dijous, 22 de novembre del 2018

temps


TEMPS ZERO

Les hores se’ns escurcen quan en gaudim i s’eternitzen quan ens hi avorrim, i malgrat aquesta percepció subjectiva, intuïm un temps uniforme i absolut que transcorre al marge de la nostra experiència. Per mesurar el temps necessitem la repetició constant d’un fet. L’observació de la regularitat d’alguns fenòmens celestes ens havia proporcionat la il·lusió que els cicles astronòmics eren la unitat de mesura perfectes: any, mes, dia, hora, minut. Els rellotges solars reproduïen de manera directa aquests cicles i els mecànics tractaven d’imitar-los de la manera més fidel possible. Però amb els avanços científics i la construcció d’aparells de més precisió es va poder observar que les òrbites i les rotacions planetàries no eren tan periòdiques com semblava. Vam haver d’acceptar que els patrons temporals no podien dependre dels moviments irregulars dels astres i s’hi adoptà un fenomen físic més precís. L’actual unitat bàsica de temps del Sistema Internacional és el segon (s) i es defineix com la duració de 9.192.631.770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l’estructura hiperfina de l'estat fonamental del cesi 133.
Però l’autèntic daltabaix en la concepció del temps arribà amb la Teoria de la Relativitat Restringida d’Einstein (i amb la Teoria General de la Relativita, però això ho deixarem per a un altre dia) segons la qual el temps absolut no existeix. Dos fenòmens simultanis des del punt de vista d’un observador poden no ser-ho per a un altre. I no es tracta d’una percepció subjectiva sinó d’una realitat mesurable. L’exemple més conegut és la paradoxa dels bessons. Si un de dos germans bessons s’embarca en una nau espacial i viatja a velocitats pròximes a la de la llum, quan torne a casa es trobarà que l’altre ha envellit més que no ell: haurà celebrat més aniversaris, la seua pell estarà més arrugada, i la mort, probablement, més pròxima.
Costa d’entendre, però no es tracta de cap hipòtesi de treball. Si portàvem l’experiment a l’extrem, les conseqüències encara són més increïbles. Per algú, o quelcom, que viatja a la velocitat de la llum (uns 300.000 km/s), el temps no transcorre, ni més lent ni més ràpid. La llum viatja a aquesta velocitat, i això vol dir que el rellotge dels fotons del Big-bang encara està a zero i el seu comptaquilòmetres no s’ha posat en marxa. Per a un foto no existeix el temps ni l’espai, i és que potser el temps i l’espai són la manera com la matèria es percep a si mateixa, però no una realitat universal.

2 comentaris:

  1. Xe Olivares...aquest post ja l'havies ficat el DIMARTS, 21 D’AGOST DE 2018....
    Que pareix que no et llegeix ningú però superblasques està a l'aguait..

    ResponElimina
  2. He fet unes correccionetes. L'altre va fora. ��

    ResponElimina