dijous, 10 de març de 2011

Querida Mimi (3)

En la postal, datada a Alcoi el 31 de desembre del 1939, el senyor Valor explica que durant la Guerra Civil havia estat a Castalla fins que el mobilitzaren i se n’hagué d’anar al front. Poc després, la seua dona i el fill de bolquers foren expulsats del poble per les “autoridades rojas” i hagueren de refugiar-se a Alcoi on “el pobrecito vino a morírseme de hambre”. Per sort, continua la carta, “después de la liberación ha nacido otro hermanito”. La succinta narració commou enormement, però més per l’absència de dramatisme amb què s’explicen uns fets tan punyents que no pas per la tragèdia en si mateixa, que ens imaginem ben corrent en l’època.


A casa, em vaig posar en contacte amb un amic que em confirmà la sospita sobre la identitat de remitent de la carta. Qui m’ho confirmava no era pas qualsevol, sinó el mateix gendre de l’autor, casat actualment amb una filla del remitent; germana, doncs, dels dos xiquets que s’esmenten en la carta.

Però tornem a Mimi. Quan vaig arribar a casa, vaig escampar les cartes sobre una gran taula i vaig començar a classificar-les per anys. Les primers eren del 1947, la darrera, del 1958. Dotze anys de correspondència: podia ser interessant. De seguida em va cridar l’atenció que no hi havia cartes de l’any 51. S’havien perdut o hi havia hagut un trencament? La cosa prometia. Una mica contrariat, vaig comprovar que la primera carta de la col•lecció no era la primera que s’escrivien. En ella Juan es queixava de la poca formalitat de Mimí per haver trigat tant a respondre-li una anterior carta seua. Al mateix temps, però, expressava la seua alegria per haver rebut finalment la resposta: “¡Por fin! Fue mi exclamación al recibir la tuya”. Tot seguit continua queixant-se, mostrant-hi una desconfiança que no pareix pas gelosia sinó el lament de qui no se sent prou correspost.

De mica en mica, vaig desentranyant el fil argumental de la història: El jove Juan havia estat destinat a l’oficina de correus d’Alcoi on exerceix durant una bona temporada. Però ell és alacantí, i no li agraden gens els rigors del clima Alcoià, de manera que quan se li presenta l’ocasió d’acostar-se a la terreta i a la família, l’aprofità sense dubtar i es trasllada a Monòver. Però, ai!, durant la seua estada a Alcoi, havia conegut una modisteta de nom Mimi, que, sense que ell n’acabara de ser conscient, li havia robat el cor. Es pensava que en unes setmanes podria oblidar els passejos per la ciutat dels ponts i les sessions de cinema dels diumenges per la vesprada amb la seua modisteta. Però no va ser així. El temps passava i un cuquet continuava rosegant-li les entranyes. Un bon dia decideix escriure-li una carta, i ací començà una relació epistolar que havia de durar més d’un decenni. Puntualment, setmana rere setmana ell li detalla la seua vida quotidiana, amb un especial èmfasi en la part lúdica. Els balls, el casino, els dinar familiar i fins i tot l'assistència com a simple convidat a una tertúlia literària (llàstima que no hi posa el nom dels poetes que hi llegeixen versos). Mai no hi falten tampoc les pel•lícules de cine i la seua breu i concisa crítica. De “Bienvenido Mister Marshal”, per exemple, diu que "no me ha gustado nada".

3 comentaris:

Perpal ha dit...

Dius que hi va estar a Monòver... en alguna carta descriu persones o coses d'aquí?

joan olivares ha dit...

Moltes...

Perpal ha dit...

Si algun dia les publicares, m'interessaria llegir-les.