EL BÉ SUPERIOR

El canvi climàtic ha començat a capgirar dràsticament l’ecosistema global. A hores d’ara ja no és una amenaça evitable, és una catàstrofe fatal i irreversible. La quantitat de dimonis que hem desencadenat és tan gran que no hi ha forma humana de tornar-los a engrillonar. Però diuen els entesos que si ens hi posem ràpidament i amb totes les nostres forces, encara aconseguirem assuavir-ne els efectes.

Algunes vegades he sentit aquesta mena de reflexió moral:

La Terra ha passat al llarg de la seua història per catàstrofes de dimensions majors (vet ací el cas del meteorit que provocà, entre altres coses,  l’extinció dels dinosaures, per posar el més conegut), i sempre se n’ha acabat sortint. Sí, s’extingeixen algunes, o moltes, espècies, però en surten d’altres i, a la llarga, la Vida Sobre la Terra (VST), hi reïx. Al capdavall, si l’acció dels humans sobre el medi té com a conseqüència l’extinció de l'espècie, s’haurà produït un cert acte de justícia.  I no gaire traumàtica, perquè, malgrat que s’haurà perdut un bé menor: l’Espècie Humana (EH), es preservarà el bé major: la VST.

Però  per què la VST ha de ser considerada un bé major que la EH? Des de quin punt de vista es pot defensar això? Al capdavall, el bé i el mal (igual com la bellesa i la lletgesa) són invencions humanes, no existeixen com a tals en la natura. Sense el punt de vista dels humans, els actes (lleó que mata els cadells del mascle vençut) i (gossa que dóna de mamar a un gatet orfe) serien  simplement actes naturals, asèptics, sense atributs morals ni estètics.

Així doncs, desapareguda l’espècie humana, que qualifica de bell i bo o de lleig i dolent un fet, allò que li passe a la Terra, o l'esdevenir de l’Univers sencer, em produeix una certa indiferència. Què m’importa si existeix vida en altres galàxies si per a mi són inaccessibles? Quin interés té que hi haja universos paral·lels o exteriors si mai no en tindré notícia? I si algun dia n’arribava a tenir, de notícia, començarien a ser interessants pel fet d’haver-los conegut, no pas pel fet de la seua existència objectiva i independent del meu coneixement. Desapareguda l’espècie humana de la Terra, haurà desaparegut la bellesa i la bondat, i no tindrà cap sentit la justícia, ni la humana ni la poètica.

No em consola gens ni miqueta que la VST puga continuar el seu camí sense humans després de la previsible catàstrofe del Canvi Climàtic. No m’importa gaire que es puguen salvar el 10, el 20 o el 90 % de les espècies, si desapareix la meua. No em conhorta la justícia poètica de qui la fa la paga. L’única cosa que, ara per a ara, m’importa i dóna sentit als meus actes és l’existència pròpia, la dels meus descendents i la de la meua espècie. I és això, i només això, el que en motiva en la lluita contra el Canvi Climàtic. El bé superior de l’EH és l’EH, i és només en base als valors humans que la VST adquireix, també, una dimensió ètica i estètica. I és, doncs, d’acord amb aquests valors que sent la necessitat i reivindique la justícia de preservar-la.