El rosariet de la senyoreta

EL ROSARIET DE LA SENYORETA

Per la meitat dels anys 80 arribà la parròquia d’Otos un nou rector de nom Priscilio Ruiz Picazo (a vegades l’atzar fa aquestes bromes). Era castellà de Conca i vestia sotana negra i coll blanc, un clar símptoma de la passa conservadora que es propagava al si de l’església catòlica, i que encara dura. Darrere d’aquell hàbit no s’amagava, però, un representant qualsevol dels nous aires que bufaven a Roma. Priscilio era molt més que un simple capellà de les darreres fornades: era un gran comunicador, un home amb carisma, un autèntic conductor de masses i un mestre de l’apostolat. En poc de temps va ser capaç de fer-se amb la simpatia i el reconeixement del sector més tradicional de l’església otosina i, el més important, va aconseguir atraure-hi els grups més escèptics i fins alguns dels més hostils i tot. Priscilio va aglutinar al seu voltant quasi tots els moviments socials, culturals i polítics del poble. Tot lo món estava encantat amb el nou rector: els beatos de tota la vida hi veien un estendard de la tradició i els nous deixebles priscilians descobrien, a través de la paraula i l’acció del seu mestre, una cara enlluernadora i suggestiva de la religió i, alguns, fins un nou sentit de la vida.
L’efecte Priscilio es concretà ben prompte en fets: beatos, sagristans, campaners, escolans i cantors de cor creixien com bolets de primavera a l’ombra de les seues faldes; es produïren donacions i es feren obres de restauració a l’església parroquial; i entre una colla de jóvens seguidors que revolaven com palometes al voltant de la flama prisciliana es forjaven noves vocacions sacerdotals. Tan extraordinari era l’efecte Priscilio, que l’esquerra governant, atenent el clamor popular, decidí nomenar-lo fill adoptiu del poble (o alguna cosa pareguda), l’únic fill d’aquesta mena que té i que mai ha tingut Otos. De tot això en quedà constància, a més de les actes municipals, a una placa de marbre que s’instal·là a la capella del Crist de l’església parroquial. Arribat el seu moment, les autoritats eclesiàstiques decidiren traslladar Priscilio a una nova destinació. De seguida, però, es va produir una gran reacció popular, gairebé una revolta en la qual, com era d’esperar, prenien part tots els sectors del poble, des de la dreta ultramontana fins a la nova esquerra en el poder. S’inicià una replega de firmes per tal de demanar a l’arquebisbat que reconsiderara el trasllat i permetera a Priscilio quedar-se a Otos (a més de Bèlgida i el Palomar, pobles amb els quals compartim rector). Dissortadament per als promotors de la iniciativa, i a pesar de l’èxit de la campanya, les autoritats eclesiàstiques no transigiren i Priscilio hagué de marxar al seu nou destí...

Continuarà...