divendres, 11 de març de 2011

Maria

Ja fa temps que Assumpció i jo sopem sols. Els fills se’ns han fet grans i cascun campa al seu aire. A vegades sent una mica de nostàlgia d’aquells temps en que sempre érem cinc a taula. Ara, vist des de la distància, m’adone com érem de feliços. És veritat, que no m’he de preocupar, mentre ho recorde, de fer que s’acaben el plat d’arròs, de convéncer-los de la bondat de les llentilles, d’alliçonar-los que no s’ha de mirar la tele mentre es menja, de fer que no es torquen les mans en la tovalla, d’aconseguir que estiguen un minut sense barallar-se, de fer-los prestar atenció a les històries de les Escriptures que tant m’agradava d’explicar-los mentre érem a taula; però, així i tot, enyore tant aquella època com la dels temps mítics de la infantesa.


Ja sé que tampoc no s’ha acabat el món, i que la vida continua, i que molt probablement encara ens n’esperen molts, de moments que valen la pena de ser viscuts −mireu, si no, el nostre Miquel−, però estic gairebé convençut que res no serà com llavors. No hi ha dubte −si més no, jo no en tinc− que criar els teus fills és l’experiència més sublim de la vida. Ara tampoc no estem malament; encara que sopem sols, trobem una gran joia en el simple fet de fer-ho, i sovint parlem dels nostres xiquets, i ens en sentim orgullosos o ens indignem o, simplement, patim per ells, que és l’esport favorit dels pares. Potser no és el mateix, però, certament, no ens hi podem queixar.

Sopar sols també és bonic, de tant en tant surt alguna d’aquelles coses que només poden eixir en aquestes circumstàncies. L’altre dia, sense anar més lluny, que teníem faves sacsades. Si no les heu tastades no sabeu prou què us heu perdut: és un dels plats més deliciosos que es poden menjar. Les faves han de ser tendres, i acabadetes de collir, i s’han de fer amb ceba, i amb bons alls, tendres també, amb uns trossets de cansalada i a foc lent, molt lent. De tant en tant, agafes la cassola per les anses i les sacses una miqueta, sense remenar amb la paleta: per això es diuen sacsades, és clar. Doncs la bona qüestió és que en el mateix moment en què em vaig ficar la forqueta a la boca se m’apoderà un sentiment profund, una dolça i alhora colpidora melangia. Vaig posar-me a assaborir les faves lentament, profundament: me les passava d’una part a l’altra de la boca, les mastegava una mica, n’extreia el suc, i aquell sabor incomparable se m’escampava per la llengua, pel paladar, i m’arribava a l’entrada de la gola. Ho vaig repetir tres o quatre vegades, i en cadascuna experimentava una sensació intensa, profunda, gairebé mística. Em vaig ficar una mica de vi en el got i mentre l’assaboria em vaig adonar de la situació. Què m’estava passant? Per què sentia aquella peculiar felicitat barrejada amb un lleu baticor? Vaig mirar Assumpció i ella menjava com si res, com si aquelles faves foren unes faves qualssevulla. Tanmateix jo sabia que no ho eren. La vaig contemplar una estona i finalment li ho vaig preguntar. “De qui són aquestes faves?”. “De ma mare”, va respondre ella. El fet no tindria més importància si no fóra que sa mare fa quasi dos anys que es va morir. Tampoc no en té gaire, tot i haver-se mort fa ben bé dos anys, perquè tothom coneix les prestacions dels sistemes de congelació. Maria, la meua sogra, cada any per la temporada feia moltes faves sacsades i les congelava; després en podíem menjar durant tot l’any. Les faves sacsades són un plat excel•lent, ja sé que ja ho havia dit, però és que, dins de l’excel•lència del plat, les de Maria eren una cosa extraordinària, sublim. La seua paciència proverbial per a guisar sempre obtenia uns resultats òptims dels quals en gaudíem tota la família.

Feia temps que s’havien acabat els congelats de Maria, però per una d’aquelles coses que passen, aquest potet s’havia quedat oblidat en el fons del congelador. Les seues faves sacsades feia més d’un any que no les havíem tastades. Amb el temps, el record dels guisats de Maria s’havia aletargat en les nostres papil•les gustatives. Però aquell potet oblidat, aquella propina inesperada, l’havia despertat de sobte. I per un moment, a través d’aquell sabor inconfusible, ella va tornar a estar amb nosaltres. I no era només una presència espiritual, imaginada... era una presència real, física, saborosa... estremidora.

Com t’enyorem, Maria.

7 comentaris:

casimir ha dit...

Jo també vaig conèixer Maria,és normal que l'enyoreu.

Francesc Mompó ha dit...

Vés per on, el realisme màgic pot arribar a ser, en un plec temporal, més realisme i menys màgic.
Una abraçada

Anònim ha dit...

Açò seria prosa poètica, no?

elCarles ha dit...

...el teu relat si que es sublim olivares...Quan tingues nostalgia de la criança,vens cap a València i em cuides a la Zoe tot el temps que vullgues,sopes i resopes amb ella mentre li lliges l'apocalipsi o Pokahontas..(es el que te ser un pare jove tú..ji ji ji)

sargantana ha dit...

bona tarda, Joan
el fet de que el meu post i el vostre llibre tinguin el mateix titol es purament anecdotic, peró m'alegra perque m'ha portat fins aqui.
I ara, despres de haber llegit el post que heu dedicat a la Maria...estic convençuda que la seva lectura ha d'esser un plaer
Si no us fa res, seré per aqui...fa pinta d'estar-si be
ens veiem!!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Déu meu i com m'has remogut bandoler!

Anònim ha dit...

No sé com agrair-te que m'hages fet pensar-la, recordar-la i sentir-la d'una manera que jo encara no havia conseguit. Aquest escrit és un tresor a partir d'ara per a mi.

Gràcies.

PD: crec que hauré d'ensenyar-me a fer les faves sacsades, alhora que bon plat, bon record.