POSTA DE SOL

Passejar pel terme en aquesta temporada és un autèntic plaer. Poques vegades s'havien vist, si més no en els darrers trenta o quaranta anys, tans aiguamolls, tantes fontetes i barranconets, tants bassals i regalls, reguerons, sequioles... El soroll dels salts d'aigua, els assuts, i els esgoladors dels barrancs se senten de lluny tot despertant-nos aquella barreja de suspicó i atracció atàvics que sentim els de secà davant l'excés d'aigua. L'olor i la flojor de la terra ens anticipen una primavera esplendorosa com mai. Xalem de debó

Però enmig d'aquesta promesa de la natura, també trobem cosetes que no ens acaben d'agradar. Bancals sencers sembrats de botelles de plàstic, bosses i sacs de totes les classes, xarxes, fils, ferralles, cartutxos i tota mena de deixalles conegudes i sense identificar se t'apareixen com per encanteri en els racons més amagats dels indrets més inaccessibles.

Però la natura és sàvia i forta, i per aquests indrets encara s'acaba imposant en el paisatge, esperem que per molts anys. Les vistes que es poden contemplar als barrancs de l'ombria del Benicadell són impressionants, i si algú no les coneix, no sap el que es perd.

Capficat en la contemplació de tanta meravella, me'n vaig entrar en una raconada d'oliveres antigues i generoses. Era aquell instant màgic en què el sol s'aboca sobre l'horitzó, les ombres s'allarguen fins a l'infinit, el temps s'atura i el món agafa aquell to daurat dels somnis de princesa... com era possible tanta bellesa? Era real o imaginària? Ho estava veien o només ho somiava? Certament, en tots els anys de la meua vida, en tantes i tantes hores a recer de les oliveres, mai no havia contemplat un espectacle igual. A què es devia aquell prodigi? Vaig traure la càmera i ho vaig fotografiar: una, dues, tres... I immediatament hi vaig caure. Els bancals d'oliveres estan arruixats amb herbicides i per davall no hi surt un bri d'herba. Amb tota aquesta pluja, la molsa no troba competència i creix esponerosa, i així que el sol hi fa quatre ullades, canvia el seu color verd per aquest altre daurat que m'enlluerna, m'impressiona

I ara què faig -em pregunte-, m'alegre de l'espectacle o em cague en la mare que va parir tots els herbicides del món? I finalment decidisc que no sóc qui per jutjar res ni ningú, i decidisc continuar fent fotografies: quatre, cinc...