diumenge, 17 d’agost de 2014

LA FIRA DE XÀTIVA

LA FIRA DE XÀTIVA

Asseguts a l’autobús, la mare explicava al seu fillet històries de quan era petita. Ara, gràcies al cotxe de línia, s’estalviaven el viatge a peu amb el pare. Han abaixat en la font dels Vint-i-cinc xorros, travessen el jardí del Bes i enfilen Albereda a dins. Sota els arbres ha crescut com una mena de poble de mentida. Hi ha poca gent al carrer, i a dins de les casetes de fusta, encara tancades, hi batega una calma tensa.
Carrer Montcada, de les Botigues, plaça del Mercat, i ja se’ls fa la boca aigua amb l’oloreta del xocolate i els xurros. El local és de gom a gom. Per sort uns coneguts els conviden a seure en la seua taula. Devia fer anys que no es veien, per aquella manera de saludar-se i per com parlaven de secrets antics. La mare els ha explicat el què, d’aquell anada a la fira, i els coneguts han fet un gest d’alegria i de seguida un de trist.
Amb aquell gust intens del xocolate omplint-los la boca, han tornat a l’Albereda. Quasi totes les casetes són obertes. Quin paradís de joguines i llepolies! La mare el mira als ulls i l’adverteix: només una coseta, eh! Ell assenteix resignat. S’aturen a la parada del torroner: una quarta de durs i una de blanets, de cacau, que a l’àvia li agraden més, i dos puros d’arrop per als teus cosins. Un ventall per a la tia, que ella sempre em du alguna cosa. A l’avi un gaiato, que ja comença a fer-li falta. Al pare, una navaixeta: la té tan esmolada. I tu, fill meu? Ell està dubtós entre l’espasa de l’Enmascarado o el winchester de Cheyenne. Al final es decideix per una llanterna de piles: per a caçar a l’encesa. I vostè, mare? Jo! Els torrons també són per a mi, menteix.
El pare encara tardarà, i aprofiten per a visitar els parents rics, aquells que van fer fortuna amb la venda d’oli. Viuen en una casa gran i al garatge tenen un cotxe de luxe. Si et pregunten, l’adverteix la mare, digues que no vols res, i els mostres la llanterna, i si t’ofereixen menjar, que hem pres xocolate... i xurros. Només s’hi han estat el temps justet per a donar-los records de la família. Ah!, i la gran notícia: que hem comprat una mula mecànica.

Quan han arribat a l’esplanada dels animals, el pare feia tracte amb un home amb patilles llargues i blanques. Finalment n’ha tret cent duros, del matxo romo. Tota pedra fa paret!, ha dit ell resignat, però no ha pogut evitar que se li esgolara una llàgrima galta avall.