El rosariet de la senyoreta II

Ací s’hauria d’haver acabat la història de la relació de Priscilio amb Otos, però quan ja quasi l’havíem oblidat, a principis dels noranta, en tornàrem a sentir parlar, ara a través dels diaris, les ràdios i les televisions. Havia estat ferit amb una arma blanca a una torre de guaita del terme de Xeraco. El fet generà informacions i rumors contradictoris, mentre alguns ho atribuïen a una agressió de membres d’una secta, altres especulaven sobre aquella mena d’assumptes inconfessables en què tan sovint es veuen implicats alguns membres de la jerarquia catòlica. L’acusat de l’agressió, un collidor de taronja de nacionalitat estrangera, va rebre ordre d’expulsió per part del jutge, però abans que s’executara la sentència, la mare del condemnat hi va interposar un recurs que l’aturà. No he pogut trobar informació sobre el desenllaç del procés. Segons informà el mateix Priscilio, quan rebé l’agressió feia temps que investigava un assumpte relacionat amb una secta que actuava a la Safor, i aquesta era l’única causa dels fets. Sembla que Priscilio era, i potser encara ho és, un dels caps de la fundació catòlica “Veritas”, que es dedica a la lluita contra les sectes. Segons certes informacions que es poden trobar a Internet, darrere de “Veritas” s’amaga una mena d’Inquisició amb interessos i intencions poc clars.

De la forma com he explicat els fets, no és difícil deduir que mai no he simpatitzat amb Priscilio ni amb la seua causa. Sóc, per si en quedara cap dubte, una de les poques persones que es van negar a firmar perquè es quedara al poble. Tampoc no m’interessa massa res del que he explicat sobre ell (tot i que he d’admetre que potser s’hi podrien trobar arguments per a alguna novel·la de gènere). Així doncs, si m’hi he ficat és només perquè crec que tot plegat pot ajudar a entendre millor el cas que explicaré a continuació. Com és normal, a més de les històries públiques que Priscilio protagonitzà a Otos també n’hi ha d’haver de privades, algunes que quedaran per sempre ocultes, i altres, com la que vull explicar, que encara poden veure la llum. Es tracta del cas del rosariet de mig milió de la Senyoreta.

Continuarà...

UN PAS DE PUÇA

Com que ja s’acosta el 13 de desembre, em ve de gust explicar això de “a santa Llúcia un pas de puça”. Doncs resulta que la dita ens anuncia que per santa Llúcia, que és el 13 de desembre, el dia ja allarga una miqueta. Si això fóra veritat, significaria que el solstici d’hivern (el dia més curt de l’any) havia de ser anterior al 13, i com que tots sabem que això no és així, hem de traure la conclusió que la dita és falsa.
Però si la dita és falsa, què fem amb això de la saviesa popular i totes aquestes andròmines? Té explicació l’error? Doncs sí, en té, i la trobarem, altra vegada, en el canvi del calendari julià pel gregorià que tingué lloc allà pel 1582. Resulta que abans d’aquesta data i durant molts segles (compteu-hi a raó de 3 dies cada 400 anys), el solstici s’havia anat desplaçant any rere any fins anar a caure 10 dies abans del que li tocava, és a dir, l’11 de desembre, amb la qual cosa per sant Llúcia el dia ja creixia una miqueta, cosa de segons, no creieu pas.
De tot això es dedueix clarament que la dita de santa Llúcia ha de ser anterior a aquesta data, però no gaire anterior. Fixeu-vos-hi que només 400 anys abans del 1582, el solstici es produïa tres dies després del 11, és a dir el dia 14 de desembre i, per tant, a santa Llúcia, el 13, encara no creixia el dia. 200 anys abans del 1582, el solstici es produïa entre el 12 i el 13, i per tant l’allargament del dia, si és que es produïa, no era perceptible. Això vindria a voler dir que la dita devia ser, a molt estirar del 1450 en avant.
Ja veieu quina manera més curiosa de datar una dita popular. Algunes altres com “quan el mal ve d’Almansa” són fàcils de localitzar per raons històriques, i aquesta per astronòmiques.
Ara bé, la cosa no s’acaba ací, perquè si la dita és falsa des de fa tants anys, com és que s’ha mantingut viva en la cultura popular del nostre país i de gairebé tots els europeus (la dita existeix en quasi totes les llengües europees)? Això és més difícil d’explicar, de fet és possible no tinga cap explicació, tanmateix, jo hi tinc una hipòtesi. Vegem-la:
Quant els rellotges mecànics assoliren una precisió suficient, pel s. XVIII, el temps civil s’independitzà dels rellotges solars i marcà el seu propi ritme. Aquest ritme resulta ser diferent del solar. Els rellotges mecànics són d’una periodicitat absoluta, el pas del sol pel meridià, no ho és. La diferència entre la durada d’un dia civil i d’un dia solar és de pocs segons, però per acumulació, la diferència entre l’hora dels rellotges mecànics i la dels solars pot arribar a ser de setze minuts. Aquest fet produeix un desfasament entre el migdia solar i el civil d’aquest mateix ordre i, en conseqüència, el migdia civil no és l’instant central del dia, és a dir, que el matí i la vesprada no són igual de llargs. De fet les durades del matí i de la vesprada tenen el seu propi ritme de creixement que no coincideix amb el creixement de la llargada total del dia. Així doncs, potser que el dia total decresca i en canvi la vesprada cresca, amb la condició que el matí continue decreixent a un ritme superior al del creixement de la vesprada.
I això és justament el que passa el dia de santa Llúcia: El dia 11 el sol eixirà a les 9:15:14 i el dia 13, a les: 9:16:45; un minut i 31 segons més tard. Per tant el matí acurtarà en aquesta mateixa quantitat. En canvi, el dia 11 el sol es pondrà a les: 18:35:05 i el 13 a les 18:35:28, i la vesprada haurà crescut 23 segons. El total del dia haurà decrescut un total de 58 segons.
Tota plegat fa que el dia de santa Llúcia el sol es ponga, en hora civil, més tard que el dia anterior i, per tant que la vesprada civil cresca, la qual cosa podria crear el fals efecte que creix el total del dia. Si pot ser o no que aquest creixement aparent del dia influira en la conservació de la dita a pesar de la seua falsedat (ja en fa més de quatre segles), no ho puc assegurar, però si més no, fa gràcia que la dita recuperara la seua vigència parcial segles després d’haver esdevingut falsa i que, al mateix temps, haguera perdurat com a estrictament vertadera en la memòria col·lectiva de tot un continent.

El rosariet de la senyoreta

EL ROSARIET DE LA SENYORETA

Per la meitat dels anys 80 arribà la parròquia d’Otos un nou rector de nom Priscilio Ruiz Picazo (a vegades l’atzar fa aquestes bromes). Era castellà de Conca i vestia sotana negra i coll blanc, un clar símptoma de la passa conservadora que es propagava al si de l’església catòlica, i que encara dura. Darrere d’aquell hàbit no s’amagava, però, un representant qualsevol dels nous aires que bufaven a Roma. Priscilio era molt més que un simple capellà de les darreres fornades: era un gran comunicador, un home amb carisma, un autèntic conductor de masses i un mestre de l’apostolat. En poc de temps va ser capaç de fer-se amb la simpatia i el reconeixement del sector més tradicional de l’església otosina i, el més important, va aconseguir atraure-hi els grups més escèptics i fins alguns dels més hostils i tot. Priscilio va aglutinar al seu voltant quasi tots els moviments socials, culturals i polítics del poble. Tot lo món estava encantat amb el nou rector: els beatos de tota la vida hi veien un estendard de la tradició i els nous deixebles priscilians descobrien, a través de la paraula i l’acció del seu mestre, una cara enlluernadora i suggestiva de la religió i, alguns, fins un nou sentit de la vida.
L’efecte Priscilio es concretà ben prompte en fets: beatos, sagristans, campaners, escolans i cantors de cor creixien com bolets de primavera a l’ombra de les seues faldes; es produïren donacions i es feren obres de restauració a l’església parroquial; i entre una colla de jóvens seguidors que revolaven com palometes al voltant de la flama prisciliana es forjaven noves vocacions sacerdotals. Tan extraordinari era l’efecte Priscilio, que l’esquerra governant, atenent el clamor popular, decidí nomenar-lo fill adoptiu del poble (o alguna cosa pareguda), l’únic fill d’aquesta mena que té i que mai ha tingut Otos. De tot això en quedà constància, a més de les actes municipals, a una placa de marbre que s’instal·là a la capella del Crist de l’església parroquial. Arribat el seu moment, les autoritats eclesiàstiques decidiren traslladar Priscilio a una nova destinació. De seguida, però, es va produir una gran reacció popular, gairebé una revolta en la qual, com era d’esperar, prenien part tots els sectors del poble, des de la dreta ultramontana fins a la nova esquerra en el poder. S’inicià una replega de firmes per tal de demanar a l’arquebisbat que reconsiderara el trasllat i permetera a Priscilio quedar-se a Otos (a més de Bèlgida i el Palomar, pobles amb els quals compartim rector). Dissortadament per als promotors de la iniciativa, i a pesar de l’èxit de la campanya, les autoritats eclesiàstiques no transigiren i Priscilio hagué de marxar al seu nou destí...

Continuarà...

Polítics

Cínic: aquell que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals.

Hipòcrita: aquell que simula opinions, qualitats o sentiments que no té.

Des de fa un temps, quan veig els polítics, sobretot els valencians, mentir de forma tan primitiva, ja no m’espante gens ni miqueta, algunes vegades, però, dubte si practiquen el cinisme o la hipocresia.

altra vegada la fagina

Com que per fi li he pogut fer una foto al pi de la fagina, reproduisc l'article de l'altra vegada, ara ben il·lustrat. Si algú ja l'havia llegit, doncs això que s'estalvia.

Va ser la nit de Cap d’Any d’ara fa uns set o huit anys, que anàvem a sopar a Xàtiva a cals nostres amics Gemma i Toni. Llavors encara no hi havia la carretera de l’Olleria i havíem de fer marrada per la que serpenteja al peu de la serra del Benicadell; per si no l’heu transitada, una de les més boniques de la rodalia. Entre Otos i Carrícola hi ha un mas que es diu Muntis i de seguida que el passes ve una revolta a l’esquerra, una baixadeta, una revolta a la dreta i una recta que davalla fins a un pontet que creua el barranc del Pleit, tot això en terme de Bèlgida. A la meitat de la darrera baixada, la carretera s’estreny per una antiga androna que la travessa. Des d’uns metres abans hi vam veure unes ombres estranyes que saltaven de la cuneta al bell mig de l’asfalt. Vaig xafar el fre amb força i el cotxe es va aturar a molt poca distància de l’aparició. De seguida vam distingir dos animalets de la grandària d’un gat, poc més o menys, que jugaven i saltaven completament aliens a la presència del cotxe. Tenien una gran taca blanca en la pitrera, la cua grossa i esponjada com la d’una rabosa i la cara petita amb el musell fi com el d’una mostela. En qualsevol cas es veia ben clar que no es tractava ni d’una cosa ni de l’altra. Les bestioles saltaven i es feien grans festes, talment una parella d’enamorats que es festegen. S’hi van passar una bona estona, potser tres o quatre minuts, i finalment un d’ells travessà la carretera ràpidament i saltà sobre la soca d’un pi monumental que presidia el matollar del marge esquerre. El seu company va dubtar una mica i després el va seguir fins a la soca del pi. Allà no hi arribava gaire la llum dels fars, però encara en distingíem les formes juganeres de la feliç parelleta. Finalment s’enfilaren soca amunt i desaparegueren entre el brancatge esponerós.
Així que arribàrem a Xàtiva, vaig consultar l’Enciclopèdia dels meus amics i hi vaig localitzar un animalet que s’assemblava molt al que havíem vist a la carretera excepte en la taca blanca en el pit. Es tractava d’una marta. Després de les vacances de Nadal, ho vaig consultar al meu amic Toni Conca, eminent boletaire i biòleg de professió, i em va dir que no podia ser una marta perquè aquesta espècie només es cria en l’alta muntanya, però que si que podia ser un parent seu anomenat fagina. Vam buscar fotografies de fagines (garduña en castellà) i vaig comprovar que efectivament aquell era l’animalet que havíem vist, amb la seua taca blanca, la seua cua grossa i el seu morret prim. Com que mai no n’havia sentit parlar, m’hi vaig interessar i vaig trobar estudis sobre els seus hàbits i la seua distribució geogràfica, i, efectivament, al Benicadell se n’havien localitzat. Després ho vaig preguntar als caçadors més vells del poble i alguns em confirmaren que n’havien caçat amb llaç i em digueren que el seu nom popular era fugina.
Uns quants mesos després, me n’anava a treballar a l’institut d’Albaida (sempre hi vaig per aquesta carretera de l’ombria del Benicadell, privilegis de viure a Otos), i quan m’acostava a l’androna de la baixada de Muntis, vaig veure un animalet mort enmig la carretera. Dissortadament es tractava d’una pobra fagina que havia atropellat algun cotxe, molt probablement una de les dues que havia vist aquella nit màgica de Cap d’Any. Quan la vaig tocar encara era calenta. Devia pesar tres o quatre quilos i tenia el pelatge més suau que mai havia acariciat. La vaig carregar al cotxe i la vaig dur a l’institut. Se la quedà un professor de biologia que diu que practicava la taxidèrmia.
Després d’aquell dia, cada vegada que enfilava la darrera baixada de Muntis cap al barranc del Pleit i contemplava el magífic pi de les fagines, m’embargava un sentiment contradictori de tristesa i d’alegria: de tristesa per la fagina morta i d’alegria per la que encara deu trescar pels boscos incipients de l’ombria…
Però els disgustos encara no s’havien acabat. Fa unes setmanes, anava de camí cap a l’institut, vaig passar el mas de Muntis, vaig girar la revolta a l’esquerra i vaig fer la primera baixadeta, vaig girar la revolta a la dreta i…vaig contemplar la desgràcia en tota la seua magnitud: el pi de les fagines havia desaparegut. Algú l’havia talat amb una serra mecànica i a penes n’havia deixat un monyó de soca amb una creu roja condemnatòria.

SANTA TERESA DE JESÚS

L’any 1582, el papa Gregori XIII va ordenar la reforma del calendari. La raó era que amb el calendari Julià (vigent des que l’havia instituït Juli Cèsar) l’any civil no s’acabava d’ajustar amb l’any astronòmic. El desajust és d’uns tres dies cada quatre-cents anys, però després d’una llarga vigència, l’error acumulat era de més de deu dies. Així, l’equinocci de primavera es produïa l’onze de març en compte del vint-i-un com manava concili de Nicea de 325 dC.
El nou calendari, anomenat Gregorià en honor al sant pare, entrà en vigor en els diferents territoris de l’Estat Espanyol el dia 4 d’octubre de 1582, i la seua aplicació pràctica es limitava dues accions. La primera llevar tres anys bixestos cada quatre-cents anys; la segona, avançar de colp deu dies de calendari. Aquesta segona, que és la que ens interessa, féu que l’endemà del 4 d’octubre de 1582 fóra el 15 d’octubre i no el 5.
Va voler la casualitat que santa Teresa de Jesús es morira aquell mateix dia 4, amb la qual cosa el seu soterrar (si fou l’endemà ,dada que desconec), quedara datat el 15 d’octubre: aparentment, 11 dies després.Aquesta anècdota resultava un encertat auguri del que havia de passar després amb el cos de la santa d’Àvila, exhumat en nombroses ocasions i trobat sempre en estat incorrupte. De totes les parts del seu cos, la més famosa és el braç, que li fou amputat en la primera de les exhumacions i que Franco guardava gelosament en una habitació del Pardo per protegir-se de les malignes influències de la massoneria i el comunisme.

NO M'HI TROBE

Anit, després d'escoltar Pep Botifarra amb un fred que pelava i a pesar de la xamorrera (a Ontinyent en diuen capoana) que arrossegava, encara em vaig apuntar a l'última xarradeta al celler de Ca les Senyoretes. N'érem una bona colla: Paco uendo, Mercè uenda, Bea pixorra, Toni Tijerín, Pep Albinyana Proteic, Immeta la Punxa, Sunsion de Cales, Natzari Cansalà i un servidor. Si haguera de fer un resum dels temes que vam tractar, de res tinc gana l'embolic que armava. Però només vull parlar d'un assumpte que va quedar pendent. La cosa anava de trobar exemples en que es conservava l'ús del pronom hi fora del d'acompanyar el verb haver. Jo en vaig proposar tres: s'hi val, s'hi veu i s'hi troba. En els dos primers hi havia acord unànime, però el tercer me'l posaven en dubte. Això els més discrets, que eren la majoria, perquè el meu amic Natzari es limità a afirmar que això no existia, que no ho feia servir ningú i que m'ho havia inventat. Ell ja ho té això, una tacte innat que el fa inconfusible i adorable.

Jo no ho havia de consultar a ningú per a saber-ho perquè que no m'hi trobe ho he dit tota la vida i no ho he aprés als llibres sinó que ho he heretat de la parla familiar. Però per si hi quedava cap dubte, hui he consultat la meua enciclopèdia preferida: la tia Maria (per cert, Botifarrona ella). Simplement li he dit: vosté sap que vol dir que no s'hi troba?, i ella m'ha contestat sense dubtar un instant que això significava que no es trobava a gust en algun lloc. Definició perfecta. Per si no n'hi havia prou, després encara m'ha dit que era com "estar amprat". Ala, veges on t'han pegat. Per cert, que Sunsion estava de testimoni.

Havia dit que només parlaria d'un tema, però és que sobre la marxa me n'ha vingut al cap un altre i ara no me'n puc estar d'explicar-lo també. La cosa era si algú coneixia la frase "a temps arrere", i en cas que la conegueren, si aquesta "a" del principi la feien àtona o tònica. Perquè si era tònica, llavors hauria de dur hac i si era àtona, no.

Potser alguns pensaran que no és normal que a quina hora de la nit hi haja gent que
passe les hores amb aquests romanços, i tindran tota la raó del món, de pensar-ho, però és que nosaltres no devem estar bé del tot amb aquesta dèria per les paraules. En qualsevol cas, si ningú té una opinió al respecte, serà benvinguda i ben escoltada.