dijous, 4 de desembre del 2008

El rosariet de la senyoreta II


Ací s’hauria d’haver acabat la història de la relació de Priscilio amb Otos, però quan ja quasi l’havíem oblidat, a principis dels noranta, en tornàrem a sentir parlar, ara a través dels diaris, les ràdios i les televisions. Havia estat ferit amb una arma blanca a una torre de guaita del terme de Xeraco. El fet generà informacions i rumors contradictoris, mentre alguns ho atribuïen a una agressió de membres d’una secta, altres especulaven sobre aquella mena d’assumptes inconfessables en què tan sovint es veuen implicats alguns membres de la jerarquia catòlica. L’acusat de l’agressió, un collidor de taronja de nacionalitat estrangera, va rebre ordre d’expulsió per part del jutge, però abans que s’executara la sentència, la mare del condemnat hi va interposar un recurs que l’aturà. No he pogut trobar informació sobre el desenllaç del procés. Segons informà el mateix Priscilio, quan rebé l’agressió feia temps que investigava un assumpte relacionat amb una secta que actuava a la Safor, i aquesta era l’única causa dels fets. Sembla que Priscilio era, i potser encara ho és, un dels caps de la fundació catòlica “Veritas”, que es dedica a la lluita contra les sectes. Segons certes informacions que es poden trobar a Internet, darrere de “Veritas” s’amaga una mena d’Inquisició amb interessos i intencions poc clars.

De la forma com he explicat els fets, no és difícil deduir que mai no he simpatitzat amb Priscilio ni amb la seua causa. Sóc, per si en quedara cap dubte, una de les poques persones que es van negar a firmar perquè es quedara al poble. Tampoc no m’interessa massa res del que he explicat sobre ell (tot i que he d’admetre que potser s’hi podrien trobar arguments per a alguna novel·la de gènere). Així doncs, si m’hi he ficat és només perquè crec que tot plegat pot ajudar a entendre millor el cas que explicaré a continuació. Com és normal, a més de les històries públiques que Priscilio protagonitzà a Otos també n’hi ha d’haver de privades, algunes que quedaran per sempre ocultes, i altres, com la que vull explicar, que encara poden veure la llum. Es tracta del cas del rosariet de mig milió de la Senyoreta.


Continuarà...

2 comentaris:

Jordi Albinyana ha dit...

Mare quines coses es couen en Otos, mos tens penjaets d'un fil.

Francesc Mompó ha dit...

El poblet és menut, però li haurem de donar també el qualificatiu de proteic, com a Gàlim.
Una abraçada i continua deleitant-nos.