L’eterna dualitat humana, la lluita entre el bé i el mal,
podria tindre (no he dit “té” per
hostilitat al dogma) el seu origen en els gens, és a dir que, segurament, està
escrita en suggeridors renglons espirals, i no pas en cap llibre ni làpida inspirats
per un alé diví. La vida, després de més de quatre mil milions d’anys
d’evolució, ha arribat en aquest estadi en què ens trobem els humans, i ho ha
fet a través d’una barreja equilibrada d’atzar i de viabilitat. En el procés
ens han acompanyat milions d’espècies tan viables com la nostra i n’han
desaparegut molts altres milions que també havien estat viables fins que
van deixar de tenir l’atzar a favor, algunes molt pròximes a la
nostra. Som egoistes perquè ho hem de ser, perquè la selecció natural ha agafat
aquest camí i ha resultat reeixit, i som altruistes per la mateixa raó.
L’altruisme i l’egoisme, el bé i el mal, el vici i la virtut, formen part de la
nostra pròpia essència i la seua exacta combinació és la clau del nostre èxit
com a espècie. Sense ells no seríem ací (o, si ho preferiu, seríem una altra
cosa). L’arrogància, que segurament també és connatural amb la nostra fòrmula
genètica, ens fa pensar que som una espècie diferent, superior a les altres,
una espècie elegida. I això, ens agrade o no, també forma part del nostre èxit
genètic. Com podria formar del nostre fracàs futur si no som capaços de
desenvolupar-ne mecanismes de correcció. El canvi climàtic o
escalfament global ens condueix inexorablement cap a la major catàstrofe mai
viscuda per la humanitat moderna. I això no és, a hores d’ara, un fet opinable,
sinó una evidència que comparteixen la gairebé totalitat dels científics del
món, basada en milers de dades objectives i, perdoneu, irrefutables. El millor
del cas, diuen els experts, és que es podria evitar, i el pitjor del cas és que,
ara per ara, una majoria dels qui en tenen la clau no ho volen fer. Pensen que
n’eixirien perdent, i potser és veritat a curt termini, però no ho és pas a
llarg termini. Confiem il·limitadament en les nostres possibilitats o en la
providència, i ens limitem a mirar-ho amb una estranya passivitat. El nostre
cervell està programat per a reaccionar davant el perill immediat com a
individus, i també davant el perill, immediat, contra la nostra
tribu, però no ho està per a perills a llarg termini contra un enemic que no té
cap ni peus... Tal vegada quan els efectes siguen més evidents? El problema és
si llavors no serà tard.
1 comentari:
yei olivares bon ex estiu!!....tranquil, això ho arreglen l'home taronja i Fu Man Chú III en quatre pepinassos...i bullirà tot el mar del Japó...el canvi climàtic serà cosa del passat...entrem en l'era jo la tinc més gran i més llarga...amén...
Publica un comentari a l'entrada