divendres, 25 de gener de 2019

CEL·LOFANA


Cada matí vaig a donar-los la seua ració de quemenjar a les someres. Rosella i Margarida viuen en un espai ampli amb pins que els fan una bona ombra i un estable per refugiar-se del fred. Així que em veuen arribar, sense que els haja de dir res, corren cap al cobert i se situen davant el pesebre esperant que els hi aboque un grapat d’avena, la seua llepolia preferida. Després els hi pose l’alfalç i la palla, que elles mengen, indefectiblement, en aquest ordre.
Sovint m’hi quede una estona sentint-les mastegar  amb aquella contundència equina que em reconforta íntimament, un soroll acollidor i definitiu que tinc profundament associat a la infantesa. Fa molts anys que les tinc, les someres, i puc assegurar que l’apel·latiu de burro no és gaire apropiat en el sentit que l’usem normalment, sinó en el de tossut. Aquests animals tenen una curiositat innata (probablement associada a la necessitat imperiosa de mastegar sense descans, però no exempta d’un cert sentit lúdic) i una capacitat extraordinària per a aprendre a força de repeticions incansables. Després que han rebut la seua pitança, ve la tanda de les gallines. La porta del galliner és accessible des de la quadra, i les someres no perden detall de cadascun dels meus moviments. Despasse el fiador, accione la palanca del pany i òbric la porta. Les emplomades deixen de espigolar grans de cereal i petits insectes entre les potes de les orelludes i em passen corrent entre les cames per ocupar el seu lloc al voltant de la menjadora. Els hi aboque pinso i pose aigua a l’abeurador (viuen en llibertat absoluta i elles ja s’encarreguen de complementar adequadament la dieta), arreplegue els ous i tanque la porta. Encara no m’he girat, la Rosella (la somera dominant), s’acosta al galliner i n’inspecciona el pany. Si hi he comés el més mínim error en el tancament, ella el descobrirà. S’hi passarà tota l’estona que calga fussant i maniobrant amb el morro, i si hi ha la més mínima probabilitat que el mecanisme cedisca accidentalment, la porta del galliner s’obrirà i ella el saquejarà sense compassió.
Si vull netejar l’estable, he de fer  que les someres se n’allunyen com més millor (una coça imprevista podria resultar fatal),  però la seua tossuderia proverbial fa que es malfien de qualsevol acció no rutinària. Com més contundent em mostre intentant allunyar-les, més arronsades i juganeres es faran elles.  Sovint em veia obligat a agafar una branca i brandir-la amb hostilitat, però elles intueixen ràpidament el simulacre i reprenen l’importú. Fins que un dia vaig descobrir un petit secret. Entre els sobrants del pa dur hi havia un paper de cel·lofana, d’aquells que quan els rebregues produeixen una mena d’escruiximent prolongat. Quan les someres el van sentir , eixiren disparades cap a la part més allunyada del seu corral i no hi van tornar fins al cap d’una bona estona. Llavors vaig fer la intenció de tornar a agafar la cel·lofana, i abans que n’haguera produït el més mínim soroll, les someres tornaren a sortir escopetades. Quins eren els motius d’una reacció tan violenta i espontània davant un fet d’aparença inofensiva? Probablement aquell soroll devia assemblar-se al que percebien els seus avantpassats equins quan un depredador irrompia de sobte entre les arbustos del seu hàbitat natural a la sabana africana. A les someres actuals, aquesta capacitat de reacció preventiva davant el soroll de matolls trepitjats i escruixits no els reporta cap benefici, però en el seu codi genètic es conserven la majoria dels preceptes que els permetien sobreviure en aquell hàbitat paradisíac i hostil alhora. Se m’acut d’agafar una destral que tinc en el magatzem i mostrar-la a la somera. La faig servir per gratar-li el llom, li la pose entre els ulls, li l’arrime a la boca. No fa el més mínim gest de malfiança. Les destrals no estan marcades en el seu codi genètic com a perill imminent del qual cal allunyar-se ràpidament.
Tot això em porta a reflexionar sobre la condició humana. Som, com les someres, una espècie animal amb unes característiques genètiques adquirides en un medi, la mateixa sabana africana, que no té res a veure amb l’actual. Reaccionem amb gran prevenció, amb pànic i tot, davant la presència d’una serp o d’una aranya, fins i tot si el coneixement i la raó ens asseguren que són inofensives. En canvi no mostrem el més mínim rebuig davant la presència de sucre refinat, de cocaïna, d’una pistola o d’un automòbil esportiu malgrat que cada dia moren milers i milers de persones per diabetis, drogadicció, tret o accident automobilístic i que és ben rar sentir que algú ha mort a conseqüència d’una picada d'escurçó. El nostre codi genètic és el mateix que el dels nostres avantpassats de la sabana, i estem absolutament determinats per a reaccionar amb por o violència davant els perills propis d’aquell indret i aquella circumstància, però no pas davant dels perills de la civilització actual. El cervell humà no ha evolucionat gaire, o gens, des que els nostres avantpassats se les havien d’haure amb aranyes i serps, i per contra, la visió d’una pistola no ens produeix una reacció instintiva de pànic i rebuig.
Però els humans som una espècie grupal per naturalesa, i en el codi genètic  tenim prescrits els comportament socials: l’altruisme i la solidaritat. Per a que el comportament grupal siga efectiu, l’individu ha de tenir perfectament definit quin és el seu grup.  El tribalisme humà es basa en la cohesió al voltant d’un relat que done sentit a l’existència. La supervivència d’un grup consolidat depén de la seua capacitat de destruir els veïns o, com a mínim, d’evitar que ells el destruïsquen. La destrucció del grup no passa necessàriament per la eliminació dels seus individus sinó per la imposició d’un relat. Al llarg de la història humana, les dimensions de les tribus han anat creixent i els tipus de relat s’hi han anat adaptant i ha pres diferents formats: religiosos, ètnics, polítics, etc. Semblaria lògic que l’estat actual de globalització i de consciència haguera conduït l’espècie humana a acceptar un relat comú (que la ciència podria proporcionar) i a ajuntar totes les forces per a afrontar les grans amenaces globals. Però la nostra pròpia essència humana ho dificulta enormement. En el nostre codi genètic hi ha la prescripció de la malfiança, la necessitat del cap de turc, el desig de venjança... estem sempre a punt per a reaccionar violentament contra la tribu que presumptament posa en perill la nostra  essència col·lectiva, el nostre relat, el sentit transcendent de la nostra existència.
Probablement, els majors perills per a la supervivència de l’espècie són la desigualtat econòmica i el canvi climàtic, però no estem genèticament preparats per a reaccionar ràpidament, espontàniament, davant aquestes mena d’amenaces sense cara ni ulls, sinó davant el perill (sovint fictici) de la destrucció del nostre relat fundacional i la seua substitució, una amenaça protagonitzada pels individus amb cara i ulls que formen la tribu veïna. Fins que no ens ataquen els extraterrestres i percebem un perill físic contra la tribu humana global serà molt difícil que les persones ens unim sota la bandera comuna de la humanitat. Necessitem veure i sentir un enemic palpable, el necessitem tant com el líder o el sacerdot que ens conduiran, ens en deslliuraran i salvaran el nostre relat. Per això no ens hem d’estranyar quan grans sectors de la població es deixen espantar pel soroll d’una cel·lofana rebregada per populismes barroers i poca-senyats.  

Cap comentari: