Les senyoretes Baldomeres provenien d’una de les famílies més benestants del poble. En moltes ocasions havia fet donacions generoses a l’església otosina, destinades sobretot a restaurar diferents parts del temple. De quan jo era menut, recorde que havia pagat la substitució de l’antic terra de rajoles de fang per les que hi ha en l’actualitat (m’estalviaré els judicis de valor sobre la idoneïtat d’aquesta i d’altres intervencions). En temps de Priscilio també col·laboraren generosament en algunes obres i, com és natural, entre Isabel, l’última supervivent de la família, i el rector s’establí una cordial i pastoral relació que feia que ell la visitara sovint a sa casa. En prova d’amistat, d’un viatge que féu a Roma, Priscilio li va dur un anellet amb perletes en forma de rosari. A partir d’aquell dia, la senyoreta Isabel mai no se n’anava a dormir sense enfilar-se en el dit el generós regal del seu amic i confessor.
Un dia, la tia Isabel (li dic tia perquè jo n’era nebot) em va demanar si podíem parlar. Llavors ella era una anciana mestra jubilada i jo un jove universitari partidari de totes les revolucions, però a pesar de les diferències ideològiques i generacionals, teníem una relació que depassava el fet familiar i s’acostava a l’amistat. Sovint enraonàvem llargament de política, religió o filosofia asseguts rere la finestra de la seua habitació i a vegades em demanava que l’ajudara a traure alguns comptes o a fer anotacions en el seu dietari. Però no es tractava d’això, aquell dia em volia parlar d’un assumpte que la preocupava moltíssim: Priscilio li havia demanat mig milió de pessetes (érem als anys huitanta, i mig milió eren diners) i volia saber la meua opinió. M’explicà que el rector li havia dit que estava malalt i que necessitava els diners per a fer-se una operació. No cal que diga que no me n’acabava de refiar de les raons de Priscilio, però el més curiós era que ella tampoc no se les acabava de creure. En vam parlar una bona estona i finalment li vaig dir que jo, en el seu lloc, no li les donaria, però que ella devia actuar d’acord amb la seua consciència. I així va quedar la cosa.
Poc després, vaig saber que aquesta mateixa consulta que m’havia fet a mi, l’havia feta a altres membres de la família, entre ells un cosí seu i home confiança de tota la vida, una persona certament honesta, assenyada i de profundes conviccions cristianes que m’estime més no anomenar. Si fa no fa, es veu que ell i tothom amb qui havia parlat, havien acabat aconsellant a la tia Isabel el mateix que jo.
La història del mig milió durà molt de temps. Isabel ja era velleta (morí en el 1993 de 99 anys d’edat) i nosaltres n’érem la família més pròxima, i no s’estava d’explicar-nos que havia passat estones de desfici i nits sense dormir debatent-se sobre la conveniència de la donació. Mentrestant, les visites de Priscilio es repetien insistentment. Fins que donaren el seu fruit. La tia Isabel va traure mig milió del banc i li’l lliurà en mà sense demanar a canvi ni un simple rebut. A partir d’aquell dia, les coses van començar a canviar.
Inexplicablement per a Isabel, les visites de Priscilio s’anaven espaiant fins que s’acabaren completament. Al principi, ella hi buscava raons i no en trobava, tanmateix encara confiava que més prompte o més tard ell tornaria i li donaria les explicacions corresponents... Però passava el temps i la tia Isabel perdia l’esperança. Fins que un bon dia agafà l’anell en forma de rosari, li’l donà a la dona que s’encarregava d’atendre-la (la meua sogra Maria) i li digué que se l’enduguera lluny de la seua habitació, que no el volia tornar a veure.
Després del trasllat a la seua nova parròquia, Priscilio tornava sovint al poble a celebrar cerimònies religioses o simplement a fer visites privades als seus adeptes més ferms. Mai, però, no va tornar a visitar la tia Isabel.
Algú podria trobar desafortunat que, tants anys després, traga a col·lació aquest desagradable assumpte. I potser té raó, però és que fa uns dies remenant papers de Ca les Senyoretes, vaig trobar un escrit en una vella llibreta de cal·ligrafia. Era el borrador d’un document en què Isabel explicava que havia donat voluntàriament la quantitat de 500.000 pessetes sense cap condició al Rvdo. Sr. Don Priscilio Ruiz Picazo. Me la vaig imaginar, indecisa i temorosa redactant aquell paper que, si bé ja sabia que no tindria cap utilitat en la terra, qui sap si no li obriria alguna de les caríssimes portes del cel... i no m’he pogut aguantar.
Un dia, la tia Isabel (li dic tia perquè jo n’era nebot) em va demanar si podíem parlar. Llavors ella era una anciana mestra jubilada i jo un jove universitari partidari de totes les revolucions, però a pesar de les diferències ideològiques i generacionals, teníem una relació que depassava el fet familiar i s’acostava a l’amistat. Sovint enraonàvem llargament de política, religió o filosofia asseguts rere la finestra de la seua habitació i a vegades em demanava que l’ajudara a traure alguns comptes o a fer anotacions en el seu dietari. Però no es tractava d’això, aquell dia em volia parlar d’un assumpte que la preocupava moltíssim: Priscilio li havia demanat mig milió de pessetes (érem als anys huitanta, i mig milió eren diners) i volia saber la meua opinió. M’explicà que el rector li havia dit que estava malalt i que necessitava els diners per a fer-se una operació. No cal que diga que no me n’acabava de refiar de les raons de Priscilio, però el més curiós era que ella tampoc no se les acabava de creure. En vam parlar una bona estona i finalment li vaig dir que jo, en el seu lloc, no li les donaria, però que ella devia actuar d’acord amb la seua consciència. I així va quedar la cosa.
Poc després, vaig saber que aquesta mateixa consulta que m’havia fet a mi, l’havia feta a altres membres de la família, entre ells un cosí seu i home confiança de tota la vida, una persona certament honesta, assenyada i de profundes conviccions cristianes que m’estime més no anomenar. Si fa no fa, es veu que ell i tothom amb qui havia parlat, havien acabat aconsellant a la tia Isabel el mateix que jo.
La història del mig milió durà molt de temps. Isabel ja era velleta (morí en el 1993 de 99 anys d’edat) i nosaltres n’érem la família més pròxima, i no s’estava d’explicar-nos que havia passat estones de desfici i nits sense dormir debatent-se sobre la conveniència de la donació. Mentrestant, les visites de Priscilio es repetien insistentment. Fins que donaren el seu fruit. La tia Isabel va traure mig milió del banc i li’l lliurà en mà sense demanar a canvi ni un simple rebut. A partir d’aquell dia, les coses van començar a canviar.
Inexplicablement per a Isabel, les visites de Priscilio s’anaven espaiant fins que s’acabaren completament. Al principi, ella hi buscava raons i no en trobava, tanmateix encara confiava que més prompte o més tard ell tornaria i li donaria les explicacions corresponents... Però passava el temps i la tia Isabel perdia l’esperança. Fins que un bon dia agafà l’anell en forma de rosari, li’l donà a la dona que s’encarregava d’atendre-la (la meua sogra Maria) i li digué que se l’enduguera lluny de la seua habitació, que no el volia tornar a veure.
Després del trasllat a la seua nova parròquia, Priscilio tornava sovint al poble a celebrar cerimònies religioses o simplement a fer visites privades als seus adeptes més ferms. Mai, però, no va tornar a visitar la tia Isabel.
Algú podria trobar desafortunat que, tants anys després, traga a col·lació aquest desagradable assumpte. I potser té raó, però és que fa uns dies remenant papers de Ca les Senyoretes, vaig trobar un escrit en una vella llibreta de cal·ligrafia. Era el borrador d’un document en què Isabel explicava que havia donat voluntàriament la quantitat de 500.000 pessetes sense cap condició al Rvdo. Sr. Don Priscilio Ruiz Picazo. Me la vaig imaginar, indecisa i temorosa redactant aquell paper que, si bé ja sabia que no tindria cap utilitat en la terra, qui sap si no li obriria alguna de les caríssimes portes del cel... i no m’he pogut aguantar.
2 comentaris:
Jo encara no he escrit.No n`hi trobe
Ja parlarem
Publica un comentari a l'entrada