dissabte, 22 de setembre de 2012

EL VALOR DE LES COSES


L’altre dia vaig fer un nou amic. És un músic valencià reconegut arreu del món, però no un músic dels que fan anar la guitarra i s’esgarren la veu sinó un d’aquells que fan música de la de deveres, amb tot d’homes mudats tocant instruments variats al compàs d’un que du la batuta: ell és el de la batuta. Feia un sopar amb els seus alumnes de l’escola comarcal de música, i a l’hora del café em van convidar a seure-hi. Jo n’havia sentit parlar, d’aquest mestre, i no sé per què ‒tal vegada perquè és de Muro i li tinc una gran simpatia a aquest poble‒ me n’havia fet una imatge de persona humil i intel·ligent; ja veus, aquestes dues virtuts tan difícils de companejar. I vés per on, a la confirmació de la meua intuïció encara s’afegí l’evidència d’altres qualitats que m’estalviaré d’explicar com una contribució a la seua admirable modèstia.
Una de les coses que més agraïsc en els tertulians, potser per escassa, és la seua competència escoltadora. Sovint em trobe gent amb una gran art explicativa, però amb dèficits notables de capacitat d’atenció. El mestre va començar per escoltar, i ho feu amb una mirada d’ingenuïtat i admiració dignes del geni.
Després explicà l’anècdota d’un altre mestre de música, molt conegut i americà, que havia vingut convidat al nostre país petit: doncs resulta que els dos mestres havien d’anar a un assaig, i l’americà s’havia quedat perplex en veure com el murer duia el seu fill en casa de la mare (l’àvia del xiquet) i li’l deixava mentre ells anaven a treballar. El mestre americà li havia dit llavors com els envejava, a ell i sa mare, per aquella vida que duien. Ell, allà a l’Amèrica on vivia, només veia el seu nét una vegada a l’any, i mai no se l’havia quedat una nit ni un dia mentre el seu fill se n’anava a treballar.
Em vaig sentir doblement emocionat: per una banda per la percepció, tantes vegades sentida però tan poc racionalitzada d’aquest privilegi tan senzill i nostre i tan envejat l’americà; per una altra, per l’emoció de sentir-me davant d’una persona tan sensible que, entre totes les anècdotes que hauria pogut explicar sobre un músic famós, havia triat aquesta.
L’endemà de la tertúlia, vaig anar a veure una partida de pilota a Bèlgida. Jugaven un equip del poble de la seca i un del meu, Otos. En l’equip del meu poble hi havia tres jugadors: el ferrer que em fa les faenes de ferreria, el germà de la carnissera i un amic amb el qual havia jugat moltes vegades a pilota i a qui sempre he tingut un gran afecte i poques oportunitats de demostrar-li-ho. En l’equip de Bèlgida hi jugaven dos antics alumnes de l’institut on treballe des de fa quasi trenta anys i on també hi vaig estudiar durant uns altres set anys. Metre veia la partida i discutia els punts amb el meu cosí Ernesto, amb el pare del ferrer i amb el meu gendre Raül, he girat el cap i he vist tres joves que em feien senyals. Els he reconegut de seguida i he anat a saludar-los: eren dos xicotes i un xicot amb els quals guarde una entranyable relació que perdura anys després d’haver deixat de fer-los lliçons: aquest és el meu món.
A algú li podrà paréixer un món trist i fracassat, i potser trobarà més alegre i triomfant un altre món en el qual els avis no veuen els néts, els cosins es veuen per cap d’any i els alumnes no els tornes a veure mai de la vida; un món en el qual puges dos voltes a la etmana en un avió per coses de la faena i te’n vas de vacances a Jaipur o a Toumbuctú o a Kuala Lumpur: a mi no m'ho pareix. El meu món és ma casa, el meu carrer i el meu poble; és el que tinc i és el que m’agrada. I no em cal res més. Si de cas, si no és massa demanar, gaudir de tant en tant l’oportunitat de xarrar amb un mestre de música que sàpia escoltar i  mesurar el valor de les coses. 

4 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Un món "trist i fracassat", Joan? Això és un privilegi més gran que una casa. El privilegi de ser feliç gaudint de les coses que tens a la vora, les reals, les senzilles i alhora les grans. Completament d'acord amb tu. I gràcies pel privilegi, nostre també, que és que ens les contes i ens les dónes a conèixer. Molta sort!

Toni de l'Hostal ha dit...

Tês més raó qu'un sant, pero hi ha una cosa que no me quadra: en el teu «món» no digueu «hòmens» ni «jóvens»?

joan olivares ha dit...

Xe, Toni, que guapo que estàs en la foto.

Bea ha dit...

Ja li agradaria a molts poder viure en eixe món "trist i fracassat".