PENELLA I ELS GENAROS

PENELLA I ELS GENAROS

Si no sou de Cocentaina, no és probable que hàgeu sentit mai dir “en Penella encara es giren”. Segurament tampoc no sabeu què és Penella; jo, almenys, no ho sabia abans de dilluns. Ara sé que Penella és el menys conegut dels dos castells de Cocentaina, situat en la part de llevant del terme, just en el camí que temps ha conduïa a la costa. Diu la llegenda que quan els moriscos feien cap al port de Dénia expulsats del seu país pels pèrfids (perdoneu, però algú ho havia de dir) cristians, quan arribaven a Penella, abans de l’última revolta que els l’amagaria per sempre més, es giraven a fer l’última ullada al seu poble estimat. Actualment, quan algun contestà (fill de Cocentaina) després renunciar a alguna cosa estimada li dedica una última mirada de comiat, els seus paisans encara diuen d’ell que: “en Penella encara es gira”. Em vaig emocionar sincerament quan m’ho explicaven els meus amics socarrats mentre enfilàvem via amunt cap a l’altre castell de Cocentaina, el que corona amb gran elegància el pujol mariolenc que protegeix els socarrats de les diabòliques ponentades.

El castell s’ha restaurat amb bon gust i fa goig de contemplar el paisatge assegut en una de les seues finestres de festeig tot imaginant com devia ser la vida d’aquell s. XV (difícil, segurament, si no formaves part de l’elit que es permetia tan nobles estances festejadores). A fora plovia a cànters i un llamp capturat pel parallamps del castell ens posà l’ai al cor i ens erissà els cabells, sobretot els del gosset que ens acompanyava. De baixada, les vistes de Cocentaina i de tota la comarca del Comtat ens deixaren bocabadats. El cel havia escampiat per ponent i per llevant el rall de sant Martí es projectà majestuós sobre Penella. De nou el record d’aquells pobres exiliats em va arrapar l’ànima. Que diferent, però, la crueltat d’aquells avantpassats nostres i  l’hospitalitat dels amfitrions que ens alliçonaven.

A principis dels setanta alguns joves contestans havien de tramuntar cada dia el port d’Albaida per a estudiar en l’Institut, entre ells, Gil: el Socarrat. Quan baixàvem del castell, Gil ens explicava, amb el seu accent entranyable, que trobar-se en aquell centre amb alumnes de tota la Vall, xicots de poble: com ell, li va fer veure l’estudi, i probablement la vida, d’una altra manera. I que per això ens estava tan agraït. No sé com seria ara Gil si no haguera vingut a Albaida a estudiar (m’imagine que una bona persona i un bon amic dels seus amics, com ho és havent-hi anat), tanmateix jo sí que m’hauria perdut aquests genaros deliciosos que em regala cada vegada que el visite. Només per això, ja valia la pena.

http://www.comunitatvalenciana.com/gastronomia-municipio/costa-blanca-cocentaina-gastronomia-municipio-cocentaina-0