Dos nous rellotges a Ca les Senyoretes

Aquesta setmana hem estrenat dos nous rellotges. El primer es diu analemàtic i ja n'havíem fet un d'aquest estil al Palomar. En aquell vam posar la frase "Quaerendum in te ipso est" a manera d'explicació. Això vol dir: "el que busques està en tu mateix", i ens indica que som nosaltres, amb el nostre propi cos els qui hem de fer de gnòmon, busca o estil, és a dir de vareta que fa ombra. L'altre és un rellotge horitzontal clàssic que marca l'hora i la data.

la pedra de Basset

A primeries del s. XX, hi havia a la plaça del meu poble una pedra que els llauradors feien servir per a seure o picar espart en les hores de lleure. Un vell que portaven a l'asil va demanar al seu fill de seure per darrera vegada sobre la pedra. El jove hi va accedir i l'ancià i li explicà que anys arrere, ell també havia deixat que són pare s'hi asseguera una estona abans d'abandonar per sempre més el seu poble. Naturalment, el fill va decidir tallar la cadena i no va dur son pare a l'hospici.

Aquella pedra tenia un nom: la Pedra de Basset, i quan la meua sogra m'ho explicava, només faltaven uns mesos per al 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. La història m'havia agradat, però el nom de la pedra em féu saltar l'alarma: que aquell Basset de la pedra no tindria res a veure amb el famós general austracista? Ningú no m'ho podria confirmar, és clar, però tampoc no em feia falta. La relació s'havia produït en el mateix instant en què jo l’havia imaginada. I vaig proposar a l’Ajuntament de fer una nova pedra de Basset: aprofitar el moment, la descoberta, la casualitat i la voluntat per a fer dues coses alhora: retre homenatge als nostres avantpassats amb una referència a la seua faena quotidiana de picar espart i recordar aquell moment decisiu de la nostra història com a valencians.
I vet ací que vam fer una nova pedra de Basset. Gravàrem en una de les seues cares un dibuix de la massa i el piló de picar espart, i en l’altra una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu. La paraula renadiu l’empraven els llauradors d'ans per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l’any anterior, i ens va paréixer que definia molt bé el cas de la nostra llengua i la nostra cultura en aquests darreres 300 anys.
Com que tot açò se situa a Otos, vam voler que la pedra de Basset tinguera també quelcom màgic, com tenen els rellotges de sol. I vet ací que el dia 25 d’abril, una ombra que ha avançat durant tot l'any cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana durant tot el dia.
Aquest 25 d’abril, a les 8 de la vesprada, farem una visita a la Pedra de Basset i hi retrem homenatge a Joan Baptista Basset, els maulets i tots els valencians que s'estimen la terra. La pedra de Basset està instal·lada a l’Ajuntament d’Otos, al jardí del palau del Marqués de sant Josep, i forma part de la ruta de rellotges solars.

Més a http://www.senyoretes.blogspot.com/

Salvador Borràs

Enguany es compleixen cent-un anys del naixement de Salvador Borràs i Renart. El tio Cullerot, com tothom el coneixia a Otos, va ser durant molts anys cronista oficial del poble, i els seus articles en el programa de festes constituïen l'única llumeta enmig de la foscor d'incultura i mediocritat en què ens tenia sumits el franquisme. Salvador no va parar mai d'escriure sobre els seus dos amors: Cullera i Otos i les seus dues pàtries: la terra i la música. Als noranta anys encara marejava la ploma amb un entusiasme i una dedicació envejables.

Quan publicà el llibre: A l'ombra del Benicadell, narracions i contes de la Vall d'Albaida, em van encarregar que el presentara davant dels alumnes de l'Institut d'Albaida. Ja tenia més de 90 anys, però se'ls va ficar a la butxaca amb quatre paraules. En la presentació, se'm va acudir de fer una comparació entre l'edat dels alumnes i la seua. Qui penseu que és més jove?, els vaig demanar. I, naturalment, em respongueren que ells. Els vaig dir estaven enganyats, que el més jove era Salvador... perquè si ser jove és tenir il·lusió, tenir espenta, tenir ganes de viure... llavors Salvador feia més de noranta anys que era jove i ells, tirant per dalt, només en feia quinze o setze. Van riure pensant que era un acudit, una broma, però no ho era, era una realitat. Quant que m'agradaria arribar algun dia a ser tan jove com ell, i no em referisc a passar dels noranta.

Aquell dia, quan vaig arribar a casa, li vaig explicar a Assumpció la presentació i la idea de la comparació entre la joventut de Salvador i la dels meus alumnes. N'havia quedat satisfet i ai la vanitat... Però ella, tan discreta com sempre, em contestà:

A clar, ja ho entenc. Per això a pesar dels seus noranta anys continua sent cullerot i encara no s'ha fet granota.

I em vaig llevar el barret.

Feliç cent-unari. Salvador Borràs. Cullerot etern.

VISCA LA REPÚBLICA

primavera

Ahir a les 11:44 va nàixer la primavera . En la foto podeu contemplar el moment exacte del feliç esdeveniment. Eren poc més de les deu i mitja de sol i l'astre rei feia una mica més de quatre hores i mitja que havia eixit.

errare humanum est

A voltes no és fàcil dir el que es pensa. D'altres vegades no es pensa prou bé el que es diu. Ara no sé ben bé què és el que em va passar ahir, però alguna d'aquestes dues coses devia ser. Ho dic perquè dels comentaris, poquets però clars, he tret la impressió que no m'entenia ningú. I quan no t'entenen, t'ho has de fer mirar. Doncs això, m'ho faré mirar. Al capdavall, només volia dir que mos passarem la vida discutint del nom quan, tots ho sabem, no és aquest el problema. És a dir que aquells que pensen que amb un canvi de nom solucionaríem alguna cosa és que són molt ingenus o que no ho són gens ni miqueta... en fi, ho deixarem ací perquè un es posa a estirar del fil i quan s'adona s'ha fet un "traje"... veus, ja ho deia jo (amb permís d'Ortifus).

Bé, com que hui no tinc més ganes de ficar la pota, només diré que he anat a passejar per la muntanya fins al castellet de Carrícola amb el meu fill, Bernat. Hem fet unes plantetes per al seu herbari i unes fotos de record de les obres del castellet. També hem parlat amb els obrers. Mos han dit que no fan només obres de consolidació, sinó de reconstrucció. És a dir, que d'ací quatre dies tindrem el castellet de Carrícola novet de trinca.

Diumenge passat també vaig anar a passejar. Aquesta vegada pels camins del terme. Vaig acostar-me a uns bancalets que eren del meu avi al terme de Bèlgida i quan estava a punt d'arribar, em trobe, allà on abans hi havia un camí de terra gairebé intransitable, amb un carretera asfaltada com si fóra una avinguda de la capital i amb les cunetes rematades amb uns murets de pedra viva que farien l'enveja dels xalets més luxosos d'Ontinyent. Em vaig quedar de pedra. Allò devia haver costat una fortuna i que jo sapiera, aquell cami no conduïa enlloc. Naturalent, per una banda venia de Bèlgida, però per l'altra no tenia ni idea d'on devia anar a parar. De manera que el vaig resseguir a vore a on em duia. Doncs a cosa d'uns tres-cents metres més o menys el camí s'acabava i en pau. A hores d'ara encara li pegue voltes al possible trellat d'aquella despesa impressionant. Mos haurem d'esperar una temporada a vore qui es fa el xalet per allí. Potser algú dirà que sóc malpensat, però de precedents no en falten... i hui ja no dic res més que encara la cagaré.

Al final del camí asfaltat hi havia un bancal de pruneres velles en flor. Hi vaig fer un grapat de fotos i ací en pose una. Més bonic això que no el camí.

LA QUARTA VIA O EMBOLICA QUE FA FORT

Després d’haver llegit tots els articles sobre la renovellada polèmica del nom de la llengua, se m’acut una solució que, en l’improbable cas que s’arribara a aplicar, potser ens permetria estar en pau durant una bona temporada: que els de la primera via (catalanistes, per entendre’ns) es comprometen a fer que la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans reconeguen el nom “llengua valenciana” al costat del de “llengua catalana”; i que els de la tercer via (protoblaveros, per entendre’ns) es comprometen a fer que el govern valencià i l'Acadèmia reconeguen la unitat de la llengua catalana i accepten la doble denominació. El dia que qualsevol de les dues vies aconseguisca l'objectiu corresponent, recomencem la polèmica o la donem per acabada. Mentrestant treballem tant com puguem per la llengua i deixem-nos de polèmiques estèril, juís sumaríssims i dogmes de fe. Si no vaig errat, l’única cosa certa en aquest moment és que la combinació de les dues vies és nefasta per al present i el futur de la llengua, però ningú no sap què passaria si qualsevol de les dues desapareguera en favor de l’altra. Per més que alguns, com ara jo, puguem tindre la nostra opinió particular.