dissabte, 15 de juliol de 2017

arrogància i providència

L’eterna dualitat  humana, la lluita entre el bé i el mal, podria  tindre (no he dit “té” per hostilitat al dogma) el seu origen en els gens, és a dir que, segurament, està escrita en suggeridors renglons espirals, i no pas en cap llibre ni làpida inspirats per un alé diví. La vida, després de més de quatre mil milions d’anys d’evolució, ha arribat en aquest estadi en què ens trobem els humans, i ho ha fet a través d’una barreja equilibrada d’atzar i de viabilitat. En el procés ens han acompanyat milions d’espècies tan viables com la nostra i n’han desaparegut molts altres milions que també havien estat viables fins que van deixar de tenir l’atzar a favor, algunes molt pròximes a la nostra. Som egoistes perquè ho hem de ser, perquè la selecció natural ha agafat aquest camí i ha resultat reeixit, i som altruistes per la mateixa raó. L’altruisme i l’egoisme, el bé i el mal, el vici i la virtut, formen part de la nostra pròpia essència i la seua exacta combinació és la clau del nostre èxit com a espècie. Sense ells no seríem ací (o, si ho preferiu, seríem una altra cosa). L’arrogància, que segurament també és connatural amb la nostra fòrmula genètica, ens fa pensar que som una espècie diferent, superior a les altres, una espècie elegida. I això, ens agrade o no, també forma part del nostre èxit genètic. Com podria formar del nostre fracàs futur si no som capaços de desenvolupar-ne mecanismes de correcció. El canvi climàtic o escalfament global ens condueix inexorablement cap a la major catàstrofe mai viscuda per la humanitat moderna. I això no és, a hores d’ara, un fet opinable, sinó una evidència que comparteixen la gairebé totalitat dels científics del món, basada en milers de dades objectives i, perdoneu, irrefutables. El millor del cas, diuen els experts, és que es podria evitar, i el pitjor del cas és que, ara per ara, una majoria dels qui en tenen la clau no ho volen fer. Pensen que n’eixirien perdent, i potser és veritat a curt termini, però no ho és pas a llarg termini. Confiem il·limitadament en les nostres possibilitats o en la providència, i ens limitem a mirar-ho amb una estranya passivitat. El nostre cervell està programat per a reaccionar davant el perill immediat com a individus, i també davant el perill, immediat, contra la nostra tribu, però no ho està per a perills a llarg termini contra un enemic que no té cap ni peus... Tal vegada quan els efectes siguen més evidents? El problema és si llavors no serà tard.