Un bon dia, vam descobrir que la mà de sant Antoni, la que sostenia el gaiato, s'havia desfet literalment per la humitat. De seguida, férem una replega per a fer-li la nova, la mà. Quan el restaurador el va examinar, s'adonà que estava molt deteriorat, i el que havia de ser una espera d'unes setmanes durà gairebé un any.
Aquest tardança donà peu als versets que, com tots els anys, dediquem al sant del nostre carrer. Amb una mica de retard, però més val tard que...
Sant Antoni, sant Antoni!
Quin patiment, ai senyor!
Mos has fet passar un any,
si venies que si nó,
que no el donem a passar
a Felip quint el Borbó.
Te’n vas anar p’a uns quants dies
a fer-te una revisió,
al metge de figuretes
i santets de provessó.
Pensàvem que no era res,
que en una setmana o dos,
et feien la mà noveta
i t’espolsaven la pols.
Però passaven els mesos,
festes i celebracions:
les falles de sant Josep,
Pasqua de Resurrecció,
i sant Joan i sant Pere,
la festa grossa d’agost,
sant Miquel i sant Dionís,
la Puríssima Concepció,
i Nadal i sant Esteve,
a punt de vindre l’any nou,
i no tornaves a casa,
ni mos donaven raó.
Això deu ser, ja temíem,
que no troben solució,
per fora el rosega l’arna,
per dins el rau el corcó,
o que amb això de la crisi
no hi ha euros p’a devocions.
Però quan ja, d’esperança,
no en quedava ni un borró,
per l’altaveu sona un bando:
‘que sàpia la població
que el santet de sant Antoni
ha eixit de l’operació,
tots aquells que el vulgueu vore
acudiu al seu racó’.
I allà mos tens tots corrents,
no saps tu quina il·lusió
que mos fa tornar-te a tindre
vigilant des del balcó:
‘sant Antoni, sant Antoni,
sant Antoni gloriós,
mas que hagueres tornat manco,
series nostre patró’.
Però quina gran sorpresa,
quan et vegem tan formós,
amb la mà nova de trinca,
ben agarrà del bastó,
quin goig que fa la peanya,
sense arnes ni corcó,
i la T de sant Antoni
brodada sobre el gipó
i tens ulls, nas i boqueta
i que elegant el mantó,
i no t’han posat corona
p’a lluir el caputxó,
i el porquet, que feia pena,
que estava en la pell i l’os,
ara té la cara plena
i el ventre se li ha fet gros,
i davall del braç el llibre
p’a llegir-mos la lliçó:
bona falta que els fa alguns
que han tirat mà del sarró,
i s’han omplit les butxaques
amb els estalvis de tots.
Sant Antoni, sant Antoni!
Quin patiment, ai senyor!
Mos has fet passar un any,
si venies que si nó,
que no el donem a passar
ni al gendre del Borbó.
Però ara que ja has tornat,
podem dir a tot lo món
que tots aquells maldecaps,
llàgrimes i malhumors
de sobra han valgut la pena
per vore’t tan repreciós.
Llàstima els que se n’anaren
sense tindre’n l’ocasió...
3 comentaris:
Gràcies Joan!. Ens tenies acostumats als versets cada gener i enguany ho havia notat a faltar.
Salut per als animalets! (I per a a vosaltres)
ja ja jaaaaaaaaaaaaaa
m'agrada mooolt ....
Publica un comentari a l'entrada