dimecres, 12 de gener de 2011

CONSCIÈNCIA

Quan els pares de Maria agafaren la faena de mitgers al mas de Fenoll, ella tenia tres anys. La major part de la seua llarga vida −ara en té 84− l’ha viscuda entre aquelles parets que s’estima com si foren seues, encara que no ho són. “L’amo vivia a València, ara ja és mort”, ens diu. “Era un bon amo, encara que et trenque el dir”, intervé el marit, però no li l’havia trencat, simplement havia enfilat el seu fil en l’agulla d’ella. Ell −continua l’home− s’havia fet càrrec de la mitgeria quan el seu sogre, per vell, se l’hagué de deixar. I després explica la història que ja sabíem de l’any passat. L’escoltem atents, com si fóra la primera vegada, o potser més encara, perquè ara que ja sabem que no se’ns escaparan els detalls del succeït, podem parar més atenció a les paraules. Fa goig d’escoltar-lo: l’accent perfecte, la sonoritat deliciosa, l’entonació amable, el gest tranquil. Li collim una frase al vol: “mos se presentava un any de vint-i-quatre mesos”. Una pedregada havia llençat a perdre la collita i això significava una temporada sencera sense benefici: fam i misèria. Si l’amo haguera estat com altres de la rodalia, segurament se n’haurien hagut d’anar, però no ho era. El senyor de la casa Fenoll era generós i els oferí ajuda. No es presentà l’any de vint-i-quatre mesos i no hagueren d’emigrar.


Del camí estant, hem vist fum a la ximenera i ens hi hem acostat. La clau era al pany, però no hem gosat obrir; hem tocat a la porta. La rebuda ens ha emocionat: “els meus xiquets”, ha dit ella en reconéixer-nos, i ens ha besat amb afecte. De seguida ens han oferit cadira a la vora de l’estufa de llenya, col•locada sota la campana d’una antiga llar de foc. “Si parlava, quantes coses ens podria explicar aquell fumeral”, em passa pel cap.

Parlem una mica de tot: les urbanitzacions que no s’han fet, la política, les collites del camp, la consciència. “Els diners no valen res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència”, diu ella, i ell assenteix amb el cap.

“Sempre han viscut al mas?”, se li ha acudit a algú de preguntar. I la pregunta desencadena una nova allau de records. Després de casats −expliquen−, van passar uns anys a la casa del Port d’Albaida. Era a la vora d’un pont, pujant a la dreta, poc abans del camí dels Fontanars. Ara la nova autovia passa just per damunt del seu solar i no en queda ni rastre.

El primer record, i segurament el més colpidor, d’aquella època és l’accident de l’autobús Alcoi-València, l’any 1955. Hi moriren 14 persones. Encara conserven el diari original, El Caso, com una autèntica relíquia. En la portada una foto de l’autobús bolcat sota les arcades del pont. Ell va haver d’anar a Albaida amb la bicicleta a demanar socors per als accidentats. Ens aborronem de pensar en la desesperació dels sobrevivents esperant l’arribada de l’ajuda.

La guàrdia civil hi anava sovint a demanar-los la firma. Ho havien de fer, per a demostrar que havien completat la patrulla fins allí dalt. Algunes vegades hi apareixien a mitjan nit, morts de fred, tocaven a la porta i els demanaven hospitalitat per l’amor de Déu. Ell s’alçava i els feia una foguera perquè s’escalfaren. No ho feia per por, sinó per pietat; els pobres guàrdies ho agraïen amb elogis. Altres vegades hi arribaven blaus de fam; ella els preparava un plat d’arròs. Els guàrdies l’havien advertida que només duien la cullera i no li ho podrien pagar. Ni li havia passat pel cap.

Una vegada arribà el caporal de la Guàrdia Civil amb el jutge d’Atzeneta. Venien alarmats i els demanaren si no havien vist passar un ramat d’ovelles en direcció al Comtat. Ells diuen que no, que per allí no havia passat ningú. El caporal insisteix. “Ja li he dit que no”, respon ella, “i si vol que li diga la veritat, no m’ho crec”. El caporal s’estranya d’aquelles paraules quasi insolents. No hi ha insolència, però, només que a ella no li pareixia versemblant la història del robatori, i els fa la següent reflexió: qui guardava les ovelles era un xiquet en edat d’estar en escola. Son pare l’obliga a pasturar de sol a sol. Doncs a aquest xiquet no li ha robat ningú el ramat: s’ha adormit i se li han escapat, les ovelles, i se li han emboscat en algun matollar. El pobret, veient-se perdut i tement la reacció violenta de son pare, ha inventat la història del robatori.

El caporal i el jutge no poden amagar la sorpresa. Maria parla amb una tal seguretat que pareix que ho ha vist tot amb els seus propis ulls. Però encara no ha acabat. Si la volien escoltar, vet ací el que havien de fer: trobar el xiquet, i sense que el pare hi fóra present, demanar-li la veritat. Si ho feia, trobarien el ramat i dirien que els lladres, descoberts per un guàrdia, l’havien abandonat mitjan serra. D’aquesta manera, es recuperarien les ovelles i el xiquet no tindria càstig.

El guàrdia i el jutge mai no els van donar explicacions de quin havia estat el desenllaç del succeït, però a ells tampoc no els va fer falta. Passat un temps, el caporal es presentà a la casa del port i demanà per Maria. Li volia explicar un cas: a una senyora de Bufali li havien desaparegut sis mil pessetes d’un baül. Per què li ho explicava, demana ella. Com que Bufali para tan prop del mas de Fenoll, i ella hi coneixia tothom... Després de fer-li unes preguntes al caporal, Maria assevera: “aquest lladre el tenen dins de casa”. “Com ho sap?”, demanà el guàrdia. “Vagen, i pregunten-li a la filla”. Efectivament, la filla havia robat les sis mil pessetes a la mare.

Quan el seu fill es va fer bo per a anar a escola, deixaren la casa del Port. Els va saber mal, però el xiquet estava per davant de tot. Treballaren una temporada a Atzeneta i finalment tornaren al mas de Fenoll. Un dia, l’amo els va demanar com era que tenien firma blanca a la caserna de la Guàrdia Civil. Ells no sabien què volia dir això, i el senyoret els explicà que en aquella casa tots hi tenien una fitxa, bona o roín. La firma blanca era la millor, la de les persones de confiança de la Benemèrita. Què havien fet ells, per a meréixer-la? “No res, senyor amo, només tindre consciència”

La primera part a:
http://otos4.blogspot.com/2010/04/tota-una-vida.html

3 comentaris:

Casimir ha dit...

Quin goig conéixer aquesta senyora!
Amb el teu permís utilitzaré aquest text a les meues classes.
Gràcies per aquests xicotets plaers que ens dones de tant en tant . SALUT:casimir

Casimir ha dit...

Quin goig conéixer aquesta senyora!
Amb el teu permís utilitzaré aquest text a les meues classes.
Gràcies per aquests xicotets plaers que ens dones de tant en tant . SALUT:casimir

elCarles ha dit...

Olivares...no pares d'escriure,escolta i escriu,i quan no tingues ganes d'escriure memoritza i desprès ho soltes...Eres el pen-drive de la memòria. Només pensar les coses que es perdràn perquè ningú com tú les recullga m'amusa.
PD:Hi anava poc a Alcoi amb mon pare en la vespa,però cada vegada que passàvem pel barranc de la batalla i agafàvem la corba on estava la làpida del accident d'autobús m'entrava tal acollono que encara ho recorde...ell tombant a la dreta per agafar la corba i jo tot girat a l'esquerra per no caure pel barranc...