GOS RABIÓS

He llegit al meu mur un article atribuït a Jiménez los Santos (no en tinc evidències, però tant se val qui l'haja escrit) en el qual es critica els mestres actuals (tots) basant-se en una informació de la Comunitat de Madrid que deixa en evidència la ignorància supina d’uns pocs pretesos mestres. L’article és de manual de demagògia: en primer lloc trau conclusions generals (sobre tots els mestres) a partir d’unes mostres individuals (uns quants interins presumptament analfabets), en segon lloc toca el tendre del ciutadà mitjà esmentant un passat idíl·lic (ai la infantesa!) en el qual tot era més bonic i molt millor que en l’actualitat.

Doncs si s’hi val a posar uns quants exemples per a traure conclusions generals, jo hi posaré els meus: sóc mestre (o com li vulgueu dir) des de  fa més de trenta-un anys, i he conegut molts col·legues d’una categoria indiscutible. Mestres amb una cultura general immensa i amb una dedicació total a la tasca docent, grans professionals i excel·lents persones. També n’he conegut d’altres tipus ‒només faltava que en un col·lectiu tan extens no hi haguera varietat‒, però menys. Per una altra banda, de menut vaig anar a escola, i vaig tenir mestres molt variats, alguns no sabien fer la o amb un canut i havien obtingut el títol per simple afinitat política amb el règim. En vaig conéixer de pederastes, de borratxos i de tan porcs que no sabien la utilitat d’una pastilla de sabó.

Si s’hi val a fer demagògia, hauria de dir que els mestres d’abans eren feixistes, pederastes, borratxos i porcs, però no ho diré. Abans n’hi havia de tot, com ara, tot i que la circumstància política propiciava encara més corrupció que l’actual, si això es pot imaginar.

Per sort, la majoria de la gent no es deixa seduir per aquests manipuladors de la realitat, i per això en recents enquestes s’ha posat en evidència que la professió de mestre és una de les més valorades pels ciutadans, mentre que la de periodista una de les pitjor valorades. Tampoc no cauré en el parany de dir que tots els periodistes són dolents, però sí que em fa l’efecte que el periodisme, en general, travessa un moment més difícil que l’ensenyament, que ja és dir.

I quina intenció pot tenir aquest intent dels polítics madrilenys i la seua caverna a desprestigiar el magisteri. Doncs és molt senzill, tots sabem de les retallades hagudes i ens esperem les que encara han de vindre. I quina millor manera de justificar-les que acusant uns quants mestres de manca de professionalitat? Passar d’uns quants a tots ja es brossa de riu per a aquests gossos de presa del poder.

LA MARJAL DE XERACO

Amb una lucidesa impròpia d’un xiquet de 12 anys, Josep Pérez li va dir a son pare que no llaurava més, que se n’anava a estudiar a l’institut d’Albaida. Era l’any 1965, una època no gaire propícia a les revoltes, però Josep ho va aconseguir. Amb aquell gest va privar Beniatjar d’un bon llaurador, però li donà al país un bon mestre. Ara ja és jubilat, i es va prestar amablement a fer-nos de guia per la marjal. Josep havia estat més de vint anys mestre de Xeraco, i allà havia conegut Batiste Bofí, lutier jubilat i activista sempitern de les causes nobles (no sempre perdudes), gran coneixedor de la terra i la història del seu petit país. Amb un gran gest de saviesa, Josep traspassa el testimoni de guia a Batiste Bofí.

El de Xeraco coneix la marjal com la palma de la seua mà, i ens aboca una rere l’altra velles històries de pesqueres impossibles, de mengeres festives, de misèries i alegries, de pobrets de solemnitat i guàrdies civils corruptes. Els nostres ulls intenten maridar aquelles imatges que brollen de la veu de Batiste amb les extensions interminables d’hivernacles plastificats.

Estem en una finca particular de 1500 fanecades d’una de les terres més fèrtils del país. Milers i milers de metres quadrats plantats de pèsols, de grelos, de carlotes. En un mostra de reflexos matemàtics, Casimir alfarrassa 500. 000.000 grans de pèsols. Els grelos s’exporten a Galícia i a Portugal. Ja ho sabeu, quan demaneu un lacon con grelos a Ourense, molt probablement els grelos són de Xeraco.

Al final, les roses. Una gran nau amb milers i milers de roses. Hidalgo, el propietari, ens deixa bocabadats amb al seua saviesa, la seua dedicació i la seua il·lusió, després de més de quaranta anys al cap de l’empresa. Li demanem quantes roses hi deu haver, fa un alfarràs ràpid i diu: unes 100.000: ací tot són grans potències de 10. Fa goig de veure una empresa com aquesta, acostumats com hem estat durant anys, els valencians, a veure desparéixer les empreses productives i a brotar en el seu lloc empreses fantasmes de construcció, serveis, serveis de la construcció i construcció de serveis. Allà no, d’allà ixen carlotes, grelos, pésols, taronges, i roses... Sí, les roses del proper sant Jordi hi són totes a punt. Les van podar el dia 10 de gener (poda samurai) i estaran bones per a collir vespres de sant Jordi. Ja ho sabeu: si regaleu o us regalen una rosa (recomanable sempre que s'acompanye amb un llibre) potser havia estat un dels capolls de la foto.

LA PASSEJADA DEL DILLUNS (masos)

LA PASSEJADA DEL DILLUNS

Pel camí de Suagres he descobert un arbre que fa temps que no veia, i n’he recordat el sabor i la textura dels seus fruits singulars. Recorde que n’hi havia de dues classes, de groges i de roges, i aquest em pareix que és de les roges, encara més rares. Ja en deuen quedar molt pocs.

Suagres emociona i deprimeix alhora. El seu estat d’abandonament es fa tan evident. Recorde quan hi vivien el tio Pedro i la tia Tomasa, que no tenien per a passar, però no s’estaven de convidar-te a berenar si els feies una visita.

 De camí cap a casa, he vist Muntis i la Plana, dos altres masos que encara se sostenen, qui sap fins quan. A Muntis vivien les senyoretes i a la Plana el masover que em van inspirar una escena, gens eròtica, de Dies de verema. Fa uns anys veiem aquell món des d’una distància tan gran que fins i tot ens feia una certa gràcia la misèria i la resignació, com si aquella fóra una època superada. Ara, però, ja no en fa tanta de gràcia: eh que no?

Per si a algú li abelleix de llegir-la, ací va l’esceneta entre les senyoretes i el masover

El darrer dissabte de maig, el tio Salvador s’aplegà a casa per a dir-li a mon pare que preparara la tartana per a dilluns vinent, que les senyoretes, com cada any, vindrien en tren fins a l’estació de la Vila. L’endemà diumenge es tragué el carret de l’estable nou, d’on només eixia quan les mestresses el necessitaven, es desempolsegà i es féu ben lluent. Dilluns a l’eixida del sol, ja estava mon pare de camí a l’estació. Una mica temorenc, perquè el geni d’aquelles dones es veu que intimidava de veres, però content i il·lusionat al mateix temps. Encara que elles ja sabien la bona nova, l’home estava desitjós de comunicar-los personalment el naixement del seu primogènit.

Des del mateix moment en què les va veure baixar del tren, s’esforçava a descobrir en la seua mirada un senyal de complicitat que ell hauria interpretat com una autèntica felicitació. Però les senyores es limitaren a manar-li que carregara els baguls i els fardells en el portaequipatges, sense dignar-se ni tan sols a mirar-lo a la cara. Així que va estar tot carregat i les dones acomodades en els seus seients encoixinats, Manel se sobreposà a la seua pròpia timidesa i els ho amollà:

–Vostés ja ho deuen saber, senyoretes; però, ara quan el vegen, se’n faran creus, del xiquet tan bonic que tenim.

–Sí, Manel, sí.  Ja ens ho ha dit el tio Salvador, que teniu una criatura.

Contestaren elles sense dissimular la seua indiferència. Que despagat que es degué quedar, el pobre. “Deu ser que estan cansades del viatge”, va haver de pensar per no fer-se de mala sang.

A la mateixa entrada del camí que condueix a la casa gran de Torrella, hi ha la vivenda dels criats. On vivíem nosaltres. En passar per davant mon pare aturà l’haqueta, pensant encara, l’infeliç, que les senyorangues voldrien, primer que res, passar a veure el nounat. Elles, totes amoïnades, es limitaren a manar-li que no s’aturara, que s’afanyara cap a casa, que estaven molt cansades del viatge. Mon pare premé les dents i obeí sense dir ni piu.

Però era tan bona persona que no sabia malpensar de ningú. Quan va arribar la poqueta nit i va tornar del bancal, es va llavar ben llavat, li va dir a ma mare que em posara els millors bolquers i amb tota la il·lusió del món es va presentar a la casa gran a mostrar el seu fill a les senyoretes. Ell no sabia ben bé el que tocava fer en estos casos; però li havien dit els del mas veí de Sergaus, que ja en tenien quatre, que pel naixement de cada fill, l’amo els havia fet una bona estrena. No crec que ho fera mogut per l’interés (mon pare no era així), però segur que, després d’haver parlat amb els de Sergaus, sí que hi havia pensat, en el regalet. En aquell temps no era com ara. La misèria cascava de valent, fins al punt d’endur-se moltes vegades el milloret de cada casa, i qualsevol ajudeta es rebia com aigua del cel. Doncs allà el teniu, tot ufanós, amb el xiquet al braç, cara a la casa gran.

De bon començament ja no pintaven bé les coses; el feren esperar més de mitja hora abans que les senyores es dignaren a eixir a rebre’l. A mon pare, que ja ho he dit que era molt bona persona, li mancaven altres virtuts; com ara, la paciència. Estigué ben temptat de fer mitja volta i deixar-se-les amb un pam de nas, les marqueses. Però sabia el que es jugava: el pa del seu Nelet, que el tenia allí mateix, al seu braç, i el futur de la seua família. Només això el va retindre en aquella llarga i injustificable espera.

Quan les senyorangues es van decidir a eixir, mon pare es va oblidar de tots els mals pensaments que havia tingut i em presentà amb orgull. Elles, diu que em feren una simple reüllada, i sense ni destapar-me la cara de les modestes randes amb que m’havia bolcat ma mare, soltaren un convencional: “quin xiquet més bonic. A qui li sembla?”. Tot seguit, sense ni esperar-se a la contestació de mon pare, obriren un armari de paret, amb quatre voltes de clau, en tragueren una ampolla polsosa i el convidaren a una diminuta copeta d’aiguardent.

Mentre se la bevia, el metrallaren a preguntes sobre les collites que s’esperaven i sobre les despeses que havia tingut mentre elles eren fora. Ell s’havia posat ben nerviós del poc cas que m’havien fet, però es consolà amb el pensament que potser s’arreglaria tot al final amb una bona estreneta.

Més d’una hora, el tingueren demanant-li per tots els detalls de l’heretat: que si l’alçada de la sembra, que si l’escombrada de la vinya, que si la grumada de les olives, que si la raguda dels màrgens, que si els primers albercocs... Però no s’oferiren a reomplir-li la copeta, això sí que no: una i prou.

Després del comiat, quan mon pare ja encarava la porta amb el cap cot, resignat a quedar-se sense estrena i sense dignitat, encara el cridaren i li digueren: “Manel, volem que sàpies que estem molt contentes amb el naixement del teu fill”. Ell es va refer una miqueta, potser encara s’arreglaria tot amb un sucós detallet. Després afegiren: “perquè així, el dia que tu faltes, ja tenim qui ens porte l’heretat”.

Encara recorde la cara de mil dimonis que posava mon pare quan arribava en esta part. Se li feia tan roja com la devia tindre jo quan em vaig fotre la maçada al dàtil; però els ulls no se li feien plorosos,  se li feien tan brillants que gairebé treien espurnes.

Dues setmanes més tard, eixíem del port de Barcelona, camí de l’Argentina. Vora cinc anys ens hi vam passar, entre Buenos Aires i Mendoza, i hi van nàixer el meu germà Martí i la meua Germana Glòria.

L'INNOMBRABLE

Qui no se'n recorda de la pel·li "El bueno el feo i el malo"? En aquella pel·lícula, hi ha uns plans espectaculars (per a l'època) en què es produeix la voladura d'un pont en el moment en què el travessa un batalló de soldats de la guerra de Successió americana. Doncs aquella voladura és l'origen de la llegenda de l' "Innombrable", malnom de J. Anton Pérez Giner, un productor valencià resident a Barcelona sense el qual no es pot explicar la història del cinema espanyol i català dels darrers 50 anys. Segons explica J. Anton en la seua biografia "la veritable història de l'Innombrable" (Ed. Portic, 2008), els extres eren soldats de l'exèrcit espanyol comandats per un coronel. La construcció del pont que s'havia de volar havia trigat vora dos mesos i per fi havia arribat el moment de rodar la gran voladura. Un dels tècnics va pensar que el coronel era la persona adequada per a efectuar-la i ho deixà en les seues mans. Sergio Leone va començar a donar instruccions: "Tutti pronti", per tal que les càmeres es posaren a punt. El coronel que va sentir el missatge del director italià, connecta els  cables i el pont saltà enlaire quan encara no hi havia cap càmera en marxa.
En aquell moment J. Anton no era al rodatge perquè s'havia desplaçat a Almeria per assumptes de producció, però per alguna estranya raó, el fracàs del pont es va atribuir a la influència maligna del seu nom. Algunes casualitats posteriors refermaren el fet, i entre els professionals del gremi s'estengué la teoria que el seu nom autèntic causava estralls, de manera que decidiren caviar-li'l per el de l'Innombrable, que encara hui conserva. Ahir vam tenir el gust de conéixer-lo personalment en l'homenatge que li retérem a Otos i Ontinyent, i si la seua categoria professional va quedar absolutament refermada per tots  els professionals assistents, la seua alçada humana se'ns va fer ben palesa als ulls de tots els que tinguérem la sort de compartir el dia amb ell.

Versets de sant Antoni

Enguany els versets de sant Antoni del porquet s'han vestit de festa major. Amb la col·laboració de l'editora del departament de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló, els hem publicat en el format dels gojos tradicionals i en paper d'alta qualitat. Si en voleu un exemplar, veniu a Otos dissabte o diumenge vinents, que celebrem la festa del patró dels animals. 

PROFESSIONALITAT

De camí cap a Barcelona vaig explicar als companys de viatge algunes de les meues estranyes lectures. En realitat no tenen res d’estrany si s’explica el camí per on han anat a parar a les meues mans. Però com que això no ve a compte, anem al gra: doncs que m’estava llegint el llibre “Voyages dans la Basse et la Haute Égypte pendant les campagnes de Bonaparte, en 1798 et 1799”, en un dels capítols del qual s’explica la manera com es capaven els esclaus per vendre’ls després en el mercat al doble de preu que els sencers. Transcric literalment el procediment després d’advertir que tot plegat podria ferir algunes sensibilitats: “l’operateur prenne d’une main le scrotum et la verge qu’il tend légerement; puis, avec un rasoir d’autre main, il enleve tout d’un seul coup. Cette operation, quoique très-simple en elle meme, exige une certaine dextérité et de l’expérience: car si l’operateur tend trop les parties, et qu’il les coupe de trop près, le patient périt facilement: si au contraire il ne tend pas assez ces parties, il résulte, par la suite, une espece moignon qui rend l’eunuque difforme...”. Ja veieu, el capador professional havia de saber-se deixar l’entrecuix de l’eunuc netet com el d’una xiqueta, sense monyons que l’enlletgiren als ulls del seu comprador.
I ara vosaltres direu: quines coses de més poc trellat que té aquest home. I segurament teniu raó, però és que mireu: quan tornàvem cara a casa, se’ns va acudir de passar per l’Aeroport (posant-lo amb majúscula, ja no cal que en diga la ubicació). I la primera cosa que hi vam comprovar és que el lloc s’ha convertit en una destinació turística de primer ordre: hi havia desenes de cotxes fotografiant el gran eunuc de l’entrada. La segona, que el capador era un professional de primera.

SANT ANTONI 2013

Pare nostre sant Antoni,

un any més en vostre honor,

el carrer vos farà festa

amb gran goig i devoció.

Tindreu fogueres i misses,

i complida processó,

visita de gats i gossos,

potser d’algun ruc i tot.

No patiu per estes coses,

sentim tant la tradició

que ans ens llevàvem el wifi

que  ens oblidàvem de vós.

Però si no ens véieu riure,

no vos estranye tampoc,

fa temps que una gran tristesa

se’ns ha apoderat del cor:

les fàbriques estan buides,

els bancals semblen ermots,

no hi ha qui trobe faena

i els jóvens se’n van pel món:

el poble se’ns va quedant

com una corfa sense ou,

i aquells que encara aguanten

han hagut d’alçar el rajol,

i els estalvis que tenien

se’ls papen a poc a poc.

La cosa pinta molt lletja

i diuen que va a pitjor.

Per  a postres molts polítics,

quan ja els hem donat el vot,

es dediquen a fer el llonguis,

i de forment, ni un brot.

La culpa sempre és de l’altre:

“que bona persona sóc!”,

quatre colps enmig del pit,

i a prendre la comunió,

i si passen fam els pobres,

que capten pels carrerons.

Madrid està ple de lladres,

Barcelona, robadors,

però qui s’endú la palma,

diuen les televisions,

no és Madrid ni Barcelona,

és València: quin honor!

No ens conformem amb circuits,

ciutats fantasmes i iots,

terres mítiques i pais,

aeroports sense avions,

fins i tot diu que han furtat

els gallets pal tercer món

Què vos pareix sant Antoni?

Heu vist esgarro més gros?

Ja sabem que no és gens fàcil

Sargir este pantaló,

però encâ que només fóra

un pedacet p’al genoll...

enguany no podríeu dar-mos

més santa benedicció.

Sant Antoni gira el cap,

mira al cel i alça el bastó,

i esclata amb tota sa veu:

“Paren vostés atenció,

ministres, banquers i amos,

diputats i senadors,

gent de corbata i jaqueta,

i tota la cort del porc:

Que no està ja bé la cosa?

Que no tenen compassió

de vore com uns no mengen

i altres s’omplin el sarró?

Que els que es queden sense casa

es llancen des del balcó,

mentre els lladres de guant blanc

habiten en grans mansions?

Un que per allí passava,

del gremi dels robadors,

‒no n’he vist amb més gran barra‒

s’excusa sense pudor:

que no queda més remei

que ajustar el pressupost,

retallar en dependència,

sanitat i educació,

i que no vinguen queixant-se

perquè  la culpa és de tots:

“estos pobres canalobres

se’ls gastaven a bondó,

es pensaven que eren rics

i eren més pobres que un gos.”

I sant Antoni contesta

amb tota l’educació:

“els que en este carrer viuen,

i molts més que en conec jo,

no els he vist que balafiaren

els gallets ni els torrons”

“Potser ells no s’ho gastaren

‒li contesta un senador,

que per la seua papada

devia haver sopat molt‒,

però Espanya ho necessita

per fer front a la qüestió:

el deute amb els alemanys...

els interessos i els bons...

“I qui és Espanya?” ‒demana

el sant de dalt del balcó.

“Espanya és la mare pàtria”

‒li contesta aquell senyor,

eixugant-se la papada

amb la punta del mocador.

I replica sant Antoni,

mirant-se’l de refiló:

“doncs és la primera mare,

que tinga notícia jo,

que alimenta feristela

i al seu fill li lleva el mos.

Senyors polítics decents,

que també en deu haver, no?,

deixen-se estar de pàtries,

de bancs, de primes i bons,

i vegen si són capaços

de trobar-li solució

a l’autèntica tragèdia:

la gran desocupació.

I els gendres de casa bé,

i amics del del gran bigot,

que tornen lo que han robat

i els tanquen en la presó.

I vostés que tant prediquen,

predicaran amb raó

si es retallen els salaris

dietes i jubilacions.

La salut, no me la toquen,

ni tampoc l’educació.

Miren de salvar persones

ans que bancs de robadors”