dimarts, 28 de juliol de 2020

EL FORNERET



Juanito el Forneret, també conegut com Juanito Maravilla, va nàixer a una de les cases més boniques del món: el forn de la Plaça. Era un lloc tan especial i tan volgut que fins i tot ha donat nom a un nou carrer: carrer darrere del Forn, en l’antiga cercavila. Veieu quina harmonia tan perfecta: davant està la plaça que dona nom al forn, i darrere està el carrer que pren el nom del forn. D’aquesta senzilla manera, el davant i el darrere del poble queden comunicats per les paraules del forn com ho havien estat  tota la vida pel tràfec de les persones i l’olor inefable del pa acabat de coure. Antigament, la gent que volia anar de la Plaça a la cercavila, o a l’inrevés, no havia de fer la volta completa a la gran illa de cases que incloïa l’hort del Fideuero. Agafant la drecera del forn s’estalviava una bona marrada. Els grans ho feien per comoditat i els xiquets pel plaer inefable de passar-hi. En aquella època, entrar en una casa que no era la teua ho trobàvem del tot natural, però al mateix temps ens produïa aquella satisfacció morbosa d’envair la intimitat aliena i descobrir-hi les subtils diferències amb la pròpia.
La porta del forn ocupava, i encara ocupa, una raconada de la plaça, aquella on se solaçava Felip del Cabàs en les curtes vesprades d’hivern i els llargs matins d’estiu. davant solia haver-hi enormes garberes d’argelagues i llenya que contenien l’essència màgica del foc i la flama. Una mica més amunt teníem la fusteria, amb aquell gran tronc de figuera a l’entrada que feia de setial a l’inefable Guerola. Al costat, la meravellosa botiga de queviures del Roig, on hi podies comprar dos quilos de segó per a les gallines,  uns macarrons sense trencar o un paquet de picadura i un llibret de paper bambú. La frontera del forn és una de les més estretes del poble però curiosament dona accés a una de les cases més grans, puix que la planta de l’edifici s’obre en angle recte entre la de la tia Pepa d’Arturo i la dels Palmers. Només entrar-hi, trobaves un corredor amb dues llargues bancades a banda i banda sobre les quals les dones hi posaven les posts, feien els darrers treballs d’abans d’enfornar i teixien barrets de tota mida. Al final del corredor, girant a la dreta s’obria la sala del forn, amb una raconada per a la llenya i tots els atifells de pales, posts i graneres de l’ofici. Allà hi havia la tia Teresa, tota bondat, amb el seu davantal i el mocador negre al cap, i el tio Batiste, sempre a punt d’explicar un parell de romanços de collita pròpia o caçats al vol. La porta del forn morú era la boca de l’infern, i la traça de la tia Teresa a ficar-hi i traure’n les pales amb els pans, les coques, les carabasses, els moniatos o els cacauets en el moment oportú, em semblava la més exacta i efectiva de les ciències del món.
La tia Teresa i el tio Batiste tenien tres filles i un fill: Vicenta, casada amb Constantino Potaque. Balbina, amb Vicent el Moreno, i Teresa, amb un senyor d’Albaida. Juanito era el menut de la família i el darrer a casar-se. En una de les moltes tertúlies que hem compartit, Juanito m’explicava com havia estat el dia de la demanada. La seua Mari Carmen vivia al mas de la Punta (a quart i mig del poble) amb els seus pares i una llarga filera de germans que escamparen la llavor ontinyentina pels pobles de la Vall. A Juanito li feia molt de goig Mari Carmen, i sempre que podia  s’hi deixava caure a xarrucar una estoneta a l’ombra de la palmera. Fins que un dia li va dir que ja ho havia decidit: volia entrar en casa. Ella, com solia fer-se llavors, va donar part a son pare:  Juanito el del Forn vol parlar amb vosté. No calien més explicacions. El dia convingut, el xicot s’hi va presentar i va tocar a la porta. El tio Tonet el va fer seure a la vora del foc i li va demanar què se li presentava. Tots sabien perfectament el seu paper i el representaven amb la major dignitat possible. Juanito li va dir al tio Tonet que ell ja devia saber a què havia vingut. El tio Tonet li respondre que sí que ho sabia. I què li pareix? Em pareix bé.  Així, ja no cal que diguem res més. No, no cal. De seguida feien entrar les dones, treien una copeta de mistela i brindaven pel festeig. Llavors era quan la mare deia: ara heu d’anar amb compte. I el pare reblava: molt de coneixement. I ells, de tan avergonyits, ni tan sols gosaven mirar-se, perquè sabien molt bé què significava aquell “coneixement”, i feia molta vergonya de sentir-ho en boca dels pares.
Es casaren i anaren a viure al poble, Mari Carmen duia la casa avant i Juanito treballava els bancals de la sinyó Paquita de Quico Bruno. Amb l’arribada de les criatures, el jornalet quedava curt i, amb dolor de la seua ànima, Juanito abandonà els bancals de la sinyó Paquita i entrà a treballar a la fàbrica de tovalloles la Bruja. Allà acabà la seua vida laboral quan el jubilaren, encara jove, per raons de salut.
Juanito sempre s’interessà per la cultura: la pintura, la música, el teatre... i va saber transmetre aquesta afecció als seus fills. Li agradava molt disfressar-se, i tots els del poble recordem amb enyorança la inoblidable parella artística que formava amb  Carmen la de París en la cavalcada de festes. Solia enorgullir-se d’haver actuat com a extra en el rodatge de la pel·lícula el Cid amb Charlon Heston i Sophia Loren. I participà en nombroses iniciatives artístiques del poble, com la rondalla de corda, el teatre de don José, el Teleclub o el cor parroquial. Però allò que el feia més admirable era el seu gran optimisme, les seues ganes de viure i la seua capacitat de sobreposar-se a les adversitats. Durant un grapat d’anys aguantà amb una dignitat i una enteresa insòlites les duríssimes sessions de diàlisi a què se sotmetia tres vegades a la setmana. Era un autèntic regal del cel veure’l baixar de l’ambulància amb el somriure en la boca, i amb aquella llumeta en els ulls que s’acabava d’encendre en el moment que distingia, enmig de la boira de la ceguesa, la silueta de la seua Mari Carmen.  
Un dia, mentre jo pujava les costes de l’Acròpoli d’Atenes, Juanito es va esvarar en la plaça, just davant del forn, i es trencà el maluc. L’endemà es va morir. Quan em va arribar la notícia, vaig plorar en silenci.
Algú podria pensar que tot això que he explicat no és res de l’altre món, que tots coneixem persones com Juanito, i que a ningú no el posen en un altar ni en les pàgines dels llibres pel simple fet de ser optimista, tocador de guitarra o bona persona. Però esteu equivocats. Juanito el Forneret era una persona extraordinària, ho va ser en vida i ho va continuar sent després de mort. Pareu atenció:
Un bon dia, Juanito li va dir a Manolo, el seu gendre, que tenia un secret amagat en tal calaix de tal moble. Només ells dos en coneixien l’existència, i així havia de continuar fins al dia de la seua mort. Manolo va guardar el secret fins que, arribat el dia fatídic, obrí  el calaix d’amagat de la família. S’hi va trobar una capseta i un sobre amb unes instruccions.
No havia parlat de Mari i de Juan Antonio, els fills de Juanito. Ella porta la botiga de queviures del poble i ell és capellà a una populosa ciutat de la rodalia de València. Naturalment, Juan Antonio es va encarregar d’oficiar la cerimònia de comiat del pare. Arribat el moment dels càntics del cor parroquial, del qual Juanito havia format part durant tants anys, Manolo activà el mecanisme de la megafonia i començaren a sonar els acords d’una guitarra. I de seguida un càntic. La sang es gelà en els venes dels assistents: era la veu del difunt, la veu i la guitarra de Juanito el Forneret, de Juanito Maravilla, acomiadant-se de tots i donant gràcies a Déu per la vida que li havia donat i per la felicitat que havia gaudit amb la seua família.
Malauradament, tot això no ho vaig poder veure amb els meus ulls. Uns dies després de tornar d’Atenes,  vaig anar a la botiga a comprar unes pomes i unes bajoquetes. Estàvem sols Mari i jo. Ella va traure el mòbil de la butxaca del davantal i em digué: ja sé que tu no eres d’estes coses de missa, però he pensat que t’agradarà sentir-ho. Va prémer un botó i sonaren els acords de la guitarra i la veu de Juanito el Forneret. Se’m va eriçar la pell. I vaig tornar a plorar. Com ara, que recordant aquell moment tampoc no puc contenir les llàgrimes.