dimecres, 18 de març de 2009

errare humanum est

A voltes no és fàcil dir el que es pensa. D'altres vegades no es pensa prou bé el que es diu. Ara no sé ben bé què és el que em va passar ahir, però alguna d'aquestes dues coses devia ser. Ho dic perquè dels comentaris, poquets però clars, he tret la impressió que no m'entenia ningú. I quan no t'entenen, t'ho has de fer mirar. Doncs això, m'ho faré mirar. Al capdavall, només volia dir que mos passarem la vida discutint del nom quan, tots ho sabem, no és aquest el problema. És a dir que aquells que pensen que amb un canvi de nom solucionaríem alguna cosa és que són molt ingenus o que no ho són gens ni miqueta... en fi, ho deixarem ací perquè un es posa a estirar del fil i quan s'adona s'ha fet un "traje"... veus, ja ho deia jo (amb permís d'Ortifus).



Bé, com que hui no tinc més ganes de ficar la pota, només diré que he anat a passejar per la muntanya fins al castellet de Carrícola amb el meu fill, Bernat. Hem fet unes plantetes per al seu herbari i unes fotos de record de les obres del castellet. També hem parlat amb els obrers. Mos han dit que no fan només obres de consolidació, sinó de reconstrucció. És a dir, que d'ací quatre dies tindrem el castellet de Carrícola novet de trinca.





Diumenge passat també vaig anar a passejar. Aquesta vegada pels camins del terme. Vaig acostar-me a uns bancalets que eren del meu avi al terme de Bèlgida i quan estava a punt d'arribar, em trobe, allà on abans hi havia un camí de terra gairebé intransitable, amb un carretera asfaltada com si fóra una avinguda de la capital i amb les cunetes rematades amb uns murets de pedra viva que farien l'enveja dels xalets més luxosos d'Ontinyent. Em vaig quedar de pedra. Allò devia haver costat una fortuna i que jo sapiera, aquell cami no conduïa enlloc. Naturalent, per una banda venia de Bèlgida, però per l'altra no tenia ni idea d'on devia anar a parar. De manera que el vaig resseguir a vore a on em duia. Doncs a cosa d'uns tres-cents metres més o menys el camí s'acabava i en pau. A hores d'ara encara li pegue voltes al possible trellat d'aquella despesa impressionant. Mos haurem d'esperar una temporada a vore qui es fa el xalet per allí. Potser algú dirà que sóc malpensat, però de precedents no en falten... i hui ja no dic res més que encara la cagaré.



Al final del camí asfaltat hi havia un bancal de pruneres velles en flor. Hi vaig fer un grapat de fotos i ací en pose una. Més bonic això que no el camí.