MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

Ara els cosmòlegs parlen molt de la possibilitat que existesquen  universos externs. Em fa il·lusió d’imaginar-me’n uns quants, potser uns quants milers de milions. En qualsevol cas, serien, de moment, inaccessibles als nostres mitjans. És a dir, de cap manera podríem obtenir-ne informació directa. Qui sap, però, si en un futur encara hi accedirem mitjançant les dreceres de la ciència.

Res no ens impedeix, però, d’imaginar que en un d’aquells universos hi ha un ésser que sap el camí del nostre Univers i que un dia ens visita. Enfila el túnel de les espirals del temps i l’espai i apareix de sobte en un punt arbitrari i en un moment indefinit. El punt, per tal de facilitar les coses, farem que siga un lloc on hi podria haver un planeta que els seus habitants anomenarien Terra. Això, però, no interessa gaire a l'ésser extraunivèrsic. Ell només vol prendre nota de les coordenades espacio-temporals, és a dir: la data i l’hora, i per això s’ha proveït d’un rellotge espacial i especial que li ho dirà. És un model dissenyat expressament que en el moment de la presa de contacte amb l’Univers es posarà a zero amb el  big-bang.

Si el rellotge marca tres mil milions d’anys, l’extraunivèrsic anirà a parar enmig del no-res, i s’hi haurà d’esperar una bona temporada fins que nasquen el Sol i la Terra... Si el rellotge marca 13.800 milions d’anys, és probable que s’hi trobe enmig d’un desert, o d’una pradera, en l’illa de Manhattan o de la mar oberta.

I ara ve quan em pregunte quina és la probabilitat que el rellotge li marque un instant qualsevol de la meua vida. M’arriscaré a pronosticar-me la mort als 85 anys i ara ho dividisc pels 13800 milions que té l’Univers als quals n’afegisc una altra quantitat semblant pel que encara podria durar. M’ix una probabilitat aproximada de 3 parts entre 1000.000.000. A efectes pràctiques, això es pot considerar zero... És a dir, la meua probabilitat d’existir en el conjunt de l’Univers per al senyor extraunivèrsic és gairebé zero, res, cap... i tanmateix, ara, just en el moment que llegiu açò, existisc o, si més no, existiu vosaltres. Som, vosaltres o jo, protagonistes d’un fet matemàticament improbabilíssim i cosmològicament singularíssim, absolutament irrepetible: la vida pròpia. No la podem desaprofitar.