Quan he llegit a la premsa que els anglesos
havien decidit eixir d’Europa he pensat, així de primeres, que els fills de la
pèrfida Albion eren uns creguts, uns prepotents uns racistes, uns supremacistes,
uns feixistes... m’he sentit rebutjat, gairebé escarnit per algú que em sol mirar per damunt del muscle, o que ni tan sols em mira, com solen fer alguns
britànics que viuen al meu poble quan me’ls trobe pel carrer. Ha hagut de
passar una estoneta fins que he començat a deixar de pensar amb el fetge. He reflexionat:
racistes n’hi ha a tot arreu, prepotents també, però em pareix que no hi ha pot
haver cap país on el 52% de la població tinga aquest tarannà. Fins i tot m’he
adonat que no arriben al 52 % els britànics del meu poble que em giren la cara.
De fet, només hi ha un matrimoni, i la dona no és com l’home. Llavors... què ha
passat? Per què ha passat? Què hem fet malament? Quina part de culpa té Europa?
No és res de l’altre món, ja ho sé. Ni tan
sols hi he trobat una resposta, només m’ho he preguntat... I tot plegat m’ha fet
entendre la reacció espontània de molts espanyols quan veuen que hi ha catalans
que se’n volen eixir d’Espanya: aquests malparits són uns racistes, uns supremacistes,
uns feixistes... em miren per damunt del muscle, em giren la cara... Però perquè hi ha tan pocs espanyols capaços d'asserenar-se i fer el pas següent: pot ser que
tants catalans siguen malparits? De fet en conec algun que és simpàtic i tot. Per
què n’hi deu haver tants que se’n volen anar d’Espanaya? Què passa realment?
Per què passa? Que hem fet res malament? Quina part de culpa té, potser, Espanya?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada