M’han parlat en secret de les variades, i fins i tot exòtiques, inclinacions sexuals d’alguns polítics importants del nostre país (valencià). I a mi no em pareix malament que les tinguen, ni tampoc que les amaguen, però no em puc estar de preguntar-me: per què prediquen el contrari? M’han explicat a l’orelleta les aventures amoroses i els puterios d’alguns alts mandataris de l’estat. Tampoc no em fa res que els tinguen, i fins puc entendre que les amaguen, però, ai!, per que prediquen el contrari ? M’han dit confidencialment que hi ha uns rectors i uns bisbes que practiquen sexe d’amagat, i no sempre de la manera més ortodoxa, si és que en això del sexe n'hi ha, d'ortodòxia... I, si no és que fan mal a ningú, ja em pareix bé que ho facen, fins i tot que se n’amaguen, però, ai!, per què pontifiquen el contrari?

Deu ser que vivim en una societat molt hipòcrita i no ho podem evitar, perquè la naturalesa humana ja ho porta a dins. Tanmateix, també hi deuen haver en la naturalesa humana altres valors  més nobles que ens fan indignar-nos davant la hipocresia, sobretot quan prové d’aquells que es permeten de pontificar, de donar consells i fins i tot gosen atribuir-se la potestat de perdonar-te.