Si diem que sempre hi ha hagut polítics corruptes –i fusters, mestres, capellans, obrers, advocats, reis...–, no descobrim Catarroja. Que ara n’hi ha per a parar un carro, també ho sap tot lo món. I no és que ens agrade, però la vida ens ensenya que la naturalesa humana és corruptible, i, si volem sobreviure, ens hem d’avesar a conviure amb l’abjecció. Si pretenguérem una societat pulcra i virtuosa, tota d’ànimes angelicals, ens desesperaríem i fins i tot acabaríem per rebutjar-nos a nosaltres mateixos: “qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra”, que deia aquell que clavaren en la creu.
Davant la hipocresia, la mentida, la prepotència, la mala fe, l’analfabetisme manifestos d’alguns dels nostres polítics, semblaria natural que ens vingueren desigs irrefrenables de sollevar-nos. Si no ho fem és, probablement, perquè cada matí quan obrim la nevera, encara la trobem relativament plena, i amb l’estómac satisfet, tot es fa més suportable.
Ara bé, una cosa és acceptar que la corrupció forma part del joc, fins i tot resignar-s’hi amb aquella cantilena que la democràcia és “el menys roín de tots els sistemes coneguts”, i un altra és que aquesta mena de delinqüència organitzada esdevinga un model admirat per les majories, digne de ser exalçat i imitat. I aquesta trista conclusió és l’única que se m’acut quan observe que pobles admirables com l’italià voten en massa un delinqüent com Berlusconi.
Per una altra banda, però, he de confessar que hi ha quelcom en tot aquest afer que em consola. En moments de gran desencant, havia arribat a pensar que els valencians devíem ser el poble més innocent del món, més fàcil d'entabanar i manipular. ¿De quina altra manera podíem explicar, per exemple, que una gran ciutat com Xàtiva, amb tota la seua història, podia votar per un alcalde prepotent, groller i gairebé analfabet? ¿Com es podria, si no, explicar que els valencians votem perquè ens governen uns senyors que declaren públicament voler-se enriquir-se de la política o col·locar els amics, i que menyspreen el tret fonamentalment de la nostra cultura, que és la llengua?
Davant la hipocresia, la mentida, la prepotència, la mala fe, l’analfabetisme manifestos d’alguns dels nostres polítics, semblaria natural que ens vingueren desigs irrefrenables de sollevar-nos. Si no ho fem és, probablement, perquè cada matí quan obrim la nevera, encara la trobem relativament plena, i amb l’estómac satisfet, tot es fa més suportable.
Ara bé, una cosa és acceptar que la corrupció forma part del joc, fins i tot resignar-s’hi amb aquella cantilena que la democràcia és “el menys roín de tots els sistemes coneguts”, i un altra és que aquesta mena de delinqüència organitzada esdevinga un model admirat per les majories, digne de ser exalçat i imitat. I aquesta trista conclusió és l’única que se m’acut quan observe que pobles admirables com l’italià voten en massa un delinqüent com Berlusconi.
Per una altra banda, però, he de confessar que hi ha quelcom en tot aquest afer que em consola. En moments de gran desencant, havia arribat a pensar que els valencians devíem ser el poble més innocent del món, més fàcil d'entabanar i manipular. ¿De quina altra manera podíem explicar, per exemple, que una gran ciutat com Xàtiva, amb tota la seua història, podia votar per un alcalde prepotent, groller i gairebé analfabet? ¿Com es podria, si no, explicar que els valencians votem perquè ens governen uns senyors que declaren públicament voler-se enriquir-se de la política o col·locar els amics, i que menyspreen el tret fonamentalment de la nostra cultura, que és la llengua?
No és que vulga traure la conclusió que els italians amb el seu Berlusconi són més estúpids que els valencians amb els nostres Berlusconiets. Això segurament ho deuen pensar ells, que tan sovint se’ns burlen en la cara i ens insulten sense embuts. La conclusió que trac és una altra. Si un personatge tan infaust com Berlusconiot és capaç d’entabanar un país tan admirable com Itàlia (que més tard o més prompte s’acabarà adonant de l’engany i se’n sortirà), llavors (o aleshores, si ho prefereix el senyor Rus), als valencians encara ens queden esperances, moltes esperances, de recuperar la dignitat perduda en els darrers anys.
1 comentari:
Que així siga!!!!
Publica un comentari a l'entrada