TERRA DE LLAURADORS

LA PASSEJADA DEL DILLUNS

 

Els termes d’Albaida i Agullent, uns dels més industrials de la Vall, deuen estar també entre els més ben cultivats de la comarca. No és cap secret que l’agricultura no és un gran negoci, i de fet alguns dels pobles de tradició més agrícola tenen gran part dels seus camps en un estat  lamentable. Passejant-hi pels caminals de la plana albaidina em va passar pel cap, no sé si encertadament, que això es podia deure a la diferent distribució de la terra. En les zones centrals de la comarca hi ha uns masos preciosos envoltats per centenars, i en algun cas milers, de fanecades. Hisendes d’aquestes dimensions potser sí que fan mínimament rendible l’agricultura. O potser tampoc, perquè per a tenir-los en producció cal fer-hi unes inversions difícils de recuperar. Això em porta a pensar la possibilitat que en aquestes precioses hisendes s’hi hagen colgat molts diners negres durant les èpoques daurades d’esplendor del tèxtil i de l’especulació immobiliària, i ara aquell diner negre comença a donar fruits, ni que siguen escassos. Les finques agrícoles petites d’altres zones de la Vall van ser abandonades, en aquelles mateixes èpoques daurades, en la mesura en què els seus propietaris s’incorporaven al treball de les fàbriques o de la construcció. Com que els obrers no acumularen grans fortunes, no les pogueren invertir en les seues finques, i ara, quan alguns es plantegen la tornada al camp, es troben amb propietats petites, mal equipades i gens rentables.  

Deixant de banda especulacions, la veritat és que fa goig passejar entre bancals llaurats, sembrats incipients, vinyes brotades. La imatge i l’olor de la terra cultivada són plaers que no tenen preu per a qui els ha sentit en la seua infantesa. Per això, malgrat tot el que he dit, em sent agraït a la gent que s’estima la terra, que la cultiva i la conserva per al nostre gaudi.

També vam veure productors petits, com els de la casa Vinagre, que cultiven carxofes i penques per als supermercats. Es queixava, la propietària, que els de Mercadona són molt exigents amb el control de pesticides. Per una vegada que pensàvem que l'empresa de Roig feia una cosa ben feta, vam haver de callar i donar la raó a la nostra amfitriona.

Visitàrem finalment el senyor Juan, protagonista de l’Últim mas. Encara no hi havíem anat des que faltà Maria. El vam trobar animós i xarraire, i amb un sentit de l’humor extraordinari. Em fa l’efecte que la personalitat de la seua dona l’eclipsava una miqueta. És un gran orador i, per si no n’hi havia prou, es va deixar anar en l’aspecte ideològic. Mai abans no n’havíem parlat, de política, i no ens va saber gens greu. Tampoc no hi va faltar una llagrimeta, en el seu moment, tot en la justa mesura. Juan continua al mas, el seu fill i la seua nora se n’ocupen, de dur-lo-hi cada dia, i ell no se n’està de mostrar-los la seua gratitud. Pare i fill ens acomiadaren afectuosament sota la mirada impertèrrita del rellotge de sol.