PASSEJADA D'ESTIU

SANT JOAN DE L'HOSPITAL

En el campanar de l’església de sant Tomàs, a la plaça de sant Vicent Ferrer, hi ha un rellotge de sol que data de l’any mil set-cents trenta no-sé-quants. Algú em va dir en alguna ocasió que s’atribuïa al pare Vicent Tomàs Tosca, autor d’un dels plànols més famosos de la capital del Túria. No devia haver comptat, el que m’ho digué, que el pare Tosca s’havia mort uns anys abans, la qual cosa no lleva, tampoc, que ell haguera pogut participar en el projecte.

Vaig quedar-hi amb l’amic Francesc a les onze del matí, que són les nou de sol. Havíem de fer una ullada a la façana sud de l’església de sant Joan de l’Hospital per tal de veure si hi havia cap resta de rellotge de sol o cosa semblant. Visitàrem primer la porta nord, a la qual s’accedeix pel carrer Trinquet de Cavallers. Francesc m’explica que és una de les dues portes romàniques que queden a València.

La frescoreta del temple ens alleujà la calor sufocant de juliol. Després d’una repassada ràpida per la nau, àmplia i sòbria, ens dirigim a la part interior de la porta nord. Francesc em vol mostrar les estreles que adornen la finestra superior de la porta. Formen un conjunt fàcilment identificable amb l’Ossa Menor. Si fóra de nit, a través de la finestra podríem veure aquesta mateixa constel·lació. Una vegada més confirmem que els ornaments antics (contràriament al que passa en l’actualitat) solien tenir un sentit. En les fotografies que prenem de seguida, es pot observar la coloració de les estreles, que no es veu a simple vista. La senyora que molt amablement s’encarrega d’encendre’ns les llums i obrir-nos les portes (hi havia quedat amb ella Francesc) diu que no ho havia vist mai tan bé, i em compromet a enviar-li’n una còpia.

Tot el que em vist és d’accés lliure, i ara ens dirigim a la part privada.  Hem d’eixir al carrer i tornem cap a la plaça de sant Vicent. A través d’una reixa accedim a un pati ple d’escombreries i brosses. La senyora es disculpa (fa temps que no rebem subvencions), i de seguida ens ofereix la possibilitat de visitar l’única part del circ romà de València visitable. És poca cosa: sis o set metres, però és que... és la mateix arena on es feien les curses de cavalls fa dos mil anys. Damunt mateix del circ, en una construcció posterior, hi ha un estrany forat. Ens explica, la nostra guia, que és el podrimer de l’església de sant Joan de l’Hospital: una mena de nínxol on es dipositaven els cadàvers perquè s’hi decomposaren ans de soterrar-los definitivament en el pati.

Davall de les tombes cristianes ‒ens explica la senyora‒ n’hi aparegueren d’àrabs, i davall de visigodes, i davall el circ romà... Costa no commoure's trepitjant aquesta terra. En els enterraments s’hi han trobat objectes que acompanyaven els difunts en el seu últim viatge: anells, braçalets, rosaris... la veu de la guia pren un to especialment emotiu quan ens parla d’un petit dau trobat a dins la mà del cadàver d’un xiquet: al final de la visita tindrem l’ocasió de visitar-lo en el petit museu de l’església.

El pati està voltat d’arcosolis en un estat absolutament ruïnós: per a enguany s’esperen noves subvencions (insisteix ella), i de mica en mica s’anirà arreglant. En la part de ponent hi ha una petita capella romànica, bastant ben conservada. És la capella de Jaume I. Ordenà la seua construcció personalment, i hi oïa missa cada dia mentre era a València. Déu!, no en tenia ni idea de la seua existència.

La porta sud de l’església també és romànica, la qual cosa obliga l’amic Francesc a rectificar el recompte: ja no en són dues, sinó tres. Observem durant una bona estona la façana per veure si hi ha cap rastre, traça, senyal... res de res. Hauria estat un descobriment magnífic, ja que no tinc (em sembla que no n’hi ha) referències de cap rellotge de sol d’aquella època a València.

A l’eixida, recordem que per allí devia passar la muralla del call jueu... només ens faltava aquesta: romans, jueus, gots, musulmans, cristians... Me’n falten uns! Em venen ganes de tornar al circ i posar-me a escarbar, segur que un metre més avall m’eixiria la muralla ibera, i amb sort podria trobar un plom escrit en llatí i iber: la pedra rosseta que documentaria l’origen de totes les llengües ibèriques.

Francesc m’acompanya de tornada cap al parking, i sí, no ho podem evitar: ens queixem de la poca autoestima dels valencians, dels diners gastats en ciutats futuristes, circuits de fòrmula i terres mítiques, i de l’oblit de la història oculta sota les pedres. De la ignorància del que som, de la pèrdua de la identitat... en fi, la història de sempre.