ADÉU, MARIA

Hui ha faltat Maria, protagonista de L'ÚLTIM MAS, un dels contes d'ULTRATGE, que reproduïsc a continuació:

L’últim mas

I

Tota una vida

(primavera)

A pesar dels cultius abandonats i les aberracions urbanístiques, la

Vall d'Albaida encara ofereix una varietat i una qualitat paisatgística

sorprenents. S'hi troba a faltar, però, el factor humà. Els bancals

estan solitaris; els masos, deshabitats o ocupats per propietaris

poc o gens arrelats a la terra; els camins, transitats per vehicles

grinyolaires o caminants accelerats amb indumentària alienígena.

Els dilluns solem fem una passejada pel camp a la recerca, generalment

infructuosa, de petits senyals oblidats d'aquells temps

en què les coses anaven d'una altra manera. En una d'aquelles caminades

pel bell cor de la comarca, arribàrem a una antiga palanca

(passera que no arriba a ser pont, normalment feta de taulons,

entre les dues ribes d'un riu). Passada la llera, ataüllàrem un mas

arrimat a camí. El vaig reconéixer de seguida, d'una altra visita

que hi havíem fet anys arrere. En aquella ocasió ens hi vam trobar

els masovers que l'habitaven; i en guardava un entranyable record.

Eren els temps en què, amb Assumpció i els xiquets, fotografiàvem

els rellotges solars de les cases de camp, i en aquella façana

n'hi havia un.

De seguida se'm representaren aquells bons moments, i em va

passar pel cap si no hi devien viure encara, aquelles persones. Però

d'això ja feia molt de temps, i com que llavors els masovers ja m'havien

paregut vells, era molt probable que ja no hi foren. A pesar de

tot, així que arribàrem a l'entrada, em vaig avançar als meus amics

amb una certa esperança. Quina grata sorpresa, quan m'hi veig

una respectable senyora que prenia el sol asseguda al portal de la

casa. No la vaig reconéixer, però per l'edat que representava, ben

bé podia ser ella. Vaig saludar-la tan amablement com vaig saber

i li vaig demanar si podia fer unes fotografies. «Faça, faça», em va

dir volent aparentar desinterés. Quan van arribar els meus amics,

ella els explicà que ja hi estava acostumada, a això de les fotos, que

feia un temps hi havia passat un xic a fotografiar la casa i fins i tot

els havia tret en un llibre. Se'm va gelar la sang. No només recordava

la nostra visita (feia uns 14 anys), sinó que l'havia convertida en

una mena de fita cabdal de la història del mas.

Ens convidà a seure-hi i acceptàrem de bon grat. Férem rogle

al seu voltant i, sense necessitat de demanar-li-ho, ella començà

a parlar: hi havia anat a viure als tres anys amb els seus pares, i

després s'hi havia casat, i hi havia criat els fills... Ens tenia ben

atrapats amb totes les històries de la seua vida, que era la vida del

mas i del país, quan aparegué el seu home. Ens saludà un per un

amb cortesia i naturalitat i segué amb nosaltres. A partir d'aquell

moment, els succeïts començaren a sonar a dues veus. Ara parlava

l'una i adés l'altre, i era tal l'harmonia que hauries dit que més que

una tertúlia espontània era un concert assajat. Quant en podrien

aprendre alguns professionals del xarlatanisme modern.

Enmig d'un breu silenci, tots dos prengueren el dir alhora. Per

un moment, ens féu l'efecte que es produiria la primera dissonància,

però llavors l'home, sense que una sola síl· laba sonara més

forta que l'altra, es limità a dir: «Parla tu, Maria, que quan acabes,

ja parlaré jo... si me'n recorde del que volia dir». I no hi havia el

més mínim indici d'ironia en la frase.

Quan ell prengué la paraula ens explicà la raó per la qual havien

viscut tota la vida en aquell mas i, si Déu ho volia, s'hi quedarien

fins al final: un any que preveien una bona collita, pel mes de juny

hi va haver una pedregada que els l'arruïnà completament. Davant

aquella catàstrofe es plantejaren abandonar l'heretat i buscar

una forma alternativa de viure. Avisaren l'amo i ell s'hi presentà

de seguida. En haver-los escoltat, el propietari els demanà el llibre

de comptes. Després de fer-hi una ullada, els proposà de compensarlos

per la collita perduda. Si els semblava bé, els avançaria

un quantitat equivalent a la que havien obtingut en l'any passat.

«Però això no li ho podrem tornar mai de la vida», li digueren.

«Ni jo deixaria tampoc que m'ho tornàreu», va respondre ell.

II

Consciència

(hivern)

Del camí, hem vist fum a la xumenera i ens hi hem acostat. La

clau era al pany, però hem preferit tocar a la porta. La rebuda ens

ha emocionat: «Els meus xiquets», ha dit ella en reconéixer-nos, i

ens ha besat amb afecte. De seguida ens han oferit cadira a la vora

de l'estufa de llenya, col· locada sota la campana d'una antiga llar

de foc. Si parlava, quantes coses podria explicar aquell fumeral.

Ja sabíem que quan els pares de Maria havien agafat la faena

de mitgers al mas de Fenoll, ella tenia tres anys, però no ens importava

tornar-ho a sentir. La major part de la seua llarga vida

—ara en té 84— l'ha viscuda entre aquelles parets que s'estima

com si foren seues, encara que no ho són. «L'amo vivia a València,

ara ja és mort», ens diu. «Era un bon amo, encara que et trenque el

dir», intervé el marit, però no li l'havia trencat, simplement havia

enfilat el seu fil en l'agulla d'ella. «Ens vam fer càrrec», continua

l'home, «de la mitgeria quan el meu sogre es va fer vell i se l'hagué

de deixar». I després ens torna a explicar la història de la pedregada.

L'escoltem atents, com si fóra la primera vegada, o potser més

encara, perquè ara que ja sabem que no se'ns escaparan els detalls

del succeït, podem parar més atenció a les paraules. Fa goig d'escoltarlo:

l'accent, genuí; la sonoritat, deliciosa; l'entonació, amable;

el gest, tranquil. Li collim una frase al vol: «Mos se presentava

un any de vint-i-quatre mesos». Un any sense collita, fam i misèria.

«Si l'amo haguera sigut com altres de la rodalia, segurament

ens n'hauríem hagut d'anar.» Però no ho era. El senyor de la casa

Fenoll era generós i els oferí ajuda. No hagueren d'emigrar com

molts altres.

Parlem una mica de tot: les urbanitzacions que no s'han fet, la

política, les collites del camp, la consciència. «Els diners no valen

res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència

», diu ella, i ell assenteix amb el cap.

«Sempre han viscut al mas?», no sabria dir qui dels tres ho

ha demanat. La pregunta desencadena una nova allau de records.

Després de casats —expliquen—, van passar uns anys a la casa

del Port d'Albaida. Era a la vora d'un pont, pujant a la dreta, poc

abans del camí dels Fontanars. Ara la nova autovia passa just per

damunt del solar i no en queda ni rastre.

El primer record, segurament el més colpidor, d'aquella època

és l'accident de l'autobús Alcoi-València, l'any 1955. Hi moriren

14 persones. Encara conserven el diari original, El Caso, com una

autèntica relíquia. En la portada, una foto de l'autobús bolcat sota

les arcades del pont. Ell va haver d'anar a Albaida amb la bicicleta

a demanar socors per als accidentats. Ens aborronem de pensar

en la desesperació dels sobrevivents esperant l'arribada de l'ajuda.

La Guàrdia Civil hi anava sovint a demanar-los la firma. Ho

havien de fer per a demostrar que havien completat la patrulla

fins allí dalt. Algunes vegades hi apareixien a mitjan nit, morts de

fred, tocaven a la porta i els demanaven hospitalitat per l'amor de

Déu. Ell s'alçava i els feia una foguera perquè s'escalfaren. No ho

feia per por, o, si més no, no era només per això, també hi havia la

pietat. Els pobres guàrdies ho agraïen amb elogis. Altres vegades

hi arribaven blaus de fam i ella els preparava un plat d'arròs. Els

guàrdies l'havien advertida que només duien la cullera i no li ho

podrien pagar. A ella, ni li havia passat pel cap.

Una vegada arribà el caporal de la Guàrdia Civil amb el jutge

d'Atzeneta. Venien alarmats i els demanaren si no havien vist

passar un ramat d'ovelles en direcció al Comtat. Ells diuen que

no, que per allí no havia passat ningú. El caporal insisteix. «Ja li

he dit que no», respon ella, «i si vol que li diga la veritat, no m'ho

crec». El caporal s'estranya d'aquelles paraules quasi insolents.

No n'hi ha, però, d'insolència; només és que a ella no li pareixia

versemblant la història del robatori. I els fa la següent reflexió:

qui guardava les ovelles era un xiquet en edat de ser en escola.

Son pare l'obliga a pasturar de sol a sol. Doncs a aquest xiquet

no li ha robat ningú el ramat: s'ha adormit i se li han escapat,

les ovelles, i se li han emboscat en algun matollar. El pobret,

veient-se perdut i tement la reacció violenta de son pare, ha inventat

la història del robatori.

El caporal i el jutge no poden amagar la sorpresa. Maria parla

amb una tal seguretat que pareix que ho ha vist tot amb els seus

propis ulls. Però encara no ha acabat. Si la volien escoltar, vet ací el

que havien de fer: trobar el xiquet, i sense que el pare hi fóra present,

demanar-li la veritat. Si el xiquet s'hi avenia, i s'hi avindria,

trobarien el ramat i dirien al pare que els lladres, descoberts per

una patrulla, l'havien abandonat a mitjan serra. D'aquesta manera,

es recuperarien les ovelles i el xiquet no tindria càstig.

El guàrdia i el jutge tornaren moltes vegades al mas, però mai

no els van donar explicacions de quin havia estat el desenllaç del

succeït. A ells tampoc no els feia falta cap d'explicació.

Passat un temps, el caporal es presentà de bell nou a la casa del

Port i demanà per Maria. Li volia explicar un cas: a una senyora

de Bufali li havien desaparegut sis mil pessetes d'un baül. I això

per què li ho explicava? Com que Bufali para tan prop del mas de

Fenoll, i ella hi coneixia tothom... Després de fer-li unes preguntes

al caporal, Maria assevera: «Aquest lladre el tenen dins de casa».

«Com ho sap?», demanà el civil. «Vagen, i pregunten-li a la filla.»

Efectivament, poc després van saber, per un veí que els anà a visitar,

que la filla havia confessat la seua culpa.

Quan el seu fill es va fer bo per a anar a escola, deixaren la

casa del Port. Els va saber mal, perquè allí tenien un passar, però

el xiquet estava per davant de tot. Treballaren una temporada a

Atzeneta i finalment tornaren al mas de Fenoll. Un dia, l'amo els

va demanar com era que tenien firma blanca a la caserna de la

Guàrdia Civil. Ells no sabien què volia dir això, i el senyoret els

explicà que en aquella casa tots hi tenien una fitxa, bona o roín.

La firma blanca era la millor, la de les persones de confiança de la

Benemèrita. Què havien fet ells per a meréixer-la? «No res, senyor

amo, només tindre consciència.»