus, que a la part de ponent anomenen pebrassos i a la de llevant esclata-sangs. La isoglosa es troba precisament entre Otos i Bèlgida, a només dos quilòmetre de distància, en el primer són esclata-sanguers i en el segon, pebrassers.
L’esclata-sang és sens dubte una espècie deliciosa i molt abundant en les nostres serres, quan el temps acompanya, però també n’hi ha d’altres bolets menys coneguts que s’han trobat i consumit tota la vida. Les morenes, quan encara conserven les làmines de color clar, són delicioses, i les turmes, tot i que no són massa saboroses, també les consumíem barrejades amb ou o en algun guisadet.
Jo creia que al Benicadell ja no es criaven més espècies comestibles, però l’any passat vaig tenir una agradable sorpresa. Baix d’un carrascot vaig trobar una rotglada de bolets grocs que no havia vist mai abans en aquesta serra. Eren rossinyols, una espècie molt apreciada en altres contrades però pràcticament desconeguda per ací . Ja vos podeu imaginar que no diré exactament el lloc a on els vaig trobar. Si ho diguera, trairia un dels principis fonamentals de tot bon boletaire: "mut i a la cistella". Això sí, vos puc dir que estaven boníssims.

Adéu Saoret

M’acabava d’alçar i endreçava uns papers per a posar-me’ls en la cartera. He sentit un toc de campana i el cor se m’ha contret dins del pit. Tot seguit n’han sonat dos més, els que faltaven per a completar la tonada fatídica... i la repetició melangiosa, tètrica... En un instant m’han passat pel cap totes les persones que es podien haver mort: els ancians, els malalts... M’he trobat assegut davant l’ordinador sense veure-hi res i amb un gran pes enmig pit. He sentit passar dones que venien de comprar el pa i hi he parat atenció. Una era la nora d’en tal, que feia temps que estava malament... podia ser... però no, no anaven de morts els comentaris... Ha passat un altre grupet. Una veïna ha obert el postic i ha demanat sense preàmbuls: “qui s’ha mort?”. “Salvador el de la Regina”, li han contestat. I ja no han calgut més paraules. Fa temps que ho esperàvem. Salvador havia agafat un càncer d’aquells terminals. Li havien dit que en tenia per a uns mesos i així ha estat.
Salvador havia estat un xiquet de la inclusa. Son pare i sa mare, el tio Salvador i la tia Maria la Regina, no en devien poder tindre, de xiquets, i se’l van traure de la casa. Fa molts anys tenien una paqueteria a la plaça del poble, allà recorde haver comprat uns bolis “Jovi”, que sempre vessaven la tinta... segur que més d’un otosí recordarà hui aquella botigueta de la tia Maria la Regina. El tio Salvador era un home especial, així com els altres tenien matxos, ell sempre havia tingut una haca i un carro. També tenia una dalla, i no conec cap altre home del poble que en tinguera. Mon pare li l’havia demanada alguna volta per a segar l’herba de davall les oliveres els anys molt plovedors, que s’hi feia un brossegal de por i com que la terra era molla no s’hi podia entrar a llaurar amb el tractor.
De jove, Saoret era el porter de l’equip de futbol d’Otos (el de l'esquerre de la foto), l’Otos FS, que volia dir “Futbol Sarga”. El nom es devia a que tots els jugadors treballaven en la sarga, fent cistelles d’aquest material per a folrar garrafons. També era molt afeccionat al futbol com a espectador, i la seua gran passió era el Barça.
La casa on vivien la va comprar l’ajuntament fa anys i la va tombar per ampliar el carrer de sant Roc, que és l’entrada del poble per la part baix. Quan l’estaven buidant, li vaig preguntar a Salvador si li feia res que agafara el toc de la portella, on sempre havien tingut l’estable. Em va dir que me’l podia quedar. Ara el tinc en la meua col·lecció d’andròmines, penjat en la terrassa de casa. Després d’allò, se’n van anar a viure al carreró de l’Església, en una caseta on abans havia viscut una família que es deien “els Castellans”, perquè parlaven castellà. Els Castellans venien d’Altura, un poble del nord del País Valencià. Em pareix que eren una mena d’exiliats de guerra o alguna cosa així. Sí que he sentit dir que estaven molt agraïts al poble perquè, a pesar de les circumstàncies, els havien rebut molt bé, com uns veïns més...
Salvador depassava la cinquantena i mai no se li havia conegut una nóvia formal. Quan pensàvem que es quedaria fadrí per sempre, un bon dia es presentà al poble amb una jove. Al cap d’un temps, se’n va anar a viure a Ontinyent, d’on era la xicota, i més avant els va nàixer una xiqueta que, ben segur, va ser la més gran alegria de la vida de Salvador.
Un bon dia vaig veure que en la porta de la caseta del carreró de l’església havien penjat un cartell que deia: “se vende”. Em va estranyar, perquè sabia que Saoret s’estimava molt el poble, però vaig pensar que no li devia convindre mantenir dues cases i havia decidit desfer-se d’aquesta. Aquell mateix dia, algú em va explicar això del càncer. També em digueren que Salvador, així que havia sabut el seu estat, decidí vendre tots els seus béns per a donar-los a la seua filla i a la seua xicota. Es veu que no s’havien casat i que podia haver-hi problemes legals si no ho feien així...
Salvador s’ha mort el primer dia de la tardor de 2008. No sabria dir per què, però a la tristesa que sempre acompanya la mort de qualsevol conegut, en aquest cas se n’afegeix una altra. Per alguna raó que per més que m’esforce no sé explicar, o que potser ja ha quedat explicada, Saoret sempre ha ocupat un lloc especial en el cor de molts otosins, i el seu record el continuarà ocupant.
Adéu Saoret... i records a l'Ovidi.

brúixoles solars per a carros de combat

Durant la segona guerra mundial, els carros de combat de l'exèrcit americà empraven una brúixola solar per a orientar-se pel desert. La raó és que els tancs tenen una estructura metàl·lica que distorsiona completament el funcionament d'una brúixola magnètica. El sol, en cavi, no enganya mai. Per a fer funcionar una d'aquestes brúixoles és suficient que sapiem la data i la latitud del lloc i que col·loquem aquesta informació sobre les escales corresponents, després, s'ha de fer coincidir l'ombra del palet amb l'hora i llavors la brúixola queda perfectament orientada. La precisió de les bruixoles solars és altíssima i a més assenyalen directament el nord geogràfic, i no el magnètic de les brúixoles convencionals.

També hi havia brúixoles d'aquest tipus per a avions i vaixells. Algunes basades en la posició del sol i altres en la de les estreles. Aquests instruments no els feien servir només els americans, però els d'aquest país són els més fàcils d'aconseguir en l'actualitat. D'aquest tipus de brúixola en podreu veure tres molt diferents en la col·lecció d'instruments solars de Ca les Senyoretes. La foto adjunta és d'una brúixola solar de carro de combat en funcionament.