CASSOLES I CASSOLES (II)

I això no seria res,

senyor rector, de veritat,

que mai no he deixat de fer

una obra de caritat,

si algú l’ha de menester,

sense mirar-li el dentat.

Però es que a la setmana,

me la tornava a pegar.

I dos setmanes després,

em barata una tortà

d’ametles de la collita

i ous del nostre corral

per una coca de dacsa

més redura que un cantal.

 

Jo encara la perdonava,

don Maties, que em sap mal,

que sense eixir de sa casa,

ja té ella prou vectigal,

amb un home que la sagna

i no la servix com cal.

I això no és que ho diga jo,

ho comenta el personal.

Però un dia que féiem,

al llavaor la bugà,

passava ella amb  l’ombrel·la

del bracet del desbravat.

P’a començar no saluden,

ni amb paraules ni amb la mà.

Mos miren per dalt del muscle

i es giren mig de costat,

i prou fort perquè  sentírem

son parlar de capital,

li amolla ell a ella:

«-Yo no me puedo explicar

como pueden estas viecas

con este solano llavar.»

I ella que li responde:

«-No és cosa d’estrañar,

són pobres i pueblerinas,

i bien han de trabacar.

Com dico bien Quesús

a nuestro padre Adàn:

pa ganar-se las garrofas

con su fronte han de suar.

I encara pueden dar gracias

si en arribar a su hogar

su marido no les pega

cuatro o cinco correàs. »

«-Suerte tenemos, Mariana,

que a l’hora de criar,

Dios no quisso que los ricos

se mataran a trabacar.

I por mandato devino,

les ordenó combregar,

dar llimosna a los pobritos

comer, dormir i passejar.»

Compte vosté, don Maties,

si no n’hi ha p’a rebentar

Pos si això passà dimecres,

el dijous mos vam topar

al forn amb la cassoleta,

i me la torna a canviar.

La seua, creïlles, cebes

i unes bledes de secà.

La meua amb botifarra

morro i pota... tot com  cal...

Però aquell dia amb el caldo,

hi havia barrejat

un manoll d’herba pudenta

que al rebost tenim alçà

p’a fer-li un beuratge al matxo

quan li puja la parà.

I es veu que esta brosseta,

segons que l’àvia em contà,

quan te’n passes del pessic,

s’apodera del trellat.

Per això fou que encabant

d’haver dinat ben dinats,

a Mariana Povila

I el seu marit desvagat,

els agafaren les basques

maldeventres i bossars,

i tot seguit la fal·lera

d’enfilar-se pel reixat

i a cavall d’una granera,

llançar-se els dos del terrat

amb el ganxo dels melons,

volent la lluna enganxar.

Sort que és el temps de batuda

i algú havia deixat

quatre carregues de palla

davall el seu finestral.

Ella que es trenca una cama,

ell una cama i un braç.

I encara els passava poc,

com si es trencaven lo cap.

Però sap que li he de dir

Que m’hauria sabut mal

Com que no sóc envejosa

Amb això estic conformà.

I ara m’absol don Maties,

i si no vol, em té igual.

Si he vingut a confessar-me,

no es per fer-me perdonar,

només per a demanar-li,

si no és massa demanar,

que si anara a visitar-la

per donar-li el combregar,

li diga que si té falta,

no cal que vaja a robar,

que al costaet de sa casa,

viu la filla de Bernat,

que un bon plat d’arròs al forn

a ningú mai li ha negat.