HORES ORADES
Entre
els anys 534 i 539 de la nostra era, sant Benet escrivia la seua Regla,
en la qual establia les normes que havien de regir l’Orde Benedictí. Alguns
capítols de la Regla estan dedicats a l’ordenació dels oficis divins, és
a dir, a determinar els intervals de temps que diàriament s’han de dedicar a
fer els diferents resos. Aquests períodes s’anomenen hores canòniques.
Durant l’edat mitjana, entre els segles X i XIII a molts convents i esglésies
es feren uns rellotges especials, anomenats de missa, que marcaven
exclusivament aquestes hores. Seguint la indicació de les sagrades escriptures
–“Us he lloat set vegades al dia”–, sant Benet determina que les hores d’oració
diürna han de ser set: Laudes, Prima, Tertia, Sexta, Nona, Vespres i Completes;
i les d’oració nocturna, només una: les vigílies. Cal remarcar que les
hores canòniques, a diferència de les actuals, no es referien a un moment
concret del dia, sinó a un període de temps, que era, a més, variable al llarg
de l’any.
rellotge d'hores canòniques de Mora de Rubielos
No
descobrirem res de nou si afirmem que la tradició religiosa és una part
important de la nostra cultura i que ens ha deixat la seua empremta en totes
les manifestacions culturals i, per tant, en la llengua. No fóra, doncs,
d’estranyar que d’aquella antiga manera d’anomenar les hores en l’edat mitjana
encara poguérem trobar vestigis en la parla actual. Vet-ne ací algunes
hipòtesis.
El
nom amb que actualment es coneix a tot arreu l’antic i sa costum de fer una
becada després de dinar, la sesta (la siesta, en castellà; la
sieste, en francés, etc.), té el seu origen en l’hora canònica sexta.
Durant aquesta hora, que s’enceta al migdia, els frares dinaven i a continuació
dormien una estona. La sesta havia de ser més llarga a l’estiu que a l’hivern,
perquè la nit de l’estiu és més curta i amb tots els resos que havien de fer,
no els donava per a descansar prou. Sembla acceptat per tothom que el costum de
la sesta és fonamentalment mediterrani, i és lògic pensar-ho així, ja que la
forta calor del migdia d’estiu hi fa gairebé impossible dedicar-se a qualsevol
tasca vital. Tanmateix, també hi ha qui argumenta, en sentit contrari, que la
sesta els era més necessària als frares dels països del nord d’Europa que no
als del sud, ja que allà les nits de l’estiu són extremadament curtes i, sent
que l’horari canònic els obligava a alçar-se quan encara era fosc, devien
necessitar fer llargues migdiades. En qualsevol cas, és en aquestes latituds
mediterrànies i no pas en aquelles nòrdiques on es conrea l’honorable esport
del jaure diürn amb major afecció. Fa només uns decennis, a alguns pobles del
País Valencià el costum de la sesta estava tan arrelat que s’arribà a
institucionalitzar, de tal manera que en acostar-se l’estiu, les autoritats
dictaven un ban que prohibia, sota pena d’una multa, transitar els carrers de
manera sorollosa durant el ple del migdia.
Sembla
que també l’hora nona ha deixat rastre en el nostre vocabulari. Se sap
que en un determinats moment de la història i en alguns llocs, l’hora nona,
que teòricament correspon a mitjan vesprada, s’avançava fins al migdia per tal
de donar temps a enllestir tots els resos diürns i sopar abans que es fera fosc
(per pura qüestió d’estalvi), si més no durant l’hivern. Situada l’hora nona
pròxima al moment del migdia i sabent del costum dels monjos de fer la
migdiada, aquest terme hauria pogut donat lloc a l’expressió infantil fer
nona i les seues variants fer non, fer noninon, etc. Aquesta
influència també la podem trobar en altres llengües. En francés es diu faire
la nonne. L’anglés utilitza la paraula noon per a referir-se al
migdia.
L’hora
canònica que més derivats ha deixat en la nostra llengua és la vespera,
que deriva de Vespera, o Venus, nom llatí del planeta Venus,
primer astre que es veu al final del dia. La vespera ha evolucionat fins
a adquirir significats diferents en els termes: vesprada, vespre i
vespra. El primer correspon al període de temps que va des de després del
migdia fins a la posta del sol, i s’usa només al País Valencià. Del segon, vespre,
en fan ús només els parlars catalans orientals i es refereix a les primeres
hores de la nit (a Mallorca i l’Empordà s’usa vesprada amb aquesta
accepció). El tercer, vespra, usat en català occidental, al·ludeix al
dia anterior a una festa. La vesprada i el vespre, corresponen,
doncs, a dues evolucions diferents del mateix concepte: les hores pròximes a
l’aparició al cel de l’estel Venus. Quant a la relació entre vespre (o vesprada)
i vespra, de significats aparentment tan allunyats, gosarem suggerir que
originalment es podrien haver referit al mateix període de temps. Vegem com
hauria pogut anar el procés de divergència:
Algunes
antigues civilitzacions com els romans, els hebreus, etc. començaven el dia amb
la posta del sol, és a dir, amb el vespre. De fet algunes de les festes que ens
han arribat d’aquells temps, sobretot les religioses, encara conserven aquesta
estructura. Per exemple, la nit de Nadal és la nit anterior al dia de Nadal, i
no la nit següent com correspondria segons la nostra concepció actual del dia.
I el mateix passa amb la nit de Cap d’Any i la de Sant Joan. En aquelles
antigues cultures un dia de festa començava amb el seu vespre i s’acabava amb
l’arribada del vespre del dia següent. La introducció d’una festa d’aquestes
característiques en una cultura que comença el dia a la mitjanit (o, plantejat
a l’inrevés, la introducció del començament del dia a la mitjanit en una
cultura que celebra aquestes festes), situaria el vespre de la festa en el dia
anterior al de la pròpia festa. Amb el pas del temps es degué identificar la vespera
de la festa amb el dia anterior a la festa. I d’aquesta manera ens ha arribat a
nosaltres. En castellà la forma víspera només s’usa per a referir-se al
dia anterior, i no hi ha un substantiu amb la mateixa arrel per a referir-se a
la vesprada ni al vespre; tanmateix, sí que hi podem trobar l’adjectiu vespertino,
referit a aquesta part del dia. El català oriental usa el terme vigília
per a referir-se a la vespra de la festa. L’accepció d’aquest terme,
derivat de les vigilies de l’horari canònic, degué evolucionar
progressivament de la nit anterior al dia de la festa a el dia
anterior a la festa.
El
català, com altres llengües, té moltes expressions horàries que defugen la
referència crua i freda de les xifres: a primera hora, enjorn, de bon matí,
al cant del gall, al capvespre, a l’horabaixa, a la poqueta nit, a hores
intempestives, etc. L’origen d’aquestes frases és ben divers i no el
tractarem ara. Tanmateix, n’hi ha una que ha suscitat algunes polèmiques
filològiques: a hora horada, expressió que, acompanyant habitualment el
verb arribar, o algun sinònim seu, s’usa per a reprotxar la tardança a
algú que arriba a una reunió o qualsevol mena d’acte en el darrer instant,
gairebé fora de temps.
Alguns
diccionaris presuposen que horada és un derivat d’hora, (com diada
ho és de dia i mesada, de mes) però no hem trobat cap
explicació clara de com la frase ha pogut evolucionar fins a lexicalitzar-se en
el seu actual sentit. Tanmateix, en el Diccionari Etimològic i Complementari
de la Llengua Catalana, Joan Coromines assevera de manera contundent
que aquesta orada és sense hac, i correspon al femení de l’adjectiu orat,
sinònim de boig. Així, segons Coromines, una hora orada, fóra una
hora boja, és a dir, una hora desenraonada per a acudir a algun lloc;
sobretot, m’hi permet afegir, si hom hi és esperat. Posats a divagar, i
recordant que parlàvem de les hores canòniques, encara gosaré afegir una altra
proposta: que orada, siga sense hac, i que signifique resada o pregada.
Posem-nos en el cas d’un monjo que havent-se quedat adormit, arribara al res
d’una de les vigilies quan ja s’estaven ultimant les lletanies
corresponents; és a dir, quan s’estava acabant d’orar aquella hora
canònica anomenada vigilies i, doncs, l’hora estava gairebé orada.
El pobre monjo rebria les admonicions del seu pare superior per haver arribat a
hora orada. Aquesta frase té un significant semblant a una altra, potser
més coneguda, que diu: arribar a misses dites; de manera que, si hi
haguera un bri de certesa en l’origen etimològic que hem proposat per a hora
orada, aquestes dues frases resultarien doblement emparentades: per la
banda canònica i per la lèxica.
Aquesta
frase també existeix en castellà, però, segons que diu el Diccionario de la
Lengua Española, en la forma a la hora horada. I sembla que aquesta
aparició de l’article la en castellà reforça una mica la nostra
hipòtesi, ja que en determinar la nostra hora (siga o no canònica) li dona el caràcter històric d’interval de
temps (en anglès, hour), i l’allunya del sentit més actual d’hora
com a instant puntual (en anglès, time).
BIBLIOGRAFIA:
–
VALLHONRAT, JOSEP MARIA, “Les
hores canòniques segons la regla de sant Benet”, La Busca de Paper, núm. 38,
Setembre-desembre 2000, Barcelona.
–
MILENIO, B., “A que horas rezaban
nuestros monjes”, Analema, núm. 7, 1993, Madrid.
–
VALDES, M.M., “Relojes primitivos
y regulación de la jornada monástica”, Analema, num. 17, 1996, Madrid.
–
ARNALDI, MARIO, “Relojes de Sol
pintados en el claustro de un monasterio italiano (resumen)”, Analema, núm. 19,
1997, Madrid.
–
COROMINES, JOAN, Diccionari
Etimològic i complementari de la Llengua Catalana, volum IV, 1993, Barcelona.
–
REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA
LENGUA, Diccionario de la Lengua Española, XX Edició, 1984, Madrid.
–
ALCOVER, ANTONI M. i MOLL, FRANCES
DE B, Diccionari Català-Valencià-Balear. 1978, Palma de Mallorca.
